El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1

Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

Caos a Rodalies

22/05/2015

francesc_marc_alvaroFrancesc-Marc Álvaro, periodista de La Vanguardia

A quatre dies de les eleccions municipals, el servei de Rodalies ahir va tornar a petar. I ho va fer a gran escala. Més de 80.000 usuaris de Renfe ens vam convertir en una mena de figurants de la sèrie The walking dead fent una gimcana esgotadora per arribar al lloc de feina o estudi. Zombis perduts per les andanes, sense cap informació ni solució.

La metàfora del drama era el compte oficial de Twitter de Rodalies, que parlava de la Fórmula 1. Res va funcionar. Hi estem tan acostumats que, ara com ara, ja només aspirem a no prendre mal. Aquest cop van fallar uns arxius informàtics de l’ordinador central del Centre de Control de Trànsit. Renfe ha donat la culpa a Adif (un clàssic) i Adif ha donat la culpa a l’empresa proveïdora, Schneider. El president d’Adif ha dit “estem donant un servei fatal”, com si fos novetat.

Les amenaces del conseller Vila han tornat a sonar a cançó de l’enfadós i les promeses de la ministra Pastor ens han fet riure. La realitat és que el Govern espanyol no inverteix, la Generalitat no ens defensa, Renfe i Adif ens maltracten i el resultat és un tren colonial. Un tren de pena com aquell que vèiem a les antigues pel·lícules del Tarzan. Només puc fer una cosa: cridar “Yuyu-Yuyu!”.

Les píndoles del món

La participació, clau

22/05/2015

150110_Masreal_50x50Fidel Masreal, periodista

Uns mai no ho diran en públic, però esperen que diumenge no hi hagi una alta participació perquè el seu partit en surti beneficiat. Altres s’han dedicat a convertir la campanya en soroll per treure als ciutadans les ganes d’anar a votar.

Fa quatre anys només el 55 per cent dels que tenien dret a vot el van exercir. I crida l’atenció el poc entusiasme que han dedicat bona part dels partits a defensar la participació. Una manera de fer-ho hauria estat, parlant de municipals, defensar plegats l’autonomia local davant la retallada que suposa la reforma estatal de l’Administració local, LRSAL. Una llei que consagra el dèficit zero i treu la gestió de serveis socials als ajuntaments, fora de tota lògica, perquè són l’administració més propera.

Defensar l’autonomia local, per fer dels municipis els capdavanters en fórmules de democràcia avançada, de participació ciutadana, de noves formes d’economia, de gestió de serveis essencials o de sostenibilitat, amb un compromís comú de la majoria dels partits per apropar la política a la gent, hauria animat, sens dubte, la participació.

Les píndoles del món

La mare de totes les batalles

22/05/2015

Quico SallésQuico Sallés, periodista d’El Singular.cat

Aquesta campanya de les municipals és com el país, rebregada. Cada municipi és un món i Barcelona actua com una mena de districte federal que podria fer trontollar moltes coses sense arribar fer-les caure. A les municipals la gent no hi vota en massa, un alcalde ho ha de fer molt malament perquè el facin fora i, sigui per la dreta o per l’esquerra, la gent en general és conservadora.

Els partits tampoc han posat un excessiu èmfasi a considerar aquestes eleccions com un assaig general de les plebiscitàries. Saben que podrien haver pres mal. I en aquests moments de la lliga, les lesions poden ser el desastre. Ni l’Estat tocant el voraviu amb les estelades, la xivatada als gihadistes, xenòfobs a les llistes dels reformistes, el frau de Rodalies o les dues monges no han donat o tret la victòria a algun alcalde.

Comptat i debatut, aquesta campanya s’havia de passar com un tràngol per refermar posicions, perquè la mare de totes les batalles, la campanya electoral del 27-S, començarà el 25 de maig. Així doncs, diumenge a la nit, tranquil·litat i bons aliments, que la processó serà llarga i el ciri molt curt.

