El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1

El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

‘No’ és ‘no’

22/07/2016

Elisenda RocaElisenda Roca, periodista

Senyor Correal: vull aclarir-li d’entrada que, quan una dona diu , és sí, i quan diu no, és no. Aquesta obvietat em fa sentir com un personatge de Barri Sèsam, però l’he llegit i diu que això no s’ho creu. L’he sentit al Versió d’en Clapés, on va dir: “Un no inicial d’una dona no vol dir arriar la bandera [eufemisme per “destrempar el penis”] i marxar amb la cua entre les cames.” Va parlar de coqueteria femenina per atraure “mascles Alfa, els dominants”; va dir que “assetjar no es pot fer mai, però si una noia que t’agrada et diu que no de primera i te’n tornes cap a casa, ets un mal conqueridor, mai aconseguiràs allò que vols”.

Miri, les dones no s’aconsegueixen, no som cap propietat. Vostè escriu que “En l’amor, com en el màrqueting, la venda comença quan et diuen no”. L’amor no té res a veure amb el màrqueting, o sigui, amb el mercadeig. L’amor no s’ha de comprar. I, tranquil, si vostè considera que “aplicant la màxima ‘Només és ’ posaríem en perill el futur de la raça humana”, només perillen certs energúmens que la selecció natural espero que s’encarregui d’extingir.

Les píndoles del món

Els jocs, la millor resposta

22/07/2016

ebellaEmili Bella, periodista d’El Punt Avui

Uns Jocs Olímpics són, evidentment, molt llaminers per al terrorisme, per la concentració de masses i perquè totes les càmeres dels mitjans internacionals són presents a Rio, de manera que un atac es convertiria en un altaveu mundial. En el cas dels detinguts al Brasil es tractaria d’una cèl·lula aficionada i desorganitzada però no per això disminueix l’amenaça. Ho hem vist a Niça: n’hi ha prou amb un sol individu per fer gairebé tant de mal com a la sala Bataclan de París.

Són molts els atacs que la policia aconsegueix frustrar amb operacions antiterroristes, com a la capital francesa, o també a casa nostra. Però el perill zero no existeix. Ens haurem d’acostumar, doncs, al terror global que en molts països àrabs és des de fa temps el pa de cada dia. Davant de l’alarma a Rio, la millor arma per respondre a la barbàrie són els valors que transmet l’esport.

Les píndoles del món

‘La leyenda de Tarzan’

22/07/2016

Toni VallToni Vall, periodista

Si han tornat Police, Mecano i Sopa de Cabra, si tornen els d’Operación Triunfo, si Martes y Trece cada dos per tres estan fent anuncis junts, per què Tarzán no pot tornar a la selva i a saltar per les lianes proclamant el seu crit de guerra? La leyenda de Tarzán és un revival, sí, però aquest cop la nostàlgia adherida a aquest tipus d’operacions s’ha transformat en tedi i sopor. Quasi tot és prescindible en aquest film sense cap ni peus, mal rodada, amb mals efectes especials i mals actors. Quasi res hi ha per on agafar-ho, ni tan sols l’esperit aventurer, d’heroi clàssic, inherent al rei dels micos, és aquí substancial.

Només es tracta d’embolicar-se amb improbables focs d’artifici, escenes d’acció suposadament trepidants, un personatge americà, el de Samuel L. Jackson, que passa de cop a l’antologia del disbarat, el ridícul i l’absurd, i un Christoph Waltz que és ja un cas clínic d’encasellament compulsiu. Les escenes de masses amb animals no poden estar més mal fetes, es veu el truc per tot arreu. Tanta matusseria és com per fer-se-la mirar.

Les píndoles del món

Overbooking

22/07/2016

xavi puig

Xavi Puig, periodista de RAC1

Fitxatge sorprenent del Barça. En un mig del camp més atapeït que mai, patapam, ara arriba André Gomes. Un senyor migcampista, un tros de jugador que Luis Enrique haurà d’encabir i donar-li minuts en una zona del camp on ja circulen Iniesta, Rakitic, Denis Suárez, Rafinha, Busquets, Samper, Arda Turan o, fins i tot, Sergi Roberto.

