El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1

Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

Andreas Lubitz

30/03/2015

Elisenda RocaElisenda Roca, periodista

A hores d’ara, Andreas Lubitz s’assenyala com a únic culpable d’estavellar voluntàriament l’avió de Germanwings víctima d’un trastorn mental. Sense rastre encara de la segona caixa negra, que podria aclarir si va haver-hi alguna errada mecànica, comencen les especulacions dignes d’un programa sensacionalista.

Ens inunden de declaracions d’una exparella que explica els malsons del copilot, que patia atacs d’ansietat; es comenta si era la riota dels seus companys, que l’anomenaven Andy Tomato; es parla sobre els suposats problemes de visió, i que si el dia de l’accident no podia haver volat perquè tenia una baixa mèdica que ell havia estripat i que van trobar a les escombraries, més una suposada depressió i ingesta de psicofàrmacs.

Tot plegat no ajuda gens els familiars de les víctimes, que hauran passat de l’estat de xoc a l’odi profund cap al possible causant de la terrible desgràcia. L’únic clar és que el protocol de seguretat ha fallat. Com és possible que en una cabina no sigui obligatori que hi hagi sempre dues persones responsables de l’avió, com passa als Estats Units des del fatídic 11-S? El debat sobre la seguretat als vols europeus de baix cost és prioritari.

Les píndoles del món

Bin Laden va canviar el món

27/03/2015

Joaquin-LunaJoaquín Luna, periodista de La Vanguardia

Finalment, Osama Bin Laden va canviar el món l’11 de setembre del 2001. Mai ho reconeixerem, però des d’aquell dia vivim protegint-nos de les nostres pors, tractant de creure que fent cues per passar els escàners del aeroports, sense cinturons, sabates o potser algun dia despullats, el nostre vol arribarà al seu destí.

Aquell dia, Bin Laden es va carregar la que semblava infinita confiança en el transport aeri, un pilar bàsic de la noció del progrés del segle XXI, que ja no és la millora de les condicions laborals, la setmana de cinc dies laborables o el dret a manifestar-se, sinó el dret a viure mes ràpidament.

Des del 2001, i a cop de tragèdies, ens hem acostumat al terrorisme islamista a casa nostra. És un terror que no entenem, però al qual posem cara, sovint amb barba, i un so en off que és el crit de “Al·là és gran”. La por puja a la categoria de terror quan algun dels nostres metabolitza i fa seus -inconscientment- els mètodes instaurats per Bin Laden el 2001 tot i que no sigui per una causa ideològica. I això com li explico a la meva mare?

Les píndoles del món

‘La Cenicienta’

27/03/2015

Toni VallToni Vall, periodista

Disney torna a un dels seus clàssics. La Cenicienta, sí, aquella pel·lícula de dibuixos animats deliciosa de 1950, que després ha tingut algunes seqüeles també animades no gaire memorables. Doncs té ara una germana petita amb personatges de carn i ossos, i aquest cop l’aposta de Disney tampoc és que sigui res de l’altre món, la veritat: el mateix conte infantil de sempre (de Perrault, concretament) explicat amb una mirada un pèl massa antiga, amb cert tuf de naftalina no del tot agradable.

El director és Kenneth Brannagh, de qui recordo algunes pel·lícules fantàstiques de fa uns quants anys. Em pregunto quin és el camí que ha seguit i que l’ha portat fins aquí. O més ben dit: per què, aquest camí? Bé, no és que sigui un film espantós, però sí poc inspirat amb un traç i una mirada massa infantilitzats que no donen valor al material original i, sobretot, no responen a la maduresa, dit sigui, entre totes les cometes que vulgueu, cada cop més els nens comencen a exigir a les ficcions que consumeixen. I és massa llarga. Absurdament llarga, i també força encarcarada, poc natural, antiga, pesadament antiga.

Les píndoles del món

Després de l’accident

26/03/2015

Albert GimenoAlbert Gimeno, redactor en cap adjunt a la direcció de La Vanguardia

Ràbia, consternació, enfonsament, dubtes, drama, qualsevol d’aquestes paraules defineix la tragèdia que viuen els familiars de les víctimes que van perdre la vida a l’accident dels Alps.  Aquestes expressions, i moltes més, poden tractar d’expressar l’angoixa que s’ha instal·lat al cor de les persones a qui els ha tocat de més a la vora viure aquest infern. És cert que no hi ha incertesa per saber què ha passat amb els accidentats, però per la majoria el viacrucis en la recuperació dels cadàvers és un tràngol horrible que costarà esborrar.