Les píndoles del món

L’autèntic escàndol

21/05/2015

Eduard VoltasEduard Voltas, periodista

En el país del Valle de los Caídos. En el país de les misses castrenses. En el país del ministre d’Interior que condecora la Verge i inaugura casernes amb aigua beneïda. En el país on els bisbes convoquen manifestacions i són propietaris d’emissores de ràdio i cadenes de televisió que propaguen l’odi i la xenofòbia. En el país on els ministres juren la Constitució davant d’un crucifix. En el país on la primera comunió de la infanta és notícia principal de portada de dos diaris de la capital.

En aquest país, ara algú ha decidit que ens hem d’escandalitzar perquè dues monges s’han implicat en política. Segur que en la censura de la jerarquia no hi té res a veure que les dues, cadascuna a la seva manera, facin campanya per la independència. Segur que això és casualitat. Segur que si fossin activistes de l’ordre establert el nunci del Vaticà les hauria cridat a capítol igualment. Segur.

Doncs miri, a mi el que m’escandalitza no és l’activisme de Teresa Forcades i Lucía Caram. A mi el que em crida l’atenció és la inhibició dels nostres bisbes, els bisbes catalans, davant el patiment social provocat per la crisi. La inhibició dels nostres bisbes catalans davant el conflicte de supervivència nacional que Catalunya té plantejat davant l’Estat. Aquest xiular i mirar cap a l’altra banda, aquest silenci estrepitós dels nostres bisbes. Això sí que m’escandalitza, i no el compromís polític i social de dues monges valentes.

Les píndoles del món

Bárcenas és el que més sap de campanyes

21/05/2015

joan lopez alegre okJoan López Alegre, periodista

Si fa un any ens diuen que ERC, que va guanyar les europees, trauria sols 4 o 5 regidors a Barcelona; que Ada Colau, la dels escarnis, lluitaria pel segon lloc, i que Carina Mejías estaria frec a frec amb Collboni ningú s’ho hauria cregut.

La campanya és molt més divertida a la resta d’Espanya que a Catalunya. Ahir Susana Díaz i Pedro Sánchez van fer un míting plegats sense ni tan sols dir-se “bona tarda”. Bárcenas, a tres dies de la fi de la campanya, demana el reingrés al PP, que ve a ser quelcom semblant que si Millet i Pujol apareguessin al míting final de Trias. A casa nostra les eleccions de setembre estan fent d’aquesta campanya una mena d’assaig en què els partits es tantegen però no es fan mal.

Ni les municipals seran com les europees, ni el que passi diumenge determina els resultats de setembre ni de desembre. Mas ahir ja ho va dir: si el resultat de setembre no és bo per a ell, plegarà (en realitat si no suma 68 diputats amb ERC el faran plegar). Diumenge la participació pujarà i tot, com en les finals del mundial d’escacs entre Fisher i Spaski, quedarà en taules.

Les píndoles del món

Recuperar la fe en la política

20/05/2015

Maiol Roger 50x50Maiol Roger, periodista

La política catalana no està gaire catòlica últimament i millor que vinguin dues expertes en la matèria a arreglar-ho. Però és clar: con la Iglesia hemos topado. Hi ha un sector d’Espanya que creu que ser una persona normal és pensar com ells, i com que creuen que Déu és espanyol, de dretes i del Madrid dir el contrari és heretgia.

Sor Lucía Caram se’ns confessa independentista i convergent, i si ho defensa amb la mateixa passió que la caritat i el Barça acabarà predicant més que Francesc Homs. L’altra monja que se’ns posa a fer política és Teresa Forcades, que fa temps que en fa però ara diu que s’ho prendrà de debò. Quin és el problema?

La política i la religió s’assemblen en el fet que teòricament defensen el bé comú, que diria el runrún. I també s’assemblen que gairebé mai ho fan. L’església espanyola fa segles que fa política, de la més fosca, la que agrada al Vaticà. Per això, la que va de cara, molesta.

