El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1

Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

Rodrigo Rato

17/04/2015

goulaJordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

L’escorcoll del domicili de Rodrigo Rato i la seva posterior detenció té una lectura demolidora per al seu partit i per al país. El que fou considerat com a millor ministre d’Economia en la democràcia ha caigut al pou i el PP li ha tret definitivament la xarxa. En qualsevol cas, el que resulta difícil d’entendre al ciutadà és com s’ha pogut arribar tan lluny, ni tan sols enmig de l’escandalós silenci en el temps d’una amnistia fiscal, que cada vegada fa més pudor. Els delictes de què l’acusa la fiscalia són molt greus i estem en temps de poques bromes. O sigui, que el judici paral·lel el té assegurat, amb veredicte ja dictat, i amb l’esperança del personal que s’aclareixin alguns dels misteris que han envoltat la seva actuació als llocs de privilegi en què ha estat i on ha aixecat molta polseguera. Recordem només que el 2011 se’n va anar a la francesa de l’FMI, que poc després va llançar una devastadora crítica sobre la seva actuació al capdavant de la institució en els anys previs a la crisi financera mundial. Del seu pas per Bankia, poc queda per afegir, sol determinar culpabilitats sobre les cendres de l’entitat. I ja només falta saber si va fer alguna cosa en la seva etapa del Ministeri de què també hagi d’avergonyir-se. És qüestió de temps.

Les píndoles del món

El cas Rato te dues vessants, la política i la social

17/04/2015

joan lopez alegre okJoan López Alegre, periodista

Mentre Rato el març del 96 negociava amb Macià Alavedra, Pujol, etc., l’acord del Majestic, la seva filla Núria va néixer a Barcelona. Ara fa 20 anys, Espanya estava a punt de quedar-se a les portes de l’Euro. Rato va ser reconegut com l’heroi que ens va entrar a la moneda única, van venir les privatitzacions i les baixades d’impostos, es va disparar la venda de pisos, de cotxes, el crèdit, l’atur no parava de caure. Del 98 al 2008 van ser els 10 anys de més prosperitat personal i col·lectiva de la història d’Espanya. Socialment parlant, la detenció de Rato té molt de judici a tota una època.

Políticament és com la història de la traïció de Brutus a Juli Cèsar, Montoro i de Guindos van ser secretaris d’Estat de Rato el 2003, quan el dedazo d’Aznar, Rato, tenia tots els números per ser candidat del PP i Rajoy no comptava per a ningú…, excepte per a Aznar.

La caiguda de Rato és un terratrèmol per al PP. La seva detenció afecta la moral de les seves bases i els seus quadres. En la batalla entre la nova i la vella política el PP ha perdut. Vull pensar que aquest és un país recte amb institucions fiables en què tots som iguals davant la llei i per això han detingut Rato. Però en altres moments crec que Pablo Iglesias té raó i que tot és una lluita de poder i un ajustament de comptes entre la casta com a Joc de trons.

Les píndoles del món

‘Una noche para sobrevivir’

17/04/2015

Toni VallToni Vall, periodista

Un film fantàstic. Una obra de maduresa. La millor pel·lícula d’acció que recordo en els últims temps. Sense exagerar gens ni mica, Una noche para sobrevivir confirma que Jaume Collet-Serra és, després del gran Michael Mann, el millor director de cinema d’acció americà modern. Liam Neeson i Ed Harris, esplèndids els dos, són dues rèpliques de Kirk Douglas i Anthony Queen a L’últim tren de Gun Hill, western que alguns amants del gènere estimem especialment. Collet-Serra s’emmiralla en ells i també en el cinema de Sam Peckinpah per parir una obra sobre l’amistat eterna traïda per la violència sobre l’infortuni i el fatalisme i la relació entre els pares i els fills. Apassionant, absorbent, extraordinàriament ben rodada i sense ni un sol forat de guió, t’agafa per les solapes durant quasi dues hores i no et deixa estar tranquil. És una d’aquelles pel·lícules que ja no s’estilen gaire, d’aquelles que arrosseguen molta gent al cinema i que alhora t’estimulen la intel·ligència i l’adrenalina. Una de les millors propostes de la cartellera. Corrin a veure-la.

