El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1

El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

Otegi i les preguntes incòmodes

24/08/2016

fidel_50x50

Fidel Masreal, periodista

El dit i la lluna. Mirar només el conflicte jurídic o preguntar-se per què el món abertzale i l’independentisme poden anar a la baixa a Euskadi. Centrar-se en el debat de si la inhabilitació ha acabat o no un cop ha sortit de la presó o preguntar-se què està dient i oferint.

Per exemple, fins fa quatre dies era impensable que els abertzales allarguessin la mà a Podem. Senzillament perquè aquest espai no existia. I també es preveia que Otegi podria arribar a ser lehendakari, i ara aquestes opcions s’han refredat.

La controvèrsia sobre si es pot presentar de cap de llista no és menor, perquè té interès constatar com actua la fiscalia de l’Estat, i el PP, i Ciutadans, posant murs de legalitat en lloc d’oferir arguments polítics. Deu ser veritat, doncs, el que diuen els abertzales i no només els abertzales, que algú deu enyorar ETA, perquè sense ETA ja no es pot tallar les ales a cap idea política? O potser sí, retroactivament i fins a l’infinit.

Les píndoles del món

No li sortirà tan car

17/08/2016

montse-olivaMontse Oliva, periodista

Si a la propera legislatura l’oposició és capaç de posar-se d’acord, el PP no s’estalviarà una comissió per investigar la corrupció que impregna el partit. No hi perd res, doncs, acceptant-la i intentar diluir el cas Bárcenas enmig d’una causa general. Potser de tots, és el punt que provoca més neguit. Aquest i el que pot ocasionar una desfilada cap a casa de càrrecs públics que ara copen les institucions.

Però per ser president, en aquesta ocasió ha d’hipotecar-se. I el de Ciutadans no sembla que li hagi de sortir tan car si, de retruc, posa el PSOE contra les cordes. El perfil baix que ha ofert Sánchez denota el pànic escènic al pacte entre Rajoy i Rivera, que avui es començarà a escenificar. Perquè si bé ell reiterarà el seu no rotund, sap que un dia o altre també s’haurà d’asseure a negociar. I llavors el temps jugarà a favor del PP. Tot plegat, doncs, a Rajoy li pot sortir molt més barat del que es pensava.

Les píndoles del món

Un ‘no’ és un ‘no’, excepte per Rivera

10/08/2016

Maiol Roger 50x50

Maiol Roger, periodista

En aquest món consumista queden poques coses gratuïtes. Per això s’ha de celebrar que Albert Rivera ajudi els més necessitats amb sessions com la d’ahir. Rivera va camuflar de condicions una baixada de pantalons en tota regla.

Els facilíssims requisits al PP potser són necessaris per sortir de l’atzucac, però escandalosos per la fermesa i la reiteració amb què havia defensat que diria que no a Rajoy. Esclar que la manca de coherència d’Albert Rivera és com el gol de Sergio Ramos o el dopatge als Jocs Olímpics, que saps que tard o d’hora arribarà. Amb el pas de Rivera, la pressió per l’abstenció de Pedro Sánchez pujarà més que el lloguer.

Si necessita lliçons de teatre que consulti el líder de Ciutadans, capaç de convertir l’incompliment d’una promesa electoral en un gest d’estadista polític. El gest és positiu per sortir d’aquest bucle insuportable, però negatiu per a la credibilitat d’uns partits que prometen nova política i fan la vella política de sempre.

Excepte el director del Diari de Tarragona i la resta de masclistes, les persones sabem que quan ens diuen que no és que no. En el cas de Rivera, però, hem d’apuntar l’excepció: com més cops diu que no, més a prop està del .

Les píndoles del món

El transport públic a Barcelona

08/08/2016

Pere Mas

Pere Mas, periodista

No, si tot això del transport públic està molt bé. Està molt bé quan hi ha freqüències de pas adequades, quan la Línia 9 estigui acabada, quan algú s’atreveixi a fer passar el metro per sota de la Diagonal en lloc d’aquesta broma del Tram que només serveix per rodar anuncis, quan les correspondències entre línies deixin de ser una gimcana i quan la Renfe no equivalgui a esport d’aventura.

