El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1

El món a RAC1

El blog d\'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

El dia que no hi haurà cotxes

23/09/2016

Jaume Aroca 50x50Jaume V. Aroca, redactor en cap de Política de La Vanguardia

Sembla que el Dia sense Cotxes ha estat un èxit. És clar. De fet, els barcelonins el celebrem cada dia. El 60% dels que vivim en aquesta ciutat no utilitzem el nostre vehicle diàriament. Ens ho podem permetre. Vivim en una ciutat densa -de les més denses del món- i com qui diu tenim a quatre passes de casa la feina, l’escola, el centre de salut, la xarxa de metro, el carril bici.

La batalla del cotxe no es guanyarà a Barcelona. Es guanyarà quan a Vallirana, Premià de Mar o Rubí, a on hi viu moltíssima gent que treballa en aquesta ciutat densa, gaudeixin dels mateixos serveis de transport, de la mateixa qualitat, proximitat i preu. Aleshores sí, cada dia serà el Dia sense Cotxes. Només ens queda una darrera pregunta: i de la Seat, què en farem?

Les píndoles del món

Alibaba i els 40 ‘hackers’

23/09/2016

Jordi Sellas 50x50Jordi Sellas, periodista

PlaySation, LinkedIn, eBay, Adobe, MySpace i ara Yahoo. Una llista que queda encapçalada pel robatori de dades personals de cinc-cents milions d’usuaris que Yahoo va fer pública ahir. Es creu que és el robatori massiu de dades més gran de la història. O, com a mínim, el més gran dels quals avui tenim coneixement.

De fet, el robatori de dades es va produir fa dos anys, l’any 2014, coincidint curiosament amb l’operació milionària que Yahoo va dur a terme venent 140 milions d’accions d’Alibaba, el gegant xinès del comerç electrònic. Yahoo va aprofitar aquesta entrada de diners per fer un últim intent desesperat de salvar l’empresa que havia estat símbol de la revolució .com de finals dels noranta. Trista ironia del destí. Fa dos anys, al mateix moment en què Yahoo es feia d’or amb la venda d’accions d’Alibaba, els quaranta hackers estaven entrant per la porta del darrere per pispar-li la cartera i les dades personals, contrasenyes, e-mails, dates de naixement i vés a saber què més dels seus usuaris.

Ara és el moment de resoldre els interrogants que deixa el contundent comunicat oficial de Yahoo. Qui han estat els hackers? Quin és l’estat que, segons insinuen, ha finançat aquest robatori? Com pot acabar la venda de Yahoo a Verizon pactada aquest estiu? Moltes preguntes, però només una certesa: si ets usuari de Yahoo, canvia immediatament la teva contrasenya.

Les píndoles del món

Pedra, paper, tisores

23/09/2016

MontseOlivaMontse Oliva, periodista d’El Punt Avui

Posats a morir amb les botes posades, Pedro Sánchez i Susana Díaz podrien convertir el comitè federal en un gran plató per escenificar una versió moderna dels clàssics westerns. El futur del PSOE es resoldria amb un duel al sol del qual només sobreviuria el més ràpid. Però no! El PSOE és un partit d’intrigues a la penombra i ganivetades a l’esquena.

Però potser ha arribat a l’hora de buscar una solució menys sagnant a l’actual crisi interna. Sánchez i els crítics podrien jugar-se el futur del partit a pedra, paper, tisores. Si guanya pedra, Sánchez es queda i es presenta a les terceres eleccions. Què és el que realment vol dir amb la seva proposta de fer un govern alternatiu amb qui no vol pactar. Si guanya paper, i després de molt soroll a través de la premsa, es pacta l’enèsima treva i s’ajorna la solució. Un clàssic del PSOE! I si guanya tisores, abstenció amb el PP, expulsió i gestora.

Les píndoles del món

‘El hombre de las mil caras’ i ‘Los siete magníficos’

23/09/2016

Toni VallToni Vall, periodista

Francisco Paesa, un d’aquells personatges fora de tota norma als qui a un agradaria conèixer, entrevistar, copsar en la mesura del possible la seva personalitat contradictòria, explosiva, perillosa. El retrat que n’ha fet Alberto Rodríguez s’aproxima a la brillantor. No s’esperava menys de qui és, si no el millor, un dels millors cineastes espanyols del moment.