Les píndoles del món

Els cavallers negres

16/04/2015

Salvador Cot 2Salvador Cot, director d’El Singular

La Gran Creu de l’Orde de Carles III va ser creada el 1771 per tal de guardonar les persones que haguessin destacat per fer “bones acciones en benefici d’Espanya i la Corona”. La República va suprimir apuesta condecoració, però el 1942, el general Franco la va reinstaurar. I així va continuar fins que, l’any 2004, els cavallers Cristóbal Montoro Romero i Rodrigo Rato Figaredo van ser premiats amb tan alta distinció, la de més rang que es pot donar a un civil.

Devien estar contents perquè, durant molts anys, Montoro havia estat la mà dreta de Rodrigo Rato. Després l’ara ministre d’Hisenda va muntar una assessoria especialitzada en la construcció d’infraestructures durant els anys de la bombolla. I Rato va marxar al Fons Monetari Internacional. Tot anava bé.

Però sempre hi ha plebeus disposats a buscar les pessigolles a personatges com Rodrigo Rato basant-se en detalls com les targetes black de Bankia o petites molèsties com una regularització a mida dels diners negres dels amics. Ara demanen al ministre d’Hisenda que dimiteixi per tots aquests favors. Sense entendre que el cavaller Montoro no ho pot fer. Abans hauria de tornar la medalla.

Les píndoles del món

La soledat de Rato i l’oportunisme de Pedro Sánchez

16/04/2015

nmartinopi-094Nacho Martín Blanco, periodista

Era previsible i raonable que el PSOE, com la resta de l’oposició, posés el crit al cel davant de les informacions sobre Rodrigo Rato que es van conèixer ahir, que apunten que l’exministre d’Economia no només es va acollir a l’anomenada amnistia fiscal, de l’any 2012, sinó que podria haver comès un delicte de blanqueig de capitals entre els anys 2004 i 2007, quan era president de l’FMI. El que ja no és tan habitual és que els mateixos coreligionaris del senyor Rato s’hagin indignat tant o més que l’oposició. Ningú del PP no surt a defensar Rato ni a apel·lar a la presumpció d’innocència, com se sol fer en aquestes circumstàncies quan els presumptes delinqüents són els propis. Representants del PP com ara Carlos Floriano, Esperanza Aguirre o Esteban González Pons es mostraven ahir implacables amb la conducta del seu excompany de partit. El que ja no sembla tan raonable és que el líder del PSOE demani la dimissió per aquesta qüestió del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, com si l’objectiu de l’amnistia fiscal, una mesura d’altra banda discutida i discutible, hagués estat beneficiar gent propera al PP. D’aquesta amnistia, com de les que va fer el PSOE els anys 1984 i 1991, se n’ha beneficiat gent d’ideologies diverses i no només gent afí al PP. En tot cas, és el Ministeri d’Hisenda qui investiga 705 contribuents per blanqueig de capitals, entre ells Rodrigo Rato, i és per això que demanar la dimissió del ministre en virtut de la identitat dels beneficiaris de l’amnistia resulta si més no oportunista.

Les píndoles del món

PSG, 1 – Barça, 3

16/04/2015

JuanjoJoanjo Pallàs, sotsdirector de Mundo Deportivo

El Barça va aconseguir ahir una victòria contundent i de prestigi a París. De fet, superats els partits d’anada dels quarts de la Champions, l’equip de Luis Enrique pot presumir de ser l’únic capaç de guanyar fora de casa. Ni el Madrid, que va empatar al Calderón, ni el Bayern, que va perdre golejat a Porto, ho van aconseguir. Poca broma.