El que deu ser molt religiós és el candidat del PP a Sabadell, capaç de repartir més hòsties que un capellà el dia de comunió. Llàstima que el PP, tan preocupat per la violència al principi de la campanya, se salti el manament de no mentir igual que alguns dels seus dirigents s’han saltat el de no robar, i aquest senyor segueixi sense ni tan sols haver-se endut un sermó.

A tres dies d’acabar la campanya, la política ens ofereix pocs motius d’esperança. De moment, ni els antics déus ni els nous profetes de la terra promesa donen motius per creure que hi haurà un miracle. Aviam si dues monges rebels ens fan recuperar la fe.

Les píndoles del món

La ciutat dels estralls?

20/05/2015

Albert GimenoAlbert Gimeno, redactor en cap adjunt a la direcció de La Vanguardia

La campanya de les eleccions de la incertesa avança sense contemplacions. Agressivitat, duresa, nervis, por, aquests comicis municipals ho tenen tot. Qui deia que al ciutadà no li interessa la política? És evident que això no és veritat. El que no li interessa és el discurs amb somnífers d’alguns polítics però quan hi ha emoció i tensió la gent s’abraona sobre la informació com si es tractés d’un partit decisiu de la Champions.

El pronòstic de l’ai al cor el viurà especialment en primera persona la ciutat de Barcelona. I ho demostra la visceralitat de la campanya a la capital catalana. Dubtes per a l’alcaldia i dubtes per saber qui podrà tallar el bacallà en un consistori atomitzat en el qual la moda serà el multipacte, l’única via possible per tirar endavant una ciutat que segons com quedi la composició de forces es convertirà en un saloon del Far West.

Segur que les coses es poden fer millor a Barcelona però no estaria malament que abans de dipositar el vot a l’urna aquest diumenge molts pensin el que han de fer per evitar que la ciutat dels prodigis acabi convertint-se en la ciutat dels estralls.

Les píndoles del món

Cos a cos

19/05/2015

David GonzalezDavid González, redactor en cap de política de La Vanguardia.com

Mariano Rajoy va entrar ahir en el cos a cos amb Artur Mas en l’acte central dels populars a Barcelona. El president del Govern espanyol va fer bona l’estratègia dels partits sobiranistes de provar de convertir les eleccions de diumenge en la primera volta del 27-S. Albert Rivera ja ha fet molt mal al PP i al setembre encara n’hi pot fer més.

Vet aquí la paradoxa: mentre el PP i la resta de partits antisobiranistes neguen cap clau plebiscitària a les eleccions municipals i a les properes eleccions catalanes, totes les lectures que es faran dels resultats de diumenge seran en aquesta clau. Si algun dels sondejos coneguts finalment l’encerta o s’hi acosta, sentirem a dir que el sobiranisme no suma a Barcelona per part dels mateixos que juren i perjuren que les d’ara només són unes eleccions municipals i que les del setembre només són unes autonòmiques.

Només són municipals, però possiblement ahir va començar la campanya del 27 de setembre. I avui toca Pedro Sánchez.

Les píndoles del món

Escenes desconcertants

19/05/2015

mj_canizaresMaria Jesús Cañizares, periodista de l’ABC

Hi ha un punt intermedi entre els de dalt i els de baix; entre els que només parlen de la gent de casa nostra i els que compten amb la gent de fora, on es troba una gran majoria de catalans. Tradicionalment això s’anomenava centre, però el clàssic enfrontament entre esquerres i dretes, entre el discurs patriòtic i el discurs obert, ha donat espai als indecisos. Es tracta de votants desafectes que es podrien sentir seduïts per formacions menys ideològiques, com Ciutadans, o revolucionàries, com Podem.

Aquesta nova realitat, aliena al secessionisme, està posant a prova els partits clàssics, la qual cosa deixa escenes desconcertants, com la d’Oriol Junqueras dient que l’estelada no s’ha de penjar als ajuntaments perquè no és la bandera dels catalans. O la del nou president de la Assemblea Nacional Catalana confessant que no veu clar això de la declaració unilateral d’independència.