No estem preparats per a la desgràcia extrema. Ni l’entenem ni la volem entendre. Per això quan quatre desgraciats s’atreveixen a sacsejar els sentiments amb frases desafortunades i insults inadmissibles la civilització es rebel·la sense pal·liatius. No és tracta de partidismes sinó de persones. I quan algú no entén les persones ha de deixar de ser tractat com un ésser humà. Ara només ens queda que la gestió de la tragèdia ajudi a assumir la pena amb més serenitat.

Les píndoles del món

La tossuderia de Florentino

26/03/2015

Luque_blancXavier G. Luque, periodista de La Vanguardia

Un dels serials més pesats de la temporada, la designació de la seu de la final de Copa, ja s’ha tancat. Malament, si ho analitzem exclusivament des de l’òptica esportiva, perquè no pot semblar-nos correcte que un dels dos equips de qualsevol final jugui a camp propi.

La tossuderia de Florentino Pérez ens ha dut fins a aquest carreró amb poques sortides, totes dolentes. I encara sort que la solució escollida, el Camp Nou, no és la pitjor. Em costava imaginar que Barça i Athletic haguessin acabat jugant a Sevilla… I no diguem al Villamarín.

Però tornem al punt inicial de tot plegat: el tancament en banda de Florentino, disposat a impedir per terra, mar i aire una repetició del que va viure el Santiago Bernabeu l’última vegada que el Barça hi va jugar una final de Copa, amb l’himne blaugrana sonant a tot drap per una murrieria de Joan Gaspart. Això no es repetirà mai més, ha decidit el president blanc. I ho ha complert.

Les píndoles del món

Pànic anumèric

25/03/2015

Francesc SolerFrancesc Soler, periodista

Encara que no coneguem cap de les víctimes que ha deixat, a tots ens ha sacsejat l’accident patit ahir pel vol de Germanwings amb 150 persones a bord que, procedents de Barcelona, ja mai no arribaran a Düsseldorf. Les tragèdies aèries que causen desenes de morts tenen un fort impacte en la societat i disparen el pànic a volar de moltes persones.

Possiblement, més d’un oient deu haver passat mala nit pensant que avui ha de pujar a un avió o sabent que un familiar o amic ha de volar els pròxims dies. Els mitjans de comunicació involuntàriament contribueixen a augmentar aquest neguit amb les inevitables cronologies que fan recompte de les darreres grans tragèdies aèries. En els darrers 12 mesos n’hi ha hagut 5 i han causat 700 morts.

John Allen Paulos diria que això ens passa perquè som “anumèrics”. El matemàtic nord-americà usa aquest terme per referir-se a aquelles persones que com jo mateix tenium un cert analfabetisme matemàtic. Segons ell, només amb un notable coneixement dels grans nombres podrem reaccionar amb l’escepticisme pertinent davant moltes informacions aterridores i, per exemple, ser conscients de les petites probabilitats que tenim de patir un accident aeri. Per tant, és un pànic anumèric.

Les píndoles del món

Enfrontar-se amb la mort

25/03/2015

Elisenda RocaElisenda Roca, periodista

Trasbalsats, sense poder assimilar-ho, en estat de xoc és com deuen trobar-se els alumnes de l’institut Giola, de Llinars del Vallès, que durant una setmana van compartir experiències, riures, vida, amb setze estudiants d’intercanvi de l’institut Joseph König de la població alemanya Haltern am See.

Veig el mòbil d’una noia amb la foto del grup. Somriuen. Llegeixo que una adolescent s’havia deixat la documentació a Llinars i va haver de tornar a buscar-la amb la família que l’acollia. La fatalitat va fer que arribessin a temps a l’aeroport per agafar el vol. L’institut català va anul·lar les classes a mig matí i avui es farà un minut de dol. L’ institut alemany ha obert avui les portes per tal de passar aquesta tragèdia entre tots i amb el suport psicològic necessari.

Tindran aquí el mateix suport psicològic? Espero que sí. No estem preparats per enfrontar-nos amb la mort sobtada. I quan aquesta mort esdevé col·lectiva, atzarosa i afecta menors d’edat a qui podem posar cara i noms ens resulta més cruel encara. Sens dubte és una situació excepcional. Per això espero que pel bé dels familiars i amics de les víctimes, aquest ofici nostre, el periodisme, estigui a l’altura i no convertim la informació en un espectacle per aconseguir més audiència.