El partit va acabar amb dues imatges significatives. La primera, amb Messi anant cap a la porteria dels francesos i aturant-se només pel so del xiulet de l’àrbitre, cosa que demostra que el crack argentí i tot l’equip, malgrat l’1 a 3 favorable, van acabar forts i en volien més. La segona imatge va ser la de Laurent Blanc aplaudint Luis Enrique, rendit, reconeixent la seva superioritat.

I és que cada cop costa més trobar defectes a aquest equip i mira que els hem buscat. Ahir la possessió va ser seva, l’estil va ser tan reconeixible com el segell de Luis Enrique. El trident va ser decisiu i els secundaris van ser tan importants com les primeres espases: Ter Stegen, Busquets, Mascherano, un esplèndid Xavi…

Però això és un no parar. I demà passat, sí, demà passat, encara rebentats pel partit de París i a les quatre de la tarda, el Barça es juga mitja Lliga amb el València més fresc que una rosa de Sant Jordi. Però dissabte no es tracta de fer un partit rodó ni de buscar un cop més nous defectes per ser més originals que ningú, es tracta de guanyar.

Les píndoles del món

Els mateixos

15/04/2015

Eduard VoltasEduard Voltas, periodista

No sé de què ens sorprenem. Són els mateixos que per justificar una guerra il·legal es van inventar que l’Iraq tenia armes de destrucció massiva. Els mateixos que per no perdre unes eleccions van amagar als ciutadans l’autoria islamista de les bombes als trens de Madrid. Els mateixos que van dir que l’Estatut i ETA eren la mateixa cosa. Els mateixos que afirmen que a Catalunya es persegueix el castellà. Els mateixos que es van inventar diners de Mas a Liechtenstein i de Trias a Suïssa.

Si han fet tot això, per què no podien barrejar també el catalanisme amb el terrorisme gihadista? Ells són així. Ja han demostrat mil vegades que no tenen cap moral, cap ètica, cap escrúpol. Ells són així, i ara a més tenen un objectiu superior, una missió sagrada: preservar la unitat d’Espanya. No s’aturaran, aprofundiran en les mentides ja dites i en crearan de noves, faran que els seus mitjans de comunicació les difonguin, cauran encara més baix. D’aquí al 27 de setembre, tot valdrà.

I mentrestant, els bons, els comprensius, els progres, xiularan i miraran cap a una altra banda, com estan fent aquests dies. El PP ens continuarà aixafant i el PSOE callarà, Podemos callarà, els intel·lectuals callaran. Catalunya està molt sola.

Les píndoles del món

Fer pinya contra el gihadisme

15/04/2015

Albert GimenoAlbert Gimeno, redactor en cap adjunt a la direcció de La Vanguardia

La lluita contra el gihadisme és tan important que no hauria de tenir cap entrebanc, no hauria de patir qualsevol lluita partidista que la debilités. Ens juguem tots plegats massa coses, com la seguretat davant l’amenaça dels que no entenen de democràcia ni de respecte a l’ésser humà. El sobiranisme clama per les declaracions del ministre Fernández Díaz, i aquest contesta a la crítica. Si tenim indicis sobre la tasca il·legal d’algú proper a les nostres institucions seria bo no amagar el cap sota l’ala i esclarir el que calgui. No es tracta de culpar cap ideologia, sinó d’evitar que uns pocs es posin al costat dels que no permeten ni discrepar. Afortunadament, on no es viuen desavinences importants és als cossos policials. De fet, tots són Estat i si hi ha un perill la gent no entendria que la feina no es fes bé per portar un uniforme o un altre. És la tranquil·litat que ens queda als ciutadans tot i que, pel que fa a viure tranquils, no s’hauria de veure cap fissura a la societat.

Les píndoles del món

‘Camargate’

14/04/2015

Pere Martí- editPere Martí, periodista

Si vostè no en té prou amb els programes del cor que inunden les graelles de les televisions, sempre li quedarà la comissió d’investigació del frau fiscal, que s’emet des del Parlament. Constatada la incapacitat dels nostres diputats per aportar cap novetat a la investigació, la conseqüència ha estat caure en el pur safareig.