Potser aquestes eleccions municipals, més properes al ciutadà, han donat un bany de realitat al separatisme, tot i que el president Artur Mas no es vol mullar i insisteix que els alcaldes han de donar suport al seu projecte. Convergència, un dels partits amb més tendència a baixar a les enquestes, no vol modular el seu discurs de sempre, fet pels de dalt i dirigit només a la gent de casa.

Les píndoles del món

Quis custodiet ipsos custodes?

19/05/2015

Tian-RibaTian Riba, periodista

En un episodi de Seinfeld, Cosmo Kramer sintonitza la freqüència de la policia amb la seva nova ràdio i deixa anar la frase que fa pensar en les sàtires de Juvenal referides al matrimoni: “estic vigilant els vigilants”. Un dubte, com vigilar a qui ens vigila, que ja tenia Sòcrates i que respon Plató: fer-los creure que són millors que aquells a qui presten servei i, per tant, tenen la responsabilitat de vigilar-los.

I com que, encara que sigui una mentida pietosa, vostès no són millors que als qui presten servei, senyor ministre i senyor director general de la policia, vagin fent un pensament. El que no cap al cap a ningú amb un mínim de responsabilitat, senyor Fernández, és que vostè no actuï amb fermesa en un tema tan sensible per a la seguretat dels ciutadans. I una cosa, senyor Cosidó, és que a vegades hi hagi una coincidència d’objectius entre cossos, i l’altra boicotejar i trencar un acord amb una altra policia posant vides en risc.

La millor manera que han trobat les democràcies per vigilar el vigilant no és comprar-se una ràdio com fa Cosmo Kramer, sinó la separació de poders. I, vista l’exclusiva d’El Periódico, l’Audiència Nacional hauria de tenir, almenys, el mateix zel amb aquest cas que el que té amb el Barça, que deu ser un club molt perillós perquè porta propaganda de Qatar.

Les píndoles del món

La Lliga del Barça

18/05/2015

JuanjoJoanjo Pallàs, sotsdirector de Mundo Deportivo

El Barça va guanyar ahir la Lliga número 23 de la seva història i ja s’ha iniciat una cursa per batejar-la. “La Lliga de Messi”, diuen uns; “la Lliga del trident”, diuen uns altres; “la de Luis Enrique”, afegeixen aquells que, amb raó, no volen menystenir la feinada del tècnic asturià.

En realitat, el més pertinent en un esport col·lectiu com el futbol seria anomenar-la la Lliga del Barça. Sona més cursi, si voleu, però és la veritat. Per defensar aquesta idea més global i menys personalitzada de l’èxit del club blaugrana serveix una dada estadística reveladora: la porteria de Bravo només ha rebut 19 gols, poquíssims, i això només es pot explicar des del sacrifici defensiu de tot l’equip, inclosos els cracs de dalt.

La famosa “presión tras pérdida” que ha pronunciat Luis Enrique un munt de vegades com un mantra pencaire en roda de premsa s’ha incrustat en la ment dels jugadors. I és que el talent dóna per guanyar partits, però només quan al talent hi afegeixes sacrifici coral apareixen reptes tan extraordinaris com el triplet a l’horitzó.

Total, que Canaletes es va tornar a omplir ahir a la nit. S’ha convertit en costum les darreres dècades. Diuen que el segle XX va ser per al Reial Madrid. El XXI, de moment, és de claríssima hegemonia blaugrana.

Les píndoles del món

Vot útil, per a què?

18/05/2015

150110_Masreal_50x50Fidel Masreal, periodista

És un clàssic: el tram final de les campanyes electorals serveix per demanar el vot útil. S’argumenta que cal concentrar els suports. Es descriu el vot a un partit com a mal menor possibilista. O s’apel·la al vot de la por que guanyi l’altre. Es dirà que la fragmentació de partits en un ajuntament és inestabilitat, i que les aliances postelectorals entre diverses forces són també inestables, quan aquesta campanya electoral municipal ja està mostrant, arreu de Catalunya i de l’Estat, fórmules de cooperació prèvies entre espais polítics i socials diferents, fruit de confluències gens fàcils de portar a terme.