L’economia del Barça entenem que es pot permetre gastar-se 35 milions per André Gomes i potser 20 més si els famosos variables s’acaben complint. I quan dic que s’ho pot permetre vull dir que ara han de quedar calés per fitxar un quart davanter.

S’està complint allò d’escurçar les diferències entre l’onze de gala i la banqueta. Una arribada com aquesta augmenta la competitivitat. I Luis Enrique deu veure molt clar on fer-lo jugar i donar-li certa continuïtat.
Ah, i per si algú s’ho pregunta, el representant d’André Gomes és Jorge Mendes, amb qui el Barça no treballava des de feia un grapat d’anys.

Les píndoles del món

Pacte, no contraban

21/07/2016

Enric JulianaEnric Juliana, director adjunt de La Vanguardia

No hi ha misteri en els deu vots cedits al PP en l’elecció de la Mesa del Congrés dels Diputats. Han sortit de Convergència Democràtica i del Partit Nacionalista Basc i obeeixen a un pacte conjuntural. Rajoy ha pogut enviar el missatge que no està aïllat i que no depèn exclusivament de Ciutadans. Missatge al PSOE que ho té molt difícil per organitzar una majoria alternativa. És un pacte polític, no un acord mercantil. CDC hauria obtingut grup parlamentari propi sense cedir vots, perquè els grans partits no volen que l’únic grup parlamentari català al Congrés sigui el d’Esquerra. És un pacte difícil d’explicar a Catalunya, però no una acció de contraban.

Les píndoles del món

Tota la vida

21/07/2016

Maiol Roger 50x50Maiol Roger, periodista

La bona gent de Convergència i el Partit Popular devien sentir-se com al primer que van renyar per fumar en un bar amb la llei antitabac. Però què passa?! Si ho hem fet tota la vida! El nou Partit Demòcrata ha fet el mateix que la vella Convergència però ha intentat dissimular de mala manera. No hauria estat greu que Francesc Homs digués que un grup propi, a part d’econòmicament beneficiós, dóna més maniobra política i intentés justificar-ho, que al cap i a la fi una vicepresidència del Congrés és important per jugar al Candy Crush i poca cosa més.

Si la maniobra d’Homs és processísticament estranya, la del PP és surrealista. Els creadors de “l’independentisme és el mal – ETA – una cançó d’Enrique Iglesias”, valgui la redundància, han acabat pagant la seva pròpia penyora. El PSOE i Ciutadans s’han llançat contra el pacte del PP per a la Mesa com si haguessin trobat un pokémon a la bancada de Podem, però ho fan per dissimular: tard o d’hora faran president Rajoy i tal dia farà un any. Concretament un any de tacticisme i antipolítica que ara només allarguen perquè els que n’estan farts encara ho estiguin més. Que torni ja la bona política, si és que alguna vegada n’hi ha hagut.

Les píndoles del món

El cinisme no té fronteres

20/07/2016

Marc Martinez Amat_foto copiaMarc Martínez Amat, cap de política de RAC1

La incompetència política a l’ala esquerra de l’hemicicle ha donat una nova victòria a Mariano Rajoy, que controlarà ara el Congrés de la maneta amb Ciutadans.

En el capítol d’ahir qui més qui menys surt escaldat per les seves contradiccions i hipocresies:

- N’hi havia un que es va passar la campanya dient que ells no fan política per les cadires… Albert Rivera. El mateix que ha pactat amb el PP a canvi de… dos seients a la mesa. Ben confortables, això sí!

- N’hi havia un altre que criticava Rajoy per immòbil, per no dialogar, i esperar que li vingui tot fet… Pedro Sánchez, el mateix que ahir es pensava que per ser més guapo i més simpàtic els independentistes li regalarien els vots. No es va prendre ni la molèstia de trucar-los. Ja ho va fer el PP.