Les píndoles del món

Només faltava el ‘pequeño Nicolás’

24/03/2015

santiago_gimenezSanti Giménez, periodista de l’As

Entre la teoria de la conspiració que assenyala una mà negra en contra del Barça i l’argument del club que Neymar va costar “57 milions i punto” i que el contracte de Neymar es va fer molt seriosament i no “chupando un boli”, hi ha d’haver un terme mitjà.

No pot ser que els culers no tinguin ni un dia per gaudir d’un triomf contra el Madrid que posa líder els de Luis Enrique amb quatre punts d’avantatge sobre el seu etern rival a deu jornades del final de Lliga. Al president actual del Barça li demanen dos anys i tres mesos de presó; al seu predecessor, set, i al club, una multa que por superar els trenta milions d’euros.

Entre l’actitud fatxenda de Rosell el passat mes de gener, quan va desafiar el jutge demanat “que em citi a declarar i que vagi ràpid” i els comunicats del club dient que “la justícia va massa ràpida” ha d’existir un fil argumental. Entre la dimissió de Rosell i l’anunci de Bartomeu que diu continuarà endavant en la seva idea de presentar-se a les pròximes eleccions falten explicacions.

Segurament, el Barça té motius per sentir-se agredit judicialment, però algú hauria d’explicar el pandemònium de xifres i els nou contractes per fitxar Neymar. I, per sobre de tot, algú hauria d’explicar què feia el ‘pequeño Nicolás’ assegut darrere la banqueta del Barça en el clàssic.

Les píndoles del món

Uns lladres molt sigil·losos

24/03/2015

MontseOlivaMontse Oliva, periodista d’El Punt Avui

Divuit anys i ningú dins el partit no va ser capaç de detectar la trama de diner negre que circulava per les mans dels dos extresorers del PP. Gairebé dues dècades sense passar per Hisenda i ni tan sols quan manava Aznar ningú del govern no es va adonar del tràfic de donacions. S’organitzaven grans campanyes, es compraven despatxos nous i es va fer una obra faraònica a la seu central de Madrid i ningú no es va preguntar com es pagava tot plegat.

Certament, la fe de les direccions del PP amb Bárcenas i amb Lapuerta era completament cega. Fins que la justícia ha aconseguit que obrissin un ull i davant el fet que no es podien negar algunes evidències, van decidir improvisar un nou discurs i proclamar que, efectivament, tenien dins a casa uns lladres tan llestos i sigil·losos que era impossible enxampar-los.

Amb aquest relat, el PP s’ha volgut convèncer que la corrupció els és aliena. I més d’un dirigent s’ha arribat a pensar que de tant donar-hi voltes, el seu elector o bé s’ha perdut o bé està tan saturat que quan sent Gürtel o Bárcenas desconnecta. Això sí, quan es parla del contrari hi ha qui no entén que el votant del PSOE hagi estat tan insensat de no recordar-se dels ERO fraudulents quan ha anat a dipositar la papereta a una urna andalusa.

Les píndoles del món

Trias i Colau brinden pel Palau

24/03/2015

Víctor MondeloVíctor Mondelo, periodista d’El Mundo

El cas Palau es cola a les eleccions municipals i, per paradoxal que sembli, la gran perjudicada aquest cop no serà Convergència. El Suprem va ordenar ahir revisar l’absolució de l’excúpula d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona en considerar que l’Audiència va ignorar proves clau contra el socialista Ramon García-Bragado i el seu equip. L’Alt Tribunal obre la porta a castigar el presumpte tracte de favor del consistori socialista a Millet i companyia per construir l’hotel del Palau i amenaça d’enfonsar les ínfimes possibilitats d’èxit de Jaume Collboni per recuperar l’alcaldia.

Xavier Trias mai ha fet electoralisme amb aquesta qüestió i va arribar a defensar davant el jutge que donar suport al Palau “és una obligació de tot ciutadà de Catalunya”. Però en campanya tot s’hi val i una sentència contra el govern d’Hereu abans del 24 de maig reforçaria la imatge de Trias com a alcalde d’ordre i futur. Encara més motius per celebrar té Ada Colau, perquè l’antisistema ni tan sols esperarà una nova sentència per proclamar que el PSC és una casta tan corrupta com pot ser CiU. A Collboni només li queda pregar a santa Susana, a santa Susana Díaz.