Als que tiren del recurs al vot útil fóra bo preguntar-los, en canvi, si pactaran amb un o l’altre, quines línies vermelles posaran, amb quins partits hi ha més afinitats i per què, davant un 25 de maig en què gairebé a tot arreu caldrà arremangar-se, posar els programes damunt la taula i arribar a acords per governar.

Una democràcia avançada, transparent i de qualitat també vol dir tractar els ciutadans com a adults en lloc de fer servir la por o menystenir la pluralitat, tàctica crec que cada cop menys eficaç. Una democràcia avançada vol dir mostrar les cartes i dir què es pensa fer amb els vots que es rebin.

Les píndoles del món

L’eix de la prosperitat

18/05/2015

Enric JulianaEnric Juliana, director adjunt de La Vanguardia

El 12 de juliol del 2004, els presidents de les comunitats autònomes de Balears, València i Madrid es van reunir a Palma per oficiar la creació de l’anomenat eix de la prosperitat, una mena de coordinadora del poder polític madrileny amb les dues comunitats mediterrànies de parla catalana governades pel Partit Popular. Feia pocs mesos que m’encarregava de la crònica política de Madrid i vaig voler veure Jaume Matas, Francisco Camps i Esperanza Aguirre en acció contra el govern d’esquerres català.

Han passat gairebé onze anys i fa vertigen mirar enrere. El tripartit català ja és història. Jaume Matas és a la presó. Francisco Camps es passeja com ànima en pena pels carrers de València després d’una dimissió mig ridícula, mig escandalosa. Només sobreviu Esperanza Aguirre, la més espavilada de tots tres, avui entestada a guanyar l’alcaldia de Madrid. El PP domina l’escenari madrileny, no hi ha dubte, però des de fa dies se sent una remor que ve dels barris del sud. A poc a poc, sense un excessiu soroll mediàtic, Manuela Carmena ha anat guanyant força. Es un fenomen diferent del d’Ada Colau a Barcelona. Sense gaire espectacle, Carmena s’ha anat convertint en el símbol d’un canvi que molta gent desitja. Tinc molta curiositat per veure com quedarà l’eix de la prosperitat diumenge vinent a la nit.

Les píndoles del món

No ets tu, sóc jo

15/05/2015

Tian-RibaTian Riba, periodista

Hi ha coses que no es justifiquen ni amb els 15 dies de brossa política en què s’ha convertit aquesta campanya. Mireu els diaris o aquests apunts imprescindibles. Que tornin els toros, que torni el castellà com a llengua de l’imperi, que els carrers quedin nets d’immigrants que hagin superat les ganivetes de Ceuta i Melilla, prohibim les estelades i que tremolin els Mossos.

En un país democràticament homologable, el ministre de l’Interior hauria donat explicacions, depurat responsabilitats, dimitit immediatament o cessat fulminantment. A Espanya no. A Espanya el ministre que figura que vetlla per la seguretat de tots els ciutadans es dedica a posar-los en risc, començant pel mosso infiltrat, i no passa res. I no passa res perquè li han donat carta blanca per manipular campanyes, que és un fet que s’hauria de jutjar, i per mentir.

Què es pot esperar d’un govern que considera els gais com a famílies amb problemes i que es nega repetidament a condemnar el franquisme? Res. Perquè els imperis es mantenen amb la por i la repressió. Penjant el cap de l’enemic d’una gàbia de ferro. L’Espanya de matriu castellana no ha fet mai presoners. I ara tampoc els farà, amics de la tercera via. Ara, amb les possibilitats que hi ha el 2015 malgrat tot, que quedi clar. El problema no ets tu, sóc jo.

Les píndoles del món

En mans de qui estem?