El hombre de las mil caras té moltes virtuts: la grandesa fílmica, el guió de ferro, el repartiment sense màcula, el ritme endimoniat… Però potser la millor de totes és que s’atreveix a fer una cosa insòlita: parlar-nos del cas Roldán, o sigui de la història recent d’Espanya, burxar personatges intocables, trepitjar ulls de poll encara desperts. No és aquest un exercici habitual en un cinema massa conformista que poques vegades utilitza la ficció amb pretextos tan ambiciosos com aquest, descartant-los per massa arriscats i oblidant que el risc és, per definició, consubstancial a l’art.

Risc no és precisament el que defineix el remake d’Els set magnífics, obra cim del western clàssic a revisar tantes vegades com es vulgui. El film d’Antonie Fuqua és respectuós, sap excitar amb bon gust el record cinèfil, jugar amb la narrativa del gènere i aconsegueix entretenir i emocionar. És sòlida malgrat un repartiment desigual i malgrat no explorar gaire la profunditat dels seus personatges com sí que feia Sturges al film original. És bon cinema, sí, pertany al passat i al present, se’ns fica a dins i aquella música torna per sacsejar-nos la memòria.

Les píndoles del món

El Dia sense Cotxes no ens acosta a la ciutat sense cotxes

22/09/2016

Xavi Fina50X50Xavier Fina, consultor

Estic convençut que d’aquí a uns anys serà tan insòlit veure el centre de Barcelona ple de cotxes com ara ho és veure gent fumant a un avió o a un hospital. Allò que no fa massa temps ens semblava una extravagància ara és pur sentit comú. Algun dia no entendrem com podíem conviure amb tota la contaminació i l’agressivitat de la ciutat dels cotxes.

Per arribar-hi, cal un canvi general de mentalitat. Però també, i sobretot, un transport públic molt millor (en puntualitat, en rapidesa, en freqüències, en comoditat i en extensió horària). Ha de ser missió de l’Administració millorar aquests serveis i contribuir a l’imprescindible canvi cultural. Després, serà inevitable penalitzar i restringir l’ús del cotxe.

Però el dia sense cotxes subratlla l’excepcionalitat. Per tant, ens allunya de la transformació. Una festa en un dia laborable amb moltes incomoditats sense cap impacte positiu significatiu. Tot el contrari: per molts serà un argument més a favor de l’ús del cotxe. Va, que passi ràpid, que només és un dia i demà ja torna la normalitat. I així, fins a l’any vinent.

Les píndoles del món

Barça, 1 – Atlètic de Madrid, 1

22/09/2016

Roger SaperasRoger Saperas, presentador del Tu diràs

Un minut que ho marca tot: es lesiona Messi per tres setmanes, sotana a Piqué, relliscada de Mascherano i gol de Correa. La fatalitat concentrada en 60 segons. Qui vulgui posar el dit a la nafra hi pot afegir: ja s’han escapat 5 punts del Camp Nou i el Madrid continua a 3 punts tot i empatar contra el Vila-real. Els que ho vulguin tenen prou motius per ser pessimistes després de l’1 a 1 contra l’Atlético.

Dit això, no trobo motius per alarmar-se: el rival ahir no era l’Alabès, era l’Atlético. L’equip sabia el que necessitava: paciència, intensitat, ritme de circulació i desequilibri. El Barça sabia que mastegaria sorra i va treballar les jugades d’estratègia i així va arribar el gol de Rakitic. I sense Messi i Busquets va aparèixer un Iniesta sublim. I ja tenim lateral dret: Sergi Roberto, ho dic en singular perquè Aleix Vidal (ahir, de nou, fora de la convocatòria) no crec que sigui una opció ara mateix.

Aquí teniu l’ampolla, vosaltres direu. Jo, preu per preu, sempre la veig mig plena.