Les píndoles del món

Eleccions andaluses

23/03/2015

Enric JulianaEnric Juliana, director adjunt de La Vanguardia

Primeres conclusions des de Sevilla: el PSOE es confirma com el gran partit regionalista del sud d’Espanya. Susana Díaz obté un èxit polític innegable. La política és joc de miralls i joc d’expectatives. El PSOE torna a ser el primer partit d’Andalusia i aconsegueix mantenir el mateix nombre de diputats gràcies al personalisme de Díaz. El punt fort de la seva victòria és la castanya que s’emporta el PP. Vitamines per a Pedro Sánchez: el PSOE segueix existint. Crec que aquesta és una dada que cal tenir en compte a Catalunya.

El partit del govern espanyol perd 600.000 vots i 17 diputats: una veritable ensulsiada. El PP surt envellit de les eleccions andaluses. Mal senyal per a Mariano Rajoy; mal senyal perquè, en aquestes eleccions, comença a deixar de ser el partit alfa de la política espanyola. I ha aparegut un partit capaç de perforar l’electorat del PP. Aquest partit es diu Ciudadanos.

Podem ha obtingut el resultat que li pronosticaven les enquestes. Ha guanyat a Cadis, la capital de província amb més atur a Espanya, i s’ha menjat IU. No és poc. És un bon resultat. Podem defineix el seu espai, però segurament esperava anar més enllà. Propera estació, les eleccions locals i regionals del mes de maig.

Les píndoles del món

Andalusia com a símptoma

23/03/2015

150110_Masreal_50x50Fidel Masreal, periodista

Andalusia passa de tres a cinc forces parlamentàries, i el mapa se sacseja notablement, apuntant el que pot passar arreu de l’Estat i també a Catalunya. Susana Díaz es converteix en la persona més poderosa del PSOE, amb un èxit indiscutible malgrat la corrupció, que no li passa cap factura.

L’esquerra andalusa incrementa la majoria al parlament andalús. Disposava de 59 escons. Ara en són 67 amb la irrupció de Podemos, que fins i tot ha guanyat a Cadis. A l’altra banda, el PP s’enfonsa i se’n beneficia Ciudadanos, que la primera vegada que es presenta obté el mateix número d’escons que al Parlament català: nou.

L’altre damnificat és Izquierda Unida, potser pel pacte de govern o potser senzillament per l’empenta de Podemos. Com a símptoma de l’escenari general, Andalusia confirma que la irrupció de la política d’arrel ciutadana guanya terreny a dreta i esquerra.

Les píndoles del món

Les costures del Barça

23/03/2015

Jordi-CostaJordi Costa, periodista d’Esports a RAC1

El gran mèrit de Luis Enrique és haver convertit el Barça de nou en un equip competitiu i que aspira a tot perquè no negocia l’esforç ni la concentració, perquè és sòlid defensivament, perquè es nota treballat en l’estratègia i perquè està físicament com un roure.

La victòria al clàssic reforça aquestes sensacions, però alhora el partit va deixar al descobert les costures d’un equip que no és ni de bon tros invulnerable: pot guanyar qualsevol però també és batible si es troba equips de nivell (com ho va ser ahir el Madrid) que li saben despullar les mancances. El més llaminer és quedar-se amb el fet que el Barça va guanyar, que ho podria haver fet més àmpliament al tram final i, sobretot, que obre una escletxa de 4 punts al capdavant de la Lliga.

Però val la pena prendre nota de la repassada que el Madrid li va fer en l’última mitja hora de la primera part, en què va tornar a quedar palès que, quan les línies s’estiren, la pressió no és correcta i Messi no apareix, el Barça pot ser un equip d’allò més vulgar. Capaç de fer gols en qualsevol moment, com va fer Suárez en una acció de categoria individual en el moment més oportú, però susceptible de quedar a remolc del rival si es fa fort al mig del camp.

Ara que la porteria, la defensa i la davantera funcionen a bon nivell, convindria que el Barça posés èmfasi en el mig del camp, allà on va tenir la seva pedra angular. Perquè una cosa és tenir recursos diferents i una altra renunciar a allò que feies millor que els altres. La part positiva d’aquest Barça de dues cares que vam veure al clàssic és que ningú no dirà blat abans que estigui al sac i ben lligat.