La cambra catalana va aconseguir fer el punt màxim d’audiència divendres passat a la tarda, quan una senyora que es diu Victoria Álvarez va assegurar que Alícia Sánchez-Camacho i José Zaragoza van pactar la gravació de La Camarga “en un moment d’oci relaxat”. Va ser el minut d’or d’audiència, però el moment més baix del parlamentarisme català.

El millor que li pot passar a aquesta comissió d’investigació és que acabi els seus treballs com més aviat millor, perquè com més va, pitjor. La majoria dels compareixents menteixen, o no expliquen res, i els diputats no tenen instruments per invertir aquesta tendència. A hores d’ara és ben clar que no aportarà cap dada nova o rellevant sobre la corrupció a Catalunya, malgrat les bones intencions d’alguns –no tots els partits–, que en van demanar la seva creació.

Les píndoles del món

Algú menteix, perd la política

14/04/2015

Víctor MondeloVíctor Mondelo, periodista d’El Mundo

A hores d’ara, ja no és agosarat confirmar que la comissió sobre el frau fiscal només haurà servit per fer safareig polític de gran audiència.

Aquesta conclusió ja havia quedat prou acreditada amb les inútils compareixences del clan Pujol, però la ratificació definitiva ha arribat amb el vodevil de La Camarga, que el Parlament ens ha decidit servir en dos plats.

De les compareixences d’Alícia Sánchez-Camacho, José Zaragoza, Victoria Álvarez i Francisco Marco només es pot deduir que algú menteix, que ho fa descaradament i en seu parlamentària.

Potser la més mal parada ha estat Sánchez-Camacho, doblement assenyalada‎ com a responsable d’encarregar la gravació de la seva conversa amb l’ex de Jordi Pujol Jr.

Però, sens dubte, la mentida més flagrant pronunciada a les darreres sessions‎ de la comissió ha sortit de la boca de Zaragoza, en dir que va dimitir com a secretari d’organització del PSC per “dignificar la política”. Mentir a una comissió d’investigació es pot castigar amb presó.

Les píndoles del món

Neymar, el mamut i la cova de Rosell

14/04/2015

santiago_gimenezSanti Giménez, periodista de l’As

La justícia és un mamut. Però ja em diran qui atura un mamut. Una vegada es posa a caminar, les passes se succeeixen inevitables i profundes. El Barça, Rosell i Bartomeu es troben ara a peus d’un mamut que s’ha escapat del Jurassic Park de Brasil i que ja no controla ni Déu.

El farmacèutic d’Esparraguera –que el va clonar– ha desaparegut, el jutge Ruz -que el dirigia- és a Móstoles, el que va idear l’operació s’ha refugiat en una cova (que és el més adient quan vénen aquestes bèsties), qui ho va provocar tot va posant ganyotes a Luis Enrique i els que van fer-li el contracte segueixen “chupando un boli”.

El mamut del cas Neymar, ara en forma d’advocat de l’Estat, ha elevat la seva petició de pena per al Barça, Rosell i Bartomeu. Res de nou. Més o menys, a tots els demanen el que exigia el fiscal. Només a Rosell li rebaixen 9 mesos de presó. Però les multes i la patacada es mantenen.

Com diuen des de la defensa, “la petició no és rellevant, el que és rellevant és la coincidència substancial del fil argumental”. Els ho traduiré directament del dret al troglodita: el mamut va a tota pastilla i en baixada, i res del que faci ens pot sorprendre. És temps de buscar una cova. Ara toca pregar i que arribi una glaciació que aturi el paquiderm i eviti que arrasi l’Espai Barça abans que entrin les excavadores.