15/05/2015

Víctor MondeloVíctor Mondelo, periodista d’El Mundo

Mai vaig entendre que el ministre de l’Interior acusés la Fundació Nous Catalans d’afavorir l’entrada de musulmans radicalitzats a Catalunya. I tampoc avui entenc el contraatac del govern.

Si dos policies nacionals van avisar gihadistes que els Mossos els estaven vigilant han de ser jutjats. I condemnats. Però si la Justícia decideix arxivar el cas, no hi ha res més a dir.

Així ho defenso jo. I així m’agradaria que ho defensés la nostra classe política. Però opinions com la meva estan lluny de ser tingudes en compte. I, ahir, el president de la Generalitat va acusar a l’Estat de posar en risc “la integritat” dels ciutadans. Mentre que Jorge Fernández Díaz atacava la “baixesa” dels polítics catalans.

Aquest pim-pam-pum només pot afavorir els que pretenien atemptar a Catalunya. Cansa. I no porta enlloc. Només allunya el ciutadà, preocupat per la seva seguretat, dels seus dirigents. Almenys dels que actualment governen.

Les píndoles del món

‘Mad Max: Furia en la carretera’

15/05/2015

Toni VallToni Vall, periodista

Interessant i excessiva. A estones hipnòtica i massa vegades embafadora. Molts adjectius contradictoris li encaixen a aquesta tardana i tardorenca quarta entrega de Mad Max. Inesperada, també, molt inesperada. Ja feia anys que George Miller, responsable de la trilogia original, acariciava la idea però francament tot plegat semblava llunyà i marcià.

Ara ha florit aquesta pel·lícula monstruosa en el fons i la forma, farcida de soroll, pols, màquines immenses i un desert que no s’acaba mai. Aquesta és la força de la seva idea: la buidor com a camí i com a finalitat, uns personatges que només fugen, que la seva vida és una fugida eterna. I s’entén, i a estones fins i tot et segresta la seva duresa, la violència extrema que retrata, però també t’esgota la durada excessiva, desconnectes de tanta patacada, tants efectes i tan emfàtica parafernàlia. Mel Gibson ja no hi és, ara tenim a Tom Hardy, un dels actors del moment, embarcat en un viatge apocalíptic que remena en la memòria cinèfila dels vuitanta. Llàstima que el viatge en el temps sigui tan calorós i empolsegat.

Les píndoles del món

Cop a la indústria farmacèutica

14/05/2015

santiago_gimenezSanti Giménez, periodista de l’As

La indústria famacèutica catalana no es mereixia un cosa així. Álvaro Morata va tirar ahir per terra el Sant Jordi de les farmàcies catalanes, que estava previst per al 6 de juny. Tones d’anticoagulants, digitalítics, inhibidors del modus sinusal, diurètics, astringents, antidepressius, tranquil·litzants de tota mena, prozacs, diazepans i reserves de viagra per si de cas, es quedaran al magatzem. No hi haurà final Barça-Madrid. Un jugador del planter del Madrid va exercir el paper de Bruce Willis a Armageddon i va esmicolar el meteorit quan estava a punt d’estampar-se amb el planeta Barça.

Ara, és molt fàcil dir que potser aquesta era l’ocasió de guanyar el Madrid en una final, que això, un dia o altre, havia de passar, que val més jugar contra ells sempre que Messi estigui tan fi com ara. Però no ens enganyem: ens venia a sobre una prèvia de 22 dies, i 22 dies són molts. La preparació de la final podia ser més llarga que una campanya electoral per a Ada Colau. El megàfon estava a punt i ja podia el Barça guanyar la Lliga, la Copa, el Pichichi i el Zamora…, que aquestes tres setmanes que falten per jugar a Berlín serien un calvari.

Si el món va esperar 10 anys a que Pacquiao y Mayweather es trobessin en un ring, crec que els culers poden esperar, encara que sigui un altre any, a veure el partit dels partits. I els medicaments, seguiran allà, que triguen a caducar.