- N’hi ha dos més que s’han compromès a fer-ho tot per foragitar el PP del govern… Esquerra Republicana i l’antiga Convergència. Ahir els uns, imitant la CUP, i els altres, com en els millors temps de Duran i Lleida, van xiular mentre es posava la catifa perquè Rajoy passegi còmode pel Congrés durant quatre anys.

- I encara n’hi ha uns tercers que ara s’esgargamellen a criticar els independentistes. Pablo Iglesias i Ada Colau els retreuen que per interessos partidistes ahir no se sumessin a l’objectiu comú -diu ella-, que és aïllar el PP. Alcaldessa: si es tractava simplement d’aïllar el PP es pot saber què caram van fer Podem i els comuns al març votant en contra de la investidura Pedro Sánchez? Si l’objectiu era simplement “fer fora el PP”, per què s’han repetit les eleccions i no hi ha un president del PSOE a la Moncloa?

És ben bé que el cinisme no és patrimoni exclusiu de la vella política.

Les píndoles del món

Incoherències i estratègies

20/07/2016

Xavi Fina50X50Xavier Fina, consultor

La legislatura de la desconnexió comença ben connectada. L’antiga Convergència fa honor a l’adjectiu i actua a la manera antiga, recupera el peix al cove. Molt raonable: necessites un grup propi que el reglament no et concedeix i el negocies a canvi d’uns vots. La política és això. Potser hi sobren les evasives amb brometes d’Homs, però l’acord vots per grup és del tot comprensible des d’un principi de realitat. Tan, com incoherent amb els discursos d’unilateralitat de l’independentisme. Les misèries de la política en el temps de l’èpica. La puta i la Ramoneta no estaven mortes, estaven de parranda.

El vot en blanc d’Esquerra també ha ajudat a fer presidenta del Congrés la candidata del PP (recordem: el partit dels recursos al TC, el partit de Jorge Fernández Díaz…). Aquí no hi ha incoherència, hi ha estratègies. La d’evidenciar –tot contribuint-hi– que a Espanya no hi ha canvi possible. I la que respon a aquella frase de Lenin que tant ha ajudat el procés: com pitjor, millor.

Les píndoles del món

“Tots som Qatar”

20/07/2016

santiago_gimenezSanti Giménez, periodista de l’As

La negociació del Barça i Qatar ha estat històrica… I ridícula per part blaugrana. Que Joan Gaspart em perdoni, però l’únic títol que li quedava, el del pitjor president de la història, ja està en qüestió. Obrin el frenopàtic. Que un club que és l’única entitat del món que pot oferir al seu patrocinador un anunci amb Messi-Neymar-Suárez-Iniesta-Piqué hagi fet el pena com ha fet el Barça és, com deia aquell, “motiu de cese”.

Tenien 60 milions assegurats només per la samarreta de partit i han acabat subhastant l’entitat per 35-40 quan en van prometre primer 100 i després 45, deixant de banda les altres parelles molt interessades en el pis –que no van aparèixer mai. Ara toca un any més de Qatar, que serà qui pagarà la faraònica obra del camp. Mentre el club no guanya per judicis, se li escapen jugadors i ja té, com el Lute, antecedents penals. Però no ho oblidem: “Tots som Qatar.”

Les píndoles del món

L’ascens d’Ana Pastor

19/07/2016

Enric JulianaEnric Juliana, director adjunt de La Vanguardia

Molt probablement, Ana Pastor serà elegida avui presidenta del Congrés dels Diputats. Pastor és la persona del cercle de confiança de Mariano Rajoy amb menys enemics a la vida pública. Ciutadans l’ha acceptada, després de rebutjar les propostes de María Dolores de Cospedal i Jorge Fernández Díaz. El pacte PP-Ciutadans al Congrés asfalta el camí de Rajoy cap a la reelecció i deixa Pedro Sánchez descol·locat. Les properes setmanes seran de molta pressió sobre Sánchez. I encalla l’operació Pi Margall, que volia fer president del Congrés Xavier Domènech. Convergència i Esquerra mai no regalaran la centralitat als comuns.