Les píndoles del món

Misèria

13/04/2015

Quico SallésQuico Sallés, periodista de Nació digital

Sí, els polítics sobiranistes parlen amb tothom. Es veu que ara això és sospitós. Falta poc perquè algun dia acusin un casteller d’haver assassinat Kennedy o un informe del Ministeri de l’Interior reveli que el toro que va matar Manolete era un activista de Súmate.

La misèria de les informacions oficioses i oficials que barregen independentisme amb terrorisme gihadista van més enllà d’una poca-soltada, d’una inèdita manera de fer política o d’un exemple escabrós de joc brut. És una prova definitiva que l’Estat espanyol és incapaç de crear o oferir un sol argument per quedar-s’hi.

Al capdavall, qui voldria un Estat en què un ministre de l’Interior posa al mateix cistell un alcalde que visita una mesquita del seu poble que un sonat amb un kalàixnikov a les mans? Parlem clar, això només ho pot fer un ministre del mateix partit que va mentir escandalosament i sense rubor sobre l’autoria del pitjor atemptat gihadista que ha vist mai Europa Occidental. I ho van fer, mira si és trist, per guanyar unes eleccions que ja tenien guanyades. Quina misèria moral!

Les píndoles del món

Hillary, candidata

13/04/2015

jordi_barbetaJordi Barbeta, corresponsal de La Vanguardia a Washington

Hillary Clinton té 67 anys, acaba de ser àvia, és freda i arrogant i té un currículum que la presenta com un personatge del passat. A més, als Estats Units l’estadística diu que gairebé mai no guanya les eleccions el candidat del partit del president que plega. Així que aquesta dona que ja va perdre amb l’Obama ara ho té encara més negre. Tornarà a lluitar, tornarà a sufrir i tornarà a perdre… sempre que els republicans deixin de fer disbarats com fins ara. Clinton no té rivals al partit demòcrata i als sondejos supera amb escreix tots els aspirants republicans, el nominat dels quals arribarà a la batalla final exhaust de la competició amb els seus coreligionaris vejam qui passa més temps a l’església. Davant d’això i tenint en compte que Hillary no espanta gens l’establishment de Wall Street, doncs pot ser que se’n surti, però serà per les dèries dels seus contrincants. Per exemple, Hillary ja té garantits al voltant de deu milions de vots dels homosexuals amb raó espantats amb les barbaritats que arriben a dir d’ells els candidats republicans.

Les píndoles del món

Visca la Lliga

13/04/2015

santiago_gimenezSanti Giménez, periodista de l’As

Queden set jornades de Lliga i sembla evident que el futur campió haurà de lluitar fins a l’últim minut. Set partits decisius dels que tres són idèntics per al Barça i per al Madrid. Els dos aspirants han de rebre la visita del València i del Getafe i tots dos han de passar pel camp de l’Espanyol. Al Madrid, a més, també li queden alguns dels esculls recents del Barça, com els desplaçaments a Sevilla i Vigo o la visita del Màlaga al Bernabeu. I el Barça, d’altra banda, encara ha d’anar al Calderón.

Feu comptes si voleu, però set partits encara són molts i permeten tantes combinacions que tenim l’espectacle assegurat. Mentrestant podem fer l’anàlisi del que ja ha succeït i no passa res per opinar que Bravo va cantar en un gol, Piqué en l’altre i que l’entrenador ho va fer en el canvi de Neymar. Tres errades que van costar dos punts, però que no han d’amagar que Bravo s’ha guanyat la confiança dels culers, que Piqué està en un gran moment de forma i que Luis Enrique és també qui ha portat l’equip fins al lideratge. En definitiva, menys depressió i més confiança.

Les píndoles del món

Malcom Gladwell

10/04/2015

Tian-RibaTian Riba, periodista

A mesura que evolucionem, el determinisme va perdent predomini. Però a l’Espanya política encara hi pesa prou la genètica perquè no hagi perdut vigència la faula africana de l’escorpí i la granota. Ja ho sabeu. Aquella que explica que un escorpí demana a una granota que l’ajudi a creuar un riu. La granota diu que no, que la picarà. L’escorpí diu: “Com vols que et piqui si ens ofegarem tots dos?” La granota hi accedeix. Però a mig riu, l’escorpí pica l’amfibi llefiscós i diu allò de “no ho puc evitar, és la meva naturalesa”.