Les píndoles del món

Tira la pedra, amaga la mà

14/05/2015

MontseOlivaMontse Oliva, periodista d’El Punt Avui

A Wert se li ha encomanat un ministeri per a la batussa i la polèmica, i té intenció de morir matant, si més no dialècticament. Després d’uns matins de glòria en els quals un dia prometia espanyolitzar els nens i l’altre garantia molt pinxo que els toros tornarien a Catalunya ―aconseguint delectar el públic més ultra del PP―, semblava haver decidit frenar ―temporalment― la seva incontinència verbal.

El Wert punyent, provocador i burleta que havia revoltat mestres, alumnes i artistes havia passat a la llista de “sacrificats” preelectorals; aquells que s’han de guardar de fer massa soroll quan convé saludar el centre. Ahir, però, tenia una nova ocasió de lluir-se, però com que potser sonava massa fort dir-ho al ple, va esperar a sortir de l’hemicicle per deixar anar el seu estirabot.

Per això aquesta vegada Wert tira la pedra, però amaga la mà. Un gest, que s’ha de dir, fins ara resultava inusual en ell. Però, tal com asseguraven ahir alguns diputats catalans, el pitjor no és el que es diu en un moment d’escalfament dialèctic o en mig d’un míting de campanya, el pitjor és el que es pensa. I la idea que el castellà està perseguit a Catalunya, per molt que se’l intenti convèncer, a més d’un resulta impossible treure-li del cap.

Les píndoles del món

De moliner mudaràs

14/05/2015

Luque_blancXavier G. Luque, periodista de La Vanguardia

Adéu al jutge Pablo Ruz, benvingut jutge José de la Mata. Però no ha canviat res de res. L’endemà d’una gran nit blaugrana toca un pas de rosca més en el cas Neymar. Tant li fa un jutge com un altre. En llengua castellana, aquesta que algú vol fer creure que no s’aprèn prou bé a Catalunya, d’això se’n diu “son los mismos perros con distintos collares”. I d’una consulta al refranyer català, aquesta llengua que algú no suporta que sàpiguen i entenguin tots els habitants de Catalunya, trobo aquest equivalent: “de moliner mudaràs i de lladre no en sortiràs”.

En qualsevol cas, som al mateix punt: la bota malaia no descansa i prem l’alegria blaugrana allà on fa més mal. Per tirar endavant, el nou jutge ni ha esperat a la resolució dels recursos pendents, que podrien treure el cas de l’Audiència Nacional o desimputar el president Bartomeu. Res. Si el Barça guanya la Champions són capaços d’imputar Gamper allà on sigui. Calla, que aquest ja va haver d’exilar-se l’any 25. Embolica que fa fort i avall que fa baixada.

Les píndoles del món

Catalunya, entre Hamlet i Jesucrist

14/05/2015

Xavi Pardo copiaXavi Pardo, crític de teatre de RAC1

Catalunya està en una situació terminal. És el diagnòstic rotund que Narcís Comadira ens ofereix a L’hort de les oliveres, un hort que, com el de Txékhov, haurà de desaparèixer en nom del progrés i els diners. Tot són símbols, a l’obra de Comadira, un text magnífic i clarivident que funciona com una al·legoria d’una pàtria moribunda. Al·lusions constants a la situació actual del país i reflexions implacables, la majoria en boca del personatge de Narcís Cordelira, àlter ego de l’autor.

Tot plegat amb picades d’ullet al Hamlet de Shakespeare (perquè al capdavall és Catalunya qui ha d’escollir entre ser o no ser) i també als Evangelis, perquè el que estem presenciant no deixa de ser un Sant Sopar que, necessàriament, haurà d’acabar amb un sacrifici. Xavier Albertí signa un muntatge valent, dels que donen sentit a una institució com el Nacional, i que està perfectament a l’altura del teatre contemporani europeu. Però fet des d’aquí i parlant d’aquí, sense complexos, amb Toldrà i Mompou, amb Comadira i Albertí, amb l’Arànega i el Rubèn de Eguia. Tot un símptoma de maduresa teatral.

%s1 / %s2