Per aparcar a Barcelona cal pagar. És una mesura lògica i necessària implantada des de fa anys. Però eliminar la gratuïtat a l’agost, com s’ha fet aquest any, o plantejar-se apujar els preus de les zones blaves i verdes ja és enfilar el camí de l’atracament. La idea de l’aparcament dissuasiu ja es va implantar al tambor de la plaça de les Glòries amb tant d’èxit que el van acabar enderrocant.

Menys cotxes? Sí, però amb alternatives suficients per garantir una mobilitat competitiva. Si no és així, la gran paradoxa serà que un govern d’esquerres penalitzarà la classe treballadora mentre qui estigui forrat i es pugui pagar l’aparcament seguirà movent-se per Barcelona amb total tranquil·litat i l’aire condicionat a tot drap.

Les píndoles del món

A mitges

02/08/2016

Maiol Roger 50x50Maiol Roger, periodista

El Constitucional es va quedar ahir a mitges en tot. Posats a donar sorpreses, que Ses Senyories treballin a l’agost està bé, però si haguessin treballat amb independència judicial ja hauria estat la repera. Ara tampoc cal estressar el Constitucional un cop decideixen trencar el seu ritme caribeny. El Tribunal va complir amb el tràmit d’una suspensió que no serveix de res per refredar la història del govern espanyol i, com el mal estudiant, es guarda el marrón gros per a setembre, quan decidirà si passa a la via penal

La situació sembla més repetida que un capítol de Plats bruts, però hi aporta una novetat: les institucions catalanes ja han començat el camí a la desobediència. Amb un text tan anodí com les conclusions de la comissió del procés constituent l’Estat ja ha posat els peus al fang i està a punt de ser desqualificat com a estat democràtic, si encara li quedava algun punt al carnet.

Esclar, en un Estat en què el barem democràtic el marca Xavier García Albiol tot pot passar. Tot i que el líder del PP va encertar el punt clau: si ni el franquisme va aconseguir destruir l’anhel d’un poble, què podrà un tribunal mandrós i submís? Ses Senyories constitucionals ja poden dir missa, que si el Parlament va tirant, la resta és paper mullat.

Les píndoles del món

Obrir la parada en vacances

01/08/2016

montse-oliva

Montse Oliva, periodista

Al Tribunal Constitucional només li vénen les presses quan Rajoy els posa damunt la taula el procés català. En aquests casos, l’actuació de l’òrgan és admirable, tenint en compte la fama de lenta que té la justícia. Tant és que sigui festiu com que estigui tancat per vacances, els membres del tribunal obren ràpidament la paradeta i deliberen i resolen en temps rècord.

Ara l’executiu del PP li demana que li faci d’escuder i actuï de forma coercitiva i, fins i tot, que forci la via penal. Rajoy assenyala i al tribunal li toca moure fitxa. I avui ho farà. La qüestió és quin serà el següent gest del Parlament i del govern davant la previsible resolució del TC. Si fan com si sentissin ploure, el PP sap que Catalunya, de forma involuntària, li pot servir en safata una investidura. Pot ser un element de pressió definitiu per a Ciutadans i per al PSOE.

Les píndoles del món

‘No’ és ‘no’

22/07/2016

Elisenda RocaElisenda Roca, periodista

Senyor Correal: vull aclarir-li d’entrada que, quan una dona diu , és sí, i quan diu no, és no. Aquesta obvietat em fa sentir com un personatge de Barri Sèsam, però l’he llegit i diu que això no s’ho creu. L’he sentit al Versió d’en Clapés, on va dir: “Un no inicial d’una dona no vol dir arriar la bandera [eufemisme per “destrempar el penis”] i marxar amb la cua entre les cames.” Va parlar de coqueteria femenina per atraure “mascles Alfa, els dominants”; va dir que “assetjar no es pot fer mai, però si una noia que t’agrada et diu que no de primera i te’n tornes cap a casa, ets un mal conqueridor, mai aconseguiràs allò que vols”.