Les píndoles del món

El turista aterrit

20/03/2015

Francesc SolerFrancesc Soler, periodista

L’atemptat contra el Museu del Bardo de Tunísia tindrà un efecte nefast per a la indústria turística d’aquest país just quan començava a aixecar el cap. De la mateixa manera que l’esclat de violència que va acompanyar la Primavera Àrab a Egipte va buidar la Vall dels Reis i el Museu del Caire, els creuers occidentals ja han anat anunciant que deixaran de fer escala als ports tunisians fins aneu a saber quan.

Segurament fins d’aquí a una pila d’anys no podrem tornar a contemplar els vestigis de la ciutat de Palmira, a Síria, si és que resisteixen als bombardejos o al pillatge, ni tampoc els de Leptis Magna, a Líbia. Per descomptat, ni ens passarà pel cap arriscar-nos a volar a Bagdad, bressol de la civilització, on hi havia l’antiga Babilònia.

L’Estat Islàmic no ens hi vol, perquè el turisme a més de posar divises en circulació també hi posa idees. O és que no ens recordem de l’efecte que va tenir el desembarcament de les sueques a les nostres platges en la grisa Espanya del darrer franquisme?

L’Estat Islàmic haurà guanyat si aconsegueix que deixem de viatjar a aquests països, de conèixer la seva gent, de fotografiar els seus monuments, de tastar la seva cuina… En definitiva, de comprovar que fet i fet no som tan diferents.

Les píndoles del món

‘Uno’

20/03/2015

Salvador Cot 2Salvador Cot, director del Nació digital

“Si uno no quiere ir a ver la Copa del Rey, pues que no vaya”, diu María Dolores de Cospedal. Una afirmació molt encertada perquè, efectivament, només n’hi ha uno que sembli tenir poca predisposició a presenciar aquell partit: Felip de Borbó. La resta dels espectadors, els que paguen la seva entrada, tenen tota la implicació del món en el partit que juguen el FC Barcelona i l’Athletic de Bilbao. La Copa no és del rei, és de qui la guanya. No és d’uno, és de molts.

El problema que té aquest uno -i, per extensió, els que manen a Madrid- és que la final de la Copa demostrarà, de forma irrebatible, quines majories polítiques hi ha al si dels dos clubs més representatius de Catalunya i Euskadi. I, a sobre, aquesta imatge explícita es produirà vinculada al futbol, el producte de masses per excel·lència. A Catalunya i Euskadi, en termes nacionals, Espanya és un estat fallit. I això ho veuran milions de persones, còmodament, des del menjador de casa. I uno, des de la llotja.

Les píndoles del món

Copa de Rei

20/03/2015

Alejandro_Lopez_Fonta_50x50Alejandro López-Fonta, empresari

Una part dels aficionats de l’Athletic de Bilbao i del Barça acostumen a barrejar futbol i política, apropiant-se d’una representativitat, no només del seu club, sinó inclús d’Euskadi i de Catalunya. Quan tots sabem que els aficionats d’aquests dos clubs són tan transversals com les societats a qui pertanyen.

Per definició, l’himne nacional és el que simbolitza una nació, i és també la representació dels ciutadans que la conformen, per això, el respecte a la simbologia de les nacions és una norma bàsica de convivència.

Un té la llibertat d’actuar lliurement dintre d’unes normes bàsiques, però, xiular l’himne de qualsevol país, en qualsevol joc, és una falta de respecte, i en aquest cas, a més, una desconsideració pels teus conciutadans, i fins i tot, per molts dels teus consocis.

Els aficionats que considerin un greuge haver d’escoltar l’himne d’Espanya, a la final de la Copa del Rei, d’Espanya, el que poden fer, és demanar als seus clubs que renunciïn a jugar aquesta competició.

Les píndoles del món

Líbia, el problema de Tunísia

19/03/2015

Emili BellaEmili Bella

El problema de Tunísia, que ha dut a terme una transició modèlica, es diu Líbia. És molt significatiu que el primer que ha fet el govern tunisià després de l’atemptat hagi estat girar la vista cap al caos de Trípoli i hagi reclamat una intervenció internacional per resoldre l’absència d’estructures d’estat al país veí, on regna el desgovern i una gran quantitat de milícies pugnen per imposar-se. En aquest context, Estat Islàmic intenta expandir el seu califat del terror.

Amb l’afegit de tenir una frontera absolutament permeable amb Líbia, Tunísia s’enfronta als mateixos problemes que París, Londres o Barcelona. També hi ha tunisians, de fet, milers de tunisians, que han anat a fer la guerra a l’Iraq i a Síria i es poden convertir en els anomenats retornats, és a dir, ciutadans que tornen del conflicte disposats a posar en pràctica tot el que hi han après.