Les píndoles del món

Una olla de grills

21/09/2016

Miquel NoguerMiquel Noguer, redactor en cap d’El País Catalunya

No és cap secret, i que em perdonin els lingüistes, que Catalunya Sí que es Pot va néixer gafada. La llista es va fer a corre-cuita i quan el món de les confluències encara no estava madur. El cap de llista es va triar més per eliminació que pel seu carisma i ja al primer debat de la legislatura un diputat va estar a punt de dimitir.

No. Catalunya Sí que es Pot no és En Comú Podem. I la diferència és, bàsicament, una. A la primera confluència no hi ha participat Ada Colau, l’últim gran rei Midas de la política catalana. L’esquerra, sempre fratricida, només ha sabut sumar a Catalunya quan ha tingut grans lideratges. Colau n’és un. L’altre va ser Maragall. Però cap d’ells és avui al Parlament i Catalunya sí que es Pot és una olla de grills.

El que havia de ser el màxim exponent de la nova política ha caigut a la dinàmica dels partits més antics, amb baralles pels micròfons i pels minuts de tele. Farien bé Joan Coscubiela i Albano Dante Fachín d’asseure’s i arreglar les seves discrepàncies. Si no ho fan, el càstig dels seus votants pot ser majúscul.

Les píndoles del món

“Malvats” conductors

21/09/2016

Enric SierraEnric Sierra, adjunt al director de La Vanguardia

Demà celebrem, per dir alguna cosa, el Dia sense Cotxes! Una utopia que es recorda cada any amb actuacions simbòliques que, sovint, no passen de ser una flor d’estiu. El debat de la mobilitat a Barcelona no s’ha plantejat seriosament. Hi ha una certa obsessió de culpabilitzar el conductor del vehicle privat de tots els mals que afecten el medi ambient com si la gent que circula amb el seu cotxe ho fes per capritx i amb ganes de desfer l’Àrtic. I no és així.

La immensa majoria de conductors que col·lapsen diàriament les entrades i sortides de la capital ho fan per força, per anar a treballar i perquè el sistema de transport públic no és fiable. Aquesta és la gran assignatura pendent del país. Fa una dècada que estem sense inversions estratègiques i, la més gran, ha estat el milionari, enrevessat i fracassat metro a l’aeroport. Proposo que, en lloc de Dia sense Cotxes, celebrem el Dia del Transport Públic i comencem a donar alternatives fiables als “malvats” conductors.

Les píndoles del món

La politització de la justícia

20/09/2016

150110_Masreal_50x50Fidel Masreal, periodista

Que s’hagi judicialitzat el conflicte de naturalesa absolutament política que va representar el 9-N és una greu irresponsabilitat del Govern del PP. Que l’antiga Convergència, ara PDC, s’indigni per la politització de les decisions dels tribunals no deixa de ser una mostra d’incoherència quan la mateixa Convergència ha contribuït, com la resta de partits principals, a polititzar el Consejo General del Poder Judicial o el Consell de Garanties Estatutàries.

Tampoc no queda clar si parlem o no parlem de desobediència. Quan fan mítings, Homs i Mas donen a entendre que sí que van desobeir. Davant el tribunal, en canvi, es fan malabarismes per justificar-se i argumentar que no es va desacatar el Constitucional.

Per què no es diu obertament allò que tothom sap: que sí, que es va desacatar i que no es reconeix el Tribunal Constitucional, segons la resolució del Parlament del 9 de novembr passat? Doncs perquè la part convergent del sobiranisme creu que no ha arribat el moment de desobeir explícitament. I no ho farà fins que no hi hagi quelcom bàsic al darrere: una majoria social clara a favor de la independència.

Les píndoles del món

Represàlia

20/09/2016

francesc_marc_alvaroFrancesc-Marc Álvaro, periodista de La Vanguardia

Homs va declarar ahir davant del Suprem per la seva actuació com a conseller en la preparació del 9-N. Aquell dia, l’estat espanyol va quedar fora de joc a Catalunya perquè es pensava que la cita punxaria. Però es va comprovar que la voluntat d’independència no és una dèria de quatre gats, sinó un projecte democràtic molt transversal. No va ser una comèdia ni una reculada de Mas, com van repetint alguns saltimbanquis.