Miri, les dones no s’aconsegueixen, no som cap propietat. Vostè escriu que “En l’amor, com en el màrqueting, la venda comença quan et diuen no”. L’amor no té res a veure amb el màrqueting, o sigui, amb el mercadeig. L’amor no s’ha de comprar. I, tranquil, si vostè considera que “aplicant la màxima ‘Només és ’ posaríem en perill el futur de la raça humana”, només perillen certs energúmens que la selecció natural espero que s’encarregui d’extingir.

Les píndoles del món

Els jocs, la millor resposta

22/07/2016

ebellaEmili Bella, periodista d’El Punt Avui

Uns Jocs Olímpics són, evidentment, molt llaminers per al terrorisme, per la concentració de masses i perquè totes les càmeres dels mitjans internacionals són presents a Rio, de manera que un atac es convertiria en un altaveu mundial. En el cas dels detinguts al Brasil es tractaria d’una cèl·lula aficionada i desorganitzada però no per això disminueix l’amenaça. Ho hem vist a Niça: n’hi ha prou amb un sol individu per fer gairebé tant de mal com a la sala Bataclan de París.

Són molts els atacs que la policia aconsegueix frustrar amb operacions antiterroristes, com a la capital francesa, o també a casa nostra. Però el perill zero no existeix. Ens haurem d’acostumar, doncs, al terror global que en molts països àrabs és des de fa temps el pa de cada dia. Davant de l’alarma a Rio, la millor arma per respondre a la barbàrie són els valors que transmet l’esport.

Les píndoles del món

‘La leyenda de Tarzan’

22/07/2016

Toni VallToni Vall, periodista

Si han tornat Police, Mecano i Sopa de Cabra, si tornen els d’Operación Triunfo, si Martes y Trece cada dos per tres estan fent anuncis junts, per què Tarzán no pot tornar a la selva i a saltar per les lianes proclamant el seu crit de guerra? La leyenda de Tarzán és un revival, sí, però aquest cop la nostàlgia adherida a aquest tipus d’operacions s’ha transformat en tedi i sopor. Quasi tot és prescindible en aquest film sense cap ni peus, mal rodada, amb mals efectes especials i mals actors. Quasi res hi ha per on agafar-ho, ni tan sols l’esperit aventurer, d’heroi clàssic, inherent al rei dels micos, és aquí substancial.

Només es tracta d’embolicar-se amb improbables focs d’artifici, escenes d’acció suposadament trepidants, un personatge americà, el de Samuel L. Jackson, que passa de cop a l’antologia del disbarat, el ridícul i l’absurd, i un Christoph Waltz que és ja un cas clínic d’encasellament compulsiu. Les escenes de masses amb animals no poden estar més mal fetes, es veu el truc per tot arreu. Tanta matusseria és com per fer-se-la mirar.

Les píndoles del món

Overbooking

22/07/2016

xavi puig

Xavi Puig, periodista de RAC1

Fitxatge sorprenent del Barça. En un mig del camp més atapeït que mai, patapam, ara arriba André Gomes. Un senyor migcampista, un tros de jugador que Luis Enrique haurà d’encabir i donar-li minuts en una zona del camp on ja circulen Iniesta, Rakitic, Denis Suárez, Rafinha, Busquets, Samper, Arda Turan o, fins i tot, Sergi Roberto.

L’economia del Barça entenem que es pot permetre gastar-se 35 milions per André Gomes i potser 20 més si els famosos variables s’acaben complint. I quan dic que s’ho pot permetre vull dir que ara han de quedar calés per fitxar un quart davanter.

S’està complint allò d’escurçar les diferències entre l’onze de gala i la banqueta. Una arribada com aquesta augmenta la competitivitat. I Luis Enrique deu veure molt clar on fer-lo jugar i donar-li certa continuïtat.
Ah, i per si algú s’ho pregunta, el representant d’André Gomes és Jorge Mendes, amb qui el Barça no treballava des de feia un grapat d’anys.