Matar turistes a Tunísia, encara que no ho tinguessin planejat inicialment, és el pitjor que es podia fer al país. L’únic consol és que, com va demostrar el 2002 amb l’atemptat contra turistes a una sinagoga, la societat tunisiana té una gran capacitat per sobreposar-se a les adversitats.

Les píndoles del món

Corrupció a judici

19/03/2015

Jose Rico

El cas Pretòria arriba a judici i personatges com Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i Bartomeu Muñoz seuran al banc dels acusats. Primera conclusió: la Justícia actua, també quan els sospitosos porten coll blanc i corbata. Segona conclusió, indestriable de la primera: la Justícia actua tard, molt tard, perquè la investigació d’aquesta trama de corrupció urbanística va començar fa cinc anys i mig. Cinc anys i mig! Per cert, aquest judici ha arribat abans que el del cas Palau, que va esclatar uns mesos abans que Pretòria.

Amb aquest procés es jutjarà alguna cosa més que la innocència o culpabilitat d’11 persones. Es jutjarà tota una manera de fer política: la del tràfic d’influències, els favors polítics pagats amb diner públic, les adjudicacions als amics, els suborns i l’exercici del poder entès com una propietat privada. Una manera de fer política que no ha estat exclusiva de Catalunya, ni de bon tros, però que també ha arrelat a Catalunya. La llista és llarga: Pretòria, Mercuri, ITV, Adigsa, Innova, Palau de la Música, el clan Pujol… Tercera conclusió: en corrupció Catalunya no té fet diferencial.

Les píndoles del món

Setge a la sobirania popular

18/03/2015

Pere Martí- editPere Martí, periodista

Segur que recordaran les imatges. Un grup de manifestants insulta Montserrat Tura i amb un esprai li dibuixen una creu a l’esquena. O una altra de pitjor: gent empenyent un diputat cec, que amb un gos pigall intentava accedir al Parlament. I encara una tercera: el president de la Generalitat aterrant amb helicòpter al Parc de la Ciutadella. I tot això per què?

Doncs perquè un grup de manifestants havia decidit assetjar el Parlament impedint-ne el normal funcionament. Cal dir que manifestar-se davant la cambra catalana és perfectament legítim. A cada ple hi ha grups de gent que es manifesta per moltes causes justes i no passa res. Però el dret a manifestació d’una minoria no pot trepitjar el dret de reunió de la majoria, i menys encara una sessió del Parlament, seu de la sobirania popular.

Si en lloc de ser manifestants antisistema haguessin estat d’extrema dreta els mateixos que ara defensen els encausats haurien posat el crit al cel. Haguessin parlat d’un atac feixista contra la democràcia. L’objectiu seria el mateix: assetjar la seu de la sobirania del poble català. Tot i que és un fet greu, tampoc cal empresonar ningú. Simplement cal evitar que es repeteixi.

Les píndoles del món

El ‘setge’ al Parlament i el dret a la protesta

18/03/2015

Roger Palà, cofundador de Crític

Arran de la condemna del Tribunal Suprem contra vuit manifestants pels fets de del Parlament de l’any 2011, alguns mitjans de comunicació han tornat a emprar el concepte setge per referir-se a la protesta que aquell dia va envoltar la cambra catalana. Aquesta idea, però, no s’adiu gaire amb la realitat, perquè al Parlament de Catalunya, que se sàpiga, no hi va haver cap setge. Normalment, aquest terme fa referència a un conflicte bèl·lic. Els setges els fan els exèrcits, tenen com a objectiu conquerir ciutats i fortaleses i gairebé sempre deixen víctimes mortals.

Els indignats que van envoltar el Parlament no tenien canons, i la seva protesta no pretenia arrasar la cambra a sang i foc, sinó posar de manifest l’existència d’una llei que consideraven injusta. És possible que alguns dels manifestants tinguessin una actitud agressiva que voregés els límits de la protesta no violenta. En tot cas, el que no resulta apropiat és informar-ne emprant una terminologia que genera alarma social i criminalitza els milers de persones que van manifestar-se pacíficament. El més sorprenent, però, és que quatre anys després d’aquells fets CiU, el PP i el PSC segueixin entestats a perseguir penalment el dret a la protesta en comptes de preocupar-se per la distància cada cop més gran entre la política oficial i la ciutadania.

%s1 / %s2