Doncs aquesta faula és la que s’ha d’aplicar al ministre de l’Interior, que s’ha deixat portar per les seves dues obsessions: l’integrisme cristià i el fonamentalisme espanyol. En canvi, en el cas del ministre d’Exteriors, hi ha més intel·ligència. Segur que García-Margallo ha llegit Malcom Gladwell, el periodista de The New Yorker que ens va fer veure que David tenia una fona amb pedres que sortien a 150 quilòmetres per hora i Goliat era un home malalt i mig cec que patia gegantisme. I abona la tàctica de la confusió entre independentisme i gihadisme perquè sap que l’Estat espanyol està en fals al món si se li fa un test d’estrès democràtic. I, per tant, més val criminalitzar el moviment independentista català.

Les píndoles del món

Vinader, un dels grans

10/04/2015

Salvador Cot 2Salvador Cot, director d’El Singular

Durant uns anys molt difícils, Xavier Vinader va sostenir la veritat en solitari. Ell es va atrevir a demostrar, periodísticament, el que tothom sabia: l’extrema dreta era una simple extensió dels aparells de l’Estat que, d’aquesta manera, podien segrestar, matar i intimidar sense límits. I aquesta veritat de Vinader contradeia el discurs idíl·lic de la transició oficial, amb un rei bondadós que gairebé màgicament convertia els franquistes en demòcrates, començant per ell mateix.

Això li va costar la presó i l’exili, però Vinader no va callar. De fet, no ha callat mai. Per això, últimament, escrivia una altra veritat que també sap tothom però que, com aleshores, oficialment també es nega. I és que els serveis secrets de l’Estat ara treballen contra el procés sobiranista català. Vinader ha estat un home valent perquè s’estimava aquesta professió, i periodisme és arriscar. O sigui que crec que parlo en nom de tota la professió quan em trec el barret. Gràcies, Vinader.

Les píndoles del món

Heroic

10/04/2015

Xavi Pardo copiaXavi Pardo, crític de teatre de RAC1

Amb una sola funció n’hi ha prou per afirmar que aquest muntatge ha de prorrogar-se i tornar l’any que ve. La versió que presenta Julio Manrique d’El curiós incident del gos a mitjanit és una meravella. Una història de superació, intensa, tendra, que Manrique serveix amb una direcció imaginativa i eficaç, plena de recursos tan simples com enginyosos. Això, sumat al joc de projeccions, ens remet a referents tan indiscutibles com la companyia britànica Complicité, sobretot en una segona part que és tot un prodigi.

Ens agafen de la mà i ens transporten, acompanyem el protagonista en la seva petita però heroica odissea, viatgem amb ell en tren, en cotxe, i amb ell patim i ens emocionem. Bona part del mèrit la té aquest petit gran (grandíssim) actor que es diu Pol López. A Ivan i els gossos ja ens ho va deixar clar, i aquí aconsegueix la matrícula d’honor. I el repte no era gens fàcil. López, que no deixa l’escenari ni un segon, està envoltat d’un repartiment molt encertat que es desdobla en multitud de personatges que s’atreveixen fins i tot a posar la banda sonora en directe. Ah, i sense fer cap spoiler, no tingueu pressa per marxar de la sala: l’epíleg post aplaudiments és per acabar de treure’s el barret.