Les píndoles del món

El tron marxa de Girona

19/07/2016

Pep_PrietoPep Prieto, periodista

Sempre convé esperar a les confirmacions oficials, sobretot tractant-se d’HBO, però els seguidors de Joc de trons ja s’esperaven que la setena temporada de la sèrie no es rodaria a Girona. Per dos motius: el primer, perquè la protagonista d’una de les trames marxa de la ciutat per no tornar-hi mai més; i el segon, perquè una explosió feia inviable tornar a fer sortir un dels seus temples més emblemàtics.

Els nous escenaris escollits casen a la perfecció amb el que s’espera d’una història que comença a encarar la seva recta final. Les altres grans confirmacions que ha fet la cadena són la reducció del nombre d’episodis, que passa de deu a set, i l’ajornament de l’estrena de la nova temporada fins a l’estiu, que ens deixa més d’un any sense la sèrie.

En tot cas, Girona pot estar molt orgullosa d’haver format part de l’imaginari de Joc de trons, perquè hi ha lluït molt i ha estat escenari d’escenes importants. I el més fonamental: la ciutat s’ha reivindicat com a plató idoni per a tot tipus de ficcions i ha quedat enregistrada, per sempre més, en una de les sèries més icòniques de la televisió moderna.

Les píndoles del món

Over the rainbow

18/07/2016

Quico SallésQuico Sallés, periodista de La Vanguardia Digital

La proposta per tal que Xavier Domènech presideixi la Mesa del Congrés espanyol em recorda quan Lluís Companys va ser nomenat ministre de la Marina amb el govern d’Azaña. Són coses que només passen al país del goril·la blanc i la marededéu negra. Fa gràcia que la confluència bufetegi els exconvergents o democonvers, tracti d’infantils els republicans i de ridículs els independentistes unilaterals i després els demani ajuda per ser la segona autoritat del regne d’Espanya.

És cert, i encara que sigui per una simple mesura d’higiene democràtica, que seria bo que un historiador d’esquerres i catalanista presidís la Mesa del Congrés. Però tampoc en faria casus belli. Joan Tardà, gat vell, els ha vist el llautó i els ha pregat que no els emmerdi en aquesta ensarronada. La sensació és que pactar per una cadira simbòlica és ser progre i pactar per una república catalana és ser un pagafantes.

Tot plegat fa pensar que els principis plurinacionals a la Mesa tenen el mateix himne que l’Espanya reformable de què tot el dia parlen. Somewhere over the rainbow

Les píndoles del món

Turquia, la tria impossible

18/07/2016

ebellaEmili Bella, periodista d’El Punt Avui

Pretendre salvar la democràcia i alhora bombardejar el parlament no casa. La tria impossible entre l’autoritarisme galopant d’Erdogan i l’alçament militar ens recorda Egipte, Mursi o el cop d’estat, per bé que l’exèrcit representa altres coses a Turquia. A Egipte va guanyar la dictadura, a Turquia ha vençut el cosí germà: l’autoritarisme, que s’accentuarà, ja ho estem veient amb la purga de milers de detencions i la intenció d’instaurar la pena de mort.

És, per cert, l’allunyament definitiu d’Europa. A Erdogan el mou la crua venjança, com la dels qui han linxat soldats al Bòsfor. El que caldria ara són garanties democràtiques, no pas inquisició ni deriva megalòmana presidencialista. Més imatges com la de policies intentant defensar de la turba els soldats rendits.

Les píndoles del món

Tiroteig a Baton Rouge

18/07/2016

Elisenda RocaElisenda Roca, periodista

Aquest any, fins ara, als Estats Units, de les 566 persones mortes per la policia, 136 eren afroamericanes i 31, els policies morts, segons dades de The Guardian. Massa mort, massa sang, massa odi, massa revenja. Mentre el president Obama intenta reduir la tensió i recuperar la confiança entre la policia i els ciutadans, el candidat republicà Donald Trump atia l’ambient disparant declaracions incendiàries.