Les píndoles del món

Pacte, no contraban

21/07/2016

Enric JulianaEnric Juliana, director adjunt de La Vanguardia

No hi ha misteri en els deu vots cedits al PP en l’elecció de la Mesa del Congrés dels Diputats. Han sortit de Convergència Democràtica i del Partit Nacionalista Basc i obeeixen a un pacte conjuntural. Rajoy ha pogut enviar el missatge que no està aïllat i que no depèn exclusivament de Ciutadans. Missatge al PSOE que ho té molt difícil per organitzar una majoria alternativa. És un pacte polític, no un acord mercantil. CDC hauria obtingut grup parlamentari propi sense cedir vots, perquè els grans partits no volen que l’únic grup parlamentari català al Congrés sigui el d’Esquerra. És un pacte difícil d’explicar a Catalunya, però no una acció de contraban.

Les píndoles del món

Tota la vida

21/07/2016

Maiol Roger 50x50Maiol Roger, periodista

La bona gent de Convergència i el Partit Popular devien sentir-se com al primer que van renyar per fumar en un bar amb la llei antitabac. Però què passa?! Si ho hem fet tota la vida! El nou Partit Demòcrata ha fet el mateix que la vella Convergència però ha intentat dissimular de mala manera. No hauria estat greu que Francesc Homs digués que un grup propi, a part d’econòmicament beneficiós, dóna més maniobra política i intentés justificar-ho, que al cap i a la fi una vicepresidència del Congrés és important per jugar al Candy Crush i poca cosa més.

Si la maniobra d’Homs és processísticament estranya, la del PP és surrealista. Els creadors de “l’independentisme és el mal – ETA – una cançó d’Enrique Iglesias”, valgui la redundància, han acabat pagant la seva pròpia penyora. El PSOE i Ciutadans s’han llançat contra el pacte del PP per a la Mesa com si haguessin trobat un pokémon a la bancada de Podem, però ho fan per dissimular: tard o d’hora faran president Rajoy i tal dia farà un any. Concretament un any de tacticisme i antipolítica que ara només allarguen perquè els que n’estan farts encara ho estiguin més. Que torni ja la bona política, si és que alguna vegada n’hi ha hagut.

Les píndoles del món

El cinisme no té fronteres

20/07/2016

Marc Martinez Amat_foto copiaMarc Martínez Amat, cap de política de RAC1

La incompetència política a l’ala esquerra de l’hemicicle ha donat una nova victòria a Mariano Rajoy, que controlarà ara el Congrés de la maneta amb Ciutadans.

En el capítol d’ahir qui més qui menys surt escaldat per les seves contradiccions i hipocresies:

- N’hi havia un que es va passar la campanya dient que ells no fan política per les cadires… Albert Rivera. El mateix que ha pactat amb el PP a canvi de… dos seients a la mesa. Ben confortables, això sí!

- N’hi havia un altre que criticava Rajoy per immòbil, per no dialogar, i esperar que li vingui tot fet… Pedro Sánchez, el mateix que ahir es pensava que per ser més guapo i més simpàtic els independentistes li regalarien els vots. No es va prendre ni la molèstia de trucar-los. Ja ho va fer el PP.

- N’hi ha dos més que s’han compromès a fer-ho tot per foragitar el PP del govern… Esquerra Republicana i l’antiga Convergència. Ahir els uns, imitant la CUP, i els altres, com en els millors temps de Duran i Lleida, van xiular mentre es posava la catifa perquè Rajoy passegi còmode pel Congrés durant quatre anys.

- I encara n’hi ha uns tercers que ara s’esgargamellen a criticar els independentistes. Pablo Iglesias i Ada Colau els retreuen que per interessos partidistes ahir no se sumessin a l’objectiu comú -diu ella-, que és aïllar el PP. Alcaldessa: si es tractava simplement d’aïllar el PP es pot saber què caram van fer Podem i els comuns al març votant en contra de la investidura Pedro Sánchez? Si l’objectiu era simplement “fer fora el PP”, per què s’han repetit les eleccions i no hi ha un president del PSOE a la Moncloa?