Les píndoles del món

Mar i muntanya espanyolista

09/04/2015

ebellaEmili Bella, periodista d’El Punt Avui

Detenen una cèl·lula de presumptes gihadistes a Catalunya i resultarà que tot és culpa d’Àngel Colom, com si es dediqués a reclutar gihadistes. O potser és que encara no li han perdonat el seu paper per desactivar el terrorisme a Catalunya, que els convindria més una Catalunya violenta que no una Catalunya que fa mosaics per reivindicar-se. Esclar que el gihadisme és un perill molt seriós, i que el tenim a casa, a Sabadell, a Terrassa, a Barcelona, però no és exclusiu de ningú, no coneix fronteres.

El cas és que vincular-lo amb independentisme sempre va bé. Poti-poti, mar i muntanya. Què hi ha que pugui fer més por a l’ultracatolicisme espanyolista que un gihadista independentista? Segurament perdre les eleccions.

És estrany, però encara no hem sentit ningú que vinculi el procés amb el règim nord-coreà, ni amb Boko Haram, ni amb armes de destrucció massiva. Tot arribarà. Mentrestant, podríem anar recordant que el franquisme i el nazisme sí que eren amics.

Les píndoles del món

Un Mas indiano

09/04/2015

Jordi_Graupera_editJordi Graupera, periodista de RAC1 a Nova York

Tot aniria molt millor si el president Mas parlés a Catalunya com ho va fer ahir a Nova York. Aquesta no és l’única cosa que faria que tot anés molt millor, però n’és una que és en mans del president. Els números per ara són insuficients per fer de Catalunya un estat independent, i caldrà que tothom renuniciï a moltes coses, repensi estratègies, admeti errors i recuperi encerts per capgirar-ho. Sobretot caldrà que tothom hi posi el millor d’ell mateix.

Ahir, el president Mas va posar-hi el millor d’ell mateix: va parlar de les eleccions de setembre sense cap ambigüitat, va dir que cal fer la independència tan aviat com hi hagi una majoria a les urnes, va parlar de la necessitat d’una hisenda, del control de les infraestructures clau, de la seguretat, i de l’estabilitat dels serveis socials.

Va parlar sense embuts de les dificultats internacionals i de les possibilitats de negociació i reconeixement. I va esbossar el somni d’una Catalunya més lliure, no només del jou de l’Estat, sinó també d’ella mateixa i els seus vicis de sempre. Sobre la base d’un discurs així es poden bastir consensos i dissensions raonades, sense xantatges morals o estètics. Potser, més que internacionalitzar el que passa a Catalunya, cal dur a Catalunya el que passa a l’estranger. Tot aniria molt millor si el president Mas parlés a Catalunya com ho va fer ahir a Nova York.

Les píndoles del món

Tres minuts

09/04/2015

santiago_gimenezSanti Giménez, periodista de l’As

Guia urgent per al culer de cara a les pròximes setmanes:

Primer de tot i més important: agafi el diari. Ah, no, que no en té. Agafi el comandament a distància de la tele o l’aplicació del mòbil i miri la classificació. Amb calma. Gaudeixi’n: quatre punts i falten vuit jornades. Ha arribat el moment en què es gaudeix més del post partit que dels 90 minuts. El Barça actual és un equip parit per al dia després. Magnífic per als resums de tres minuts del Hat-trick o d’Estudio Estadio. Tres minuts de tele sobren per veure el millor que va fer el Barça ahir. En cas de dubte, torni a la classificació.

Segon pas: comenci a estudiar rivals i calendaris. Els del Madrid, esclar. Arriba aquella època de l’any en què es pateix més amb el partit del rival que amb el propi. Vénen dos mesos d’afinitats insospitades. Qui li anava a dir que estarà pendent de les lesions de l’Eibar, de l’estat de la gespa de Balaídos, de les possibilitats del València per anar a la Champions o, fins i tot, de desitjar un triomf de l’Espanyol.

Tercer: no se senti malament per desitjar el mal aliè. Ells fan el mateix. I vist com juguen uns i altres, és el més normal. La clau està a equivocar-se menys que el rival. Que el resum de tres minuts del teu partit al final de la jornada sigui millor que el dels altres. Els altres 87’ sobren.

%s1 / %s2