Aquest judici contra Homs prova que el 9-N va trencar la màquina de la por que Madrid engega cada dia. I per això aquest judici és una represàlia i res més: volen criminalitzar els demòcrates, trencar el partit centrista del bloc i atemorir les bases més moderades del moviment. Un judici polític per eludir la necessitat de fer política. El cop de garrot de la Brigada Aranzadi. Però obvien el factor essencial: la mentalitat de la senyora Maria ha canviat. Els ministres Catalá, Margallo i Fernández Díaz hi ajuden molt cada dia.

Les píndoles del món

Els Emmy, als peus de ‘Joc de trons’

19/09/2016

Toni_de_la_TorreToni de la Torre, periodista

Els Emmy s’han tornat a rendir davant del fenomen Joc de trons. I tot sembla indicar que, si no és que succeeix alguna cosa extraordinària, la sèrie tornarà a guanyar en els propers anys fins que acabi. Aquesta perspectiva alegra els fans incondicionals però posa un llast sobre uns premis que esdevindran inevitablement previsibles. El titular que més sentireu avui és que Joc de trons ja té 38 estatuetes i s’ha convertit en la sèrie més premiada de la història dels Emmy. Però amb el que m’agradaria que us quedéssiu és amb la idea que les sèries petites i el talent jove ho tenen difícil per obtenir un guardó mentre el fenomen Joc de trons no defalleixi. Actualment es fan sèries més arriscades que mai, però paradoxalment els Emmy prefereixen una aposta segura.

Les píndoles del món

Ministre, goril·les i Mares de Déu

19/09/2016

Quico SallésQuico Sallés, periodista de La Vanguardia Digital

Pensava que només hi havia un país kafkià, el que en David Fernàndez definia com el del goril·la blanc i la Mare de Déu negra. Però es veu que n’hi ha un de pitjor. Hi ha un país anomenat Espanya on Jorge Fernández fa de ministre de l’Interior i on processen un conseller com Francesc Homs per posar urnes de cartró.

Ja ho veuen: un ministre conspira, investiga i embruta els adversaris polítics i, a sobre, malbarata recursos públics en informacions més falses que un duro sevillà; però continua de ministre perquè és amic d’un registrador que, encara no sé com, ha arribat a president.

Homs, batejat fins i tot per algun element de la CUP com a “represaliat polític”, passarà per la capella del Suprem i, en canvi el ministre de l’Interior més desvergonyit de la història es passejarà tranquil·lament per l’Upper Diagonal després d’haver-se carregat una part important de l’estat de dret. Això no ho arregla ni la Mare de Déu negra.

Les píndoles del món

La Lliga dels miracles

19/09/2016

santiago_gimenezSanti Giménez, periodista de l’As

Un dia més a l’oficina de la Lliga. El Barça recupera sensacions a Leganés, on guanya amb un trident que és capaç de sobreposar-se a qualsevol invent tàctic. El Madrid s’imposa a domicili a l’Espanyol a ritme de pretemporada amb dues accions de Ramos i Pepe (unes mans que suposaven la segona groga i un penal no xiulat) que podrien haver canviat l’escenari del partit, però que ja es donen per descomptades i ningú protesta.

La tensió amb què es viu un Espanyol-Madrid tampoc invita a les protestes. L’Atlético es va posant a to de cara a la visita al Camp Nou, on es jugarà el primer gran partit de la Lliga, que serà dimecres a les deu de la nit! En plena campanya de Tebas per exportar la competició a tot el món i competir amb la Premier, res millor que posar un dels sis partits prèmium de la competició entre setmana i a les deu. Recordem: el Celta-Atlético es va jugar a la una de la tarda per competir amb el United-City, que el va doblar en audiència a Espanya. El miracle del futbol a Espanya és que encara no hagi tancat.