“La mort d’aquests tres agents a Baton Rouge demostren que el que necessita la ciutadania és llei i ordre”, és a dir, mà dura i, si cal, disparar abans de preguntar. Preparem-nos. Les convencions nacionals de tots dos partits de cara a les eleccions presidencials s’acosten. Apostaran per defensar la convivència, l’educació, el respecte, i frenar el Black Friday de venda d’armes? Em temo que no. La violència policial i la tensió racial augmentaran si no hi posen fre. I això serà un retorn al salvatge Far West.

Les píndoles del món

Queden les nits

15/07/2016

Xavier_AldekoaXavier Aldekoa, corresponsal de RAC1 a l’Àfrica

Fa uns mesos, Haleb, un noi nigerià, refugiat per la violència gihadista de Boko Haram, em va dir que el pitjor del terrorisme són les nits. Ell, que havia fugit de les matances de la banda fonamentalista nigeriana, es referia a aquella sensació enganxifosa que mai més podria dormir tranquil. “Ja no dormo, simplement espero amb els ulls tancats”, deia. Que el terror –insistia– un cop et colpeja de prop, mai acaba de marxar del tot.

Ahir a Niça, i amb ella una mica tots nosaltres, es va fer de nit. Perquè més enllà de l’horror de l’acte brutal que un camió atropelli cruelment desenes de persones que gaudien d’un dia de festa, per sobre d’aquest acte covard i horrible, hi ha una certesa: això es pot tornar a repetir. No podem evitar allò inevitable.

En dies com avui, aquesta sensació que la nit s’escampa és quasi inevitable. Però per combatre l’obscuritat cal obrir les finestres, no tancar-les. Perquè no és Niça ni França. Ni Nairobi, Dacca, Mogadiscio o Bagdad. Són els fonamentalistes i, davant, la resta. Tots nosaltres. Ho ha de ser. I a on sigui.

Les píndoles del món

Pokémon flipa

15/07/2016

Quico SallésQuico Sallés, periodista de La Vanguardia Digital

Imaginem per un moment que un pokémon pren vida i aterra a Catalunya. Li expliquen que un ministre de l’Interior té un guardaespatlles que li aparca el cotxe, que atorga medalles a les marededéus i, a sobre, conspira contra els adversaris polítics amb un magistrat en comissió de serveis per antifrau, i en pokémon se’n torna a la vida sensata dels dibuixos animats.

Si les malifetes del ministre eren inversemblants i vergonyants, la decisió de la fiscalia converteix el cas en increïble, i més després de saber que la fiscalia, pel ministre, és la gent que t’afina les culpabilitats.

L’escàndol comença agafar proporcions bíbliques, que diria el ministre, però encara trobo més escandalós l’escassa reacció política, social, civil i ciutadana a un cas d’aquesta mena. La intel·lectualitat castellana calla i la catalana només sap que pot protestar a Twitter.

Les píndoles del món

Investidura i govern sense peatges

15/07/2016

MontseOlivaMontse Oliva, periodista d’El Punt Avui

El PP engega la partida desfent-se de les cartes més baixes. Tot molt previsible, tal com li agrada a Rajoy. Només així s’entén que intenti seduir els seus probables aliats amb un simple resum del seu programa del 26-J i, a sobre, els amenaci amb una data electoral que difícilment es complirà si Rajoy al final ni tan sols es presenta a la investidura.

Els primers moviments del candidat es contradiuen amb la pressa que assegura tenir per engegar el seu govern. Però demostren una seguretat en les seves opcions que en cap cas no és fictícia. Vol que el PSOE i Ciutadans li donin la investidura de franc i una estabilitat per governar sense pagar gairebé cap peatge. I encara que sap que això és impossible, confia que com més temps passi, menys asos haurà de sacrificar. Només ha de ser capaç de trobar el caramel més llaminer per a Ciutadans i deixar que els socialistes s’acabin de matar entre ells.