És ben bé que el cinisme no és patrimoni exclusiu de la vella política.

Les píndoles del món

Incoherències i estratègies

20/07/2016

Xavi Fina50X50Xavier Fina, consultor

La legislatura de la desconnexió comença ben connectada. L’antiga Convergència fa honor a l’adjectiu i actua a la manera antiga, recupera el peix al cove. Molt raonable: necessites un grup propi que el reglament no et concedeix i el negocies a canvi d’uns vots. La política és això. Potser hi sobren les evasives amb brometes d’Homs, però l’acord vots per grup és del tot comprensible des d’un principi de realitat. Tan, com incoherent amb els discursos d’unilateralitat de l’independentisme. Les misèries de la política en el temps de l’èpica. La puta i la Ramoneta no estaven mortes, estaven de parranda.

El vot en blanc d’Esquerra també ha ajudat a fer presidenta del Congrés la candidata del PP (recordem: el partit dels recursos al TC, el partit de Jorge Fernández Díaz…). Aquí no hi ha incoherència, hi ha estratègies. La d’evidenciar –tot contribuint-hi– que a Espanya no hi ha canvi possible. I la que respon a aquella frase de Lenin que tant ha ajudat el procés: com pitjor, millor.

Les píndoles del món

“Tots som Qatar”

20/07/2016

santiago_gimenezSanti Giménez, periodista de l’As

La negociació del Barça i Qatar ha estat històrica… I ridícula per part blaugrana. Que Joan Gaspart em perdoni, però l’únic títol que li quedava, el del pitjor president de la història, ja està en qüestió. Obrin el frenopàtic. Que un club que és l’única entitat del món que pot oferir al seu patrocinador un anunci amb Messi-Neymar-Suárez-Iniesta-Piqué hagi fet el pena com ha fet el Barça és, com deia aquell, “motiu de cese”.

Tenien 60 milions assegurats només per la samarreta de partit i han acabat subhastant l’entitat per 35-40 quan en van prometre primer 100 i després 45, deixant de banda les altres parelles molt interessades en el pis –que no van aparèixer mai. Ara toca un any més de Qatar, que serà qui pagarà la faraònica obra del camp. Mentre el club no guanya per judicis, se li escapen jugadors i ja té, com el Lute, antecedents penals. Però no ho oblidem: “Tots som Qatar.”

Les píndoles del món

L’ascens d’Ana Pastor

19/07/2016

Enric JulianaEnric Juliana, director adjunt de La Vanguardia

Molt probablement, Ana Pastor serà elegida avui presidenta del Congrés dels Diputats. Pastor és la persona del cercle de confiança de Mariano Rajoy amb menys enemics a la vida pública. Ciutadans l’ha acceptada, després de rebutjar les propostes de María Dolores de Cospedal i Jorge Fernández Díaz. El pacte PP-Ciutadans al Congrés asfalta el camí de Rajoy cap a la reelecció i deixa Pedro Sánchez descol·locat. Les properes setmanes seran de molta pressió sobre Sánchez. I encalla l’operació Pi Margall, que volia fer president del Congrés Xavier Domènech. Convergència i Esquerra mai no regalaran la centralitat als comuns.

Les píndoles del món

El tron marxa de Girona

19/07/2016

Pep_PrietoPep Prieto, periodista

Sempre convé esperar a les confirmacions oficials, sobretot tractant-se d’HBO, però els seguidors de Joc de trons ja s’esperaven que la setena temporada de la sèrie no es rodaria a Girona. Per dos motius: el primer, perquè la protagonista d’una de les trames marxa de la ciutat per no tornar-hi mai més; i el segon, perquè una explosió feia inviable tornar a fer sortir un dels seus temples més emblemàtics.