Les píndoles del món

Català supercabrejat

16/09/2016

Enric SierraEnric Sierra, adjunt al director de La Vanguardia

Aquesta hora molts oients escolten la ràdio des del transport públic, ple a vessar, i des de les retencions habituals a les entrades de Barcelona. Moltes d’aquestes desenes de milers de persones pertanyen al col·lectiu anomenat català emprenyat, un terme que va encunyar fa deu anys el company Enric Juliana quan la gent començava a estar tipa de les conseqüències del dèficit de les infraestructures.

Arran d’això, i per aplacar l’emprenyamenta general, ens van prometre 4.000 milions d’inversions a la xarxa de Rodalies abans del 2015. Superada aquesta data, només han invertit un 10% i gràcies. Ha passat una dècada i ara estem pitjor perquè a la falta d’inversió cal afegir l’envelliment de la xarxa i l’augment de la demanda per la pressió política a deixar el cotxe. I mentre això passa, el nyap del túnel del Pertús suposarà que el poc diner que hi ha per infraestructures se l’endurà l’empresa del president del Reial Madrid, que deu estar tot el contrari que emprenyat. Deu anys després ja hem arribat al nivell del català supercabrejat.

Les píndoles del món

Piulada Colau

16/09/2016

Elisenda RocaElisenda Roca, periodista

Avui en dia, allò de “Què hem de fer? Vendre la casa i anar a lloguer” ja no serveix. Uns viuen ofegats per hipoteques, i amb un nou euríbor preparat per escanyar-los més l’any que ve; d’altres, pagant uns lloguers impropis en temps de crisi. Naturalment, és molt còmode ser a l’oposició i bramar, simplificant-ho tot a “propietaris dolents”, però no explicar quina és la manera de solucionar-ho, com fa algun partit.

No dubto que és complicadíssim governar una gran ciutat. Però l’alcaldessa va fer una piulada impulsiva i forassenyada. Quan governes, tens moltes oportunitats i altaveus on explicar-te i esplaiar-te, no pas al Twitter. Per bé de la ciutadania, encara ofegada per la crisi, seria bo que totes les parts implicades anessin a la una, ben coordinades, per revisar protocols, lleis, i actuar juntes i amb contundència per aconseguir que la situació millori.

Pensin, benvolguts governs, que vostès tenen el cul llogat pels nostres vots.

Les píndoles del món

Lo “caloret” de Rita Barberá

15/09/2016

MartaAlosMarta Alòs, escriptora

Rita Barberá Nolla va ser la primera alcaldessa que va oficiar un matrimoni civil, només mitja hora després que l’alcalde de Bilbao, Josu Ortuondo. El 1973, quan va ser proclamada musa de l’humor en l’Olimpíada organitzada per l’Ajuntament de València que un any abans havia estat per a la dona del cantant Rafael, Natalia Figueroa, Rita Barberá tenia bona premsa. Proclamada com l’”alcaldessa d’Espanya”, el 2007 va triturar la candidata socialista, l’exministra Carmen Alborch.

Barberá, el càrrec polític més ben pagat de tot Espanya, va perdre l’alcaldia el 2015 i amb un rampell va declarar que l’únic que trobaria a faltar era poder continuar caminant pel terra que havia decorat el seu avi amb mosaics Nolla. Però lo “caloret faller” li va capgirar la bona estrella i, tot i que el Tribunal Suprem va arxivar el cas conegut com a Ritaleaks, la Sala Penal del Tribunal Suprem ha acordat imputar-la per un presumpte delicte de blanqueig de capitals, l’operació Taula, derivada del cas Imelsa. Corrupció i més corrupció damunt les espatlles del PP i un Rajoy que va xiulant davant la cova d’Alí Babà.

Les píndoles del món

Torna Conde-Pumpido

14/09/2016

joan lopez alegre okJoan López Alegre, historiador i professor de comunicació política

Pot no semblar-ho a simple vista, però el Tribunal Suprem fa un favor al PP en obrir causa contra Rita Barberá. Ara ja tenen excusa per demanar-li la renúncia i així no donar raons a Rivera per canviar el seu vot al proper debat d’investidura i Bonig, presidenta del PP Valencià, pot seguir la seva neteja.