Les píndoles del món

Sense bicicleta

15/07/2016

xavi puigXavi Puig, periodista de RAC1

Quan sembla que ho hem vist tot en el món de l’esport, el mallot groc del Tour de França comença a córrer mont Ventoux cap amunt sense bicicleta perquè una topada amb una moto (en un caos organitzatiu important) l’ha deixada impracticable. Froome va fer una acció prohibida pel reglament, córrer sense la bicicleta, però la decisió dels jutges de no sancionar el líder del Tour em sembla correcta.

Desqualificar-lo, opció que el reglament preveu, hauria estat una animalada. Podem discutir si li haurien d’haver tret algun segon o no, però la imatge, el moment, la situació era tan extraordinària que els jutges (per mi, amb bon criteri) van optar per treure el sentit comú i el seny i decidir que Froome mereixia continuar amb el mallot groc.

De fet, si no hagués estat per l’excés de motos i de públic en l’etapa retallada del mont Ventoux, i l’accident de Froome, el britànic anava cap a donar un cop encara més important a la general del Tour. Avui, a sobre de la bici, i en una crono, Froome podrà continuar demostrant que és el millor i el gran favorit.

Les píndoles del món

‘Infierno azul’

15/07/2016

Toni VallToni Vall, periodista

Rasa, concisa, implacable, així és Infierno azul, obra d’entretemps de Jaume Collet-Serra, sense la profunditat de les seves obres anteriors i un pèl lluny de la brillantor d’Una noche para sobrevivir, fins al moment el cim de la seva filmografia. Tracta sobre l’enfrontament de l’home amb la natura, un tema més vell que l’anar a peu que li serveix a Collet-Serra per a diverses coses. D’entrada, per homenatjar com es mereix aquella obra mestra de Spielberg anomenada Tauró que no fa sinó créixer com més passa el temps. I ho fa amb ofici extraordinari, filmant, muntant i narrant com el que és: un gran director de cinema.

Li serveix també per a algun apunt un pèl esquemàtic en el traç de la vida de la protagonista, no gaire interessant en la seva voluntat d’aprofundir innecessàriament en aspectes que no caldrien. I és que Infierno azul és d’aquells films que passen com una exhalació, que construint un bon clima i dos o tres clímaxs l’espectador ja se sent satisfet. I després hi ha Blake Lively, tot energia i presència enlluernadora, que en breu serà una gran estrella.

Les píndoles del món

Fer dissabte

14/07/2016

Tian-RibaTian Riba, periodista

Quan els jueus es van haver de batejar, per posar fi a les sospites de la Inquisició, el dissabte, dia sagrat dels jueus, els conversos obrien la casa perquè tothom veiés que feien la feina com qualsevol altre cristià.

El català genèticament convergent ara mateix un homínid emprenyat amb el món, emprenyat amb els Pujol, amb l’Espanya política, amb l’economia, amb Cristiano, amb la CUP, amb la nova Inquisició que no els deixa posar ni el nou nom, emprenyat amb tothom ha volgut fer dissabte.

D’aquest mal humor de fons ve la rebel·lió del nom. Però el gen d’ordre condueix ara a un partit de la confiança del nou líder, que en realitat és Puigdemont, amb alcaldes que representen el territori, noms frontissa amb els corrents i 12 apòstols per construir futurs líders, però cap assenyalat, com volia Artur Mas.

I en clau de país, fixeu-vos en un partit a la mida del president. Però sumeu-hi l’única llista per al secretariat de la CUP amb Arrufat i Lluc Salellas. Sumeu-hi el manifest dels 100 a favor del referèndum unilateral. I afegiu-hi la consulta interna a l’ANC sobre aquest famós RUI. I hi veureu un interessant moviment de fons.

%s1 / %s2