Els nous escenaris escollits casen a la perfecció amb el que s’espera d’una història que comença a encarar la seva recta final. Les altres grans confirmacions que ha fet la cadena són la reducció del nombre d’episodis, que passa de deu a set, i l’ajornament de l’estrena de la nova temporada fins a l’estiu, que ens deixa més d’un any sense la sèrie.

En tot cas, Girona pot estar molt orgullosa d’haver format part de l’imaginari de Joc de trons, perquè hi ha lluït molt i ha estat escenari d’escenes importants. I el més fonamental: la ciutat s’ha reivindicat com a plató idoni per a tot tipus de ficcions i ha quedat enregistrada, per sempre més, en una de les sèries més icòniques de la televisió moderna.

Les píndoles del món

Over the rainbow

18/07/2016

Quico SallésQuico Sallés, periodista de La Vanguardia Digital

La proposta per tal que Xavier Domènech presideixi la Mesa del Congrés espanyol em recorda quan Lluís Companys va ser nomenat ministre de la Marina amb el govern d’Azaña. Són coses que només passen al país del goril·la blanc i la marededéu negra. Fa gràcia que la confluència bufetegi els exconvergents o democonvers, tracti d’infantils els republicans i de ridículs els independentistes unilaterals i després els demani ajuda per ser la segona autoritat del regne d’Espanya.

És cert, i encara que sigui per una simple mesura d’higiene democràtica, que seria bo que un historiador d’esquerres i catalanista presidís la Mesa del Congrés. Però tampoc en faria casus belli. Joan Tardà, gat vell, els ha vist el llautó i els ha pregat que no els emmerdi en aquesta ensarronada. La sensació és que pactar per una cadira simbòlica és ser progre i pactar per una república catalana és ser un pagafantes.

Tot plegat fa pensar que els principis plurinacionals a la Mesa tenen el mateix himne que l’Espanya reformable de què tot el dia parlen. Somewhere over the rainbow

Les píndoles del món

Turquia, la tria impossible

18/07/2016

ebellaEmili Bella, periodista d’El Punt Avui

Pretendre salvar la democràcia i alhora bombardejar el parlament no casa. La tria impossible entre l’autoritarisme galopant d’Erdogan i l’alçament militar ens recorda Egipte, Mursi o el cop d’estat, per bé que l’exèrcit representa altres coses a Turquia. A Egipte va guanyar la dictadura, a Turquia ha vençut el cosí germà: l’autoritarisme, que s’accentuarà, ja ho estem veient amb la purga de milers de detencions i la intenció d’instaurar la pena de mort.

És, per cert, l’allunyament definitiu d’Europa. A Erdogan el mou la crua venjança, com la dels qui han linxat soldats al Bòsfor. El que caldria ara són garanties democràtiques, no pas inquisició ni deriva megalòmana presidencialista. Més imatges com la de policies intentant defensar de la turba els soldats rendits.

Les píndoles del món

Tiroteig a Baton Rouge

18/07/2016

Elisenda RocaElisenda Roca, periodista

Aquest any, fins ara, als Estats Units, de les 566 persones mortes per la policia, 136 eren afroamericanes i 31, els policies morts, segons dades de The Guardian. Massa mort, massa sang, massa odi, massa revenja. Mentre el president Obama intenta reduir la tensió i recuperar la confiança entre la policia i els ciutadans, el candidat republicà Donald Trump atia l’ambient disparant declaracions incendiàries.

“La mort d’aquests tres agents a Baton Rouge demostren que el que necessita la ciutadania és llei i ordre”, és a dir, mà dura i, si cal, disparar abans de preguntar. Preparem-nos. Les convencions nacionals de tots dos partits de cara a les eleccions presidencials s’acosten. Apostaran per defensar la convivència, l’educació, el respecte, i frenar el Black Friday de venda d’armes? Em temo que no. La violència policial i la tensió racial augmentaran si no hi posen fre. I això serà un retorn al salvatge Far West.

%s1 / %s2