A més el PP ha tingut sort amb el jutge instructor, que no és cap altre que Conde-Pumpido, el Fiscal General de l’Estat a l’època ZP, aquell que deia allò que “manchaba las togas con el polvo del camino” com a figura retòrica amb què volia dir que el seu exercici de la fiscalia seria còmode per a Zapatero.

Barberá serà empaperada i el seu suplicatori, demanat al Senat. Si no volíem politització de la justícia, dues tasses. El PP anirà a tota pastilla a enterrar la que ha estat, sens dubte, el millor exponent i el millor èxit dels seus governs municipals, ara tacat per la corrupció, i a la vegada poder dir que tot plegat és una conspiració.

Les píndoles del món

Maduresa

14/09/2016

JuanjoJoanjo Pallàs, redactor en cap d’Esports de La Vanguardia

Prova de maduresa la d’aquesta setmana a Can Barça. L’equip de Luis Enrique perd contra l’Alabès i el barcelonisme reacciona moderadament bé, retreu poca cosa a l’equip i confia plenament en una reacció ràpida aprofitant que arriba la Champions i un rival propici, el Celtic, i exactament això és el que succeeix. Un exercici de normalitat que demostra que el derrotisme és avui un tic minoritari quan va arribar a ser fa uns anys identitari.

Es podrà relativitzar la golejada fent referència precisament a la debilitat escocesa, però queden per a la memòria uns quants gols meravellosos i una actuació de Messi espatarrant que, madur i alliberat de cotilles posicionals, fa el que vol i per on vol, construint i definint, fent passades llargues i curtes, parets i triangulacions, gols i assistències, confirmant que no hi ha comparació possible amb ningú, tampoc amb aquell noi que presumeix de ser el més buscat a internet.

Bon dia també per reivindicar el planter, ara que se’l qüestiona (van participar en l’exhibició fins a set futbolistes de la casa); Luis Enrique, un entrenador fabulós mai prou elogiat, i dos jugadors a destacar perquè anticipen titularitats futures: el francès Umtiti i el portuguès André Gomes.

Les píndoles del món

El silenci de Rajoy

13/09/2016

Enric JulianaEnric Juliana, director adjunt de La Vanguardia

El Govern espanyol ha volgut menystenir la Diada. Després d’haver dedicat quatre folis a Catalunya en el seu discurs d’investidura –de fracassada investidura–, Mariano Rajoy no va pronunciar ahir ni una sola paraula sobre la qüestió catalana en la seva intervenció davant el comitè executiu del Partit Popular. Hi ha silencis que parlen. Aquest n’és un. La prioritat de Rajoy és ara Galícia. Guanyar a Galícia. Renovar la majoria absoluta amb una victòria contundent que trenqui les cames a Pedro Sánchez i el deixi sense marge polític per intentar un pacte amb Podem, el PNB i els sobiranistes catalans. Un pacte molt i molt difícil.

Les píndoles del món

Com si sentís ploure!

13/09/2016

MontseOlivaMontse Oliva, periodista d’El Punt Avui

Rajoy va voler aplicar la dita que assegura que “la ignorància és el millor menyspreu”, sense adonar-se que ja fa massa temps que la seva actitud s’ajusta molt més a la del que “no hi ha més sord que el que no vol escoltar”. El president espanyol va deixar constància ahir que no el preocupa res més que no sigui la seva investidura. La resta d’assumptes ara són accessoris i, per tant, prescindibles. Ha de perdre el temps responent al clam del carrer? Ha de tornar a recordar que el referèndum és una pantalla apagada? És evident que no es vol entretenir amb minúcies.

A les darreres setmanes, el procés català només li ha servit per recordar a Sánchez la seva maledicció: “A mi no em voldràs de president, però els teus no deixaran que t’apropis als independentistes perquè ho siguis.” Perquè en el fons, la gran amenaça catalana, per la qual Sánchez s’hauria de plegar a sumar amb el PP, quan a Rajoy no li convé fa veure que ni la sent ni la veu. Igual que si sentís ploure!

%s1 / %s2