El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1

Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

#Jovaigambmi

07/07/2015

ebellaEmili Bella, periodista d’El Punt Avui

Complir amb el deure grec no és el mateix que complir amb el deute grec, si hem de fer cas del resultat del referèndum hel·lè. Iannis Varufakis fa que se’n va, sacrificat a l’altar de la troica, però porta de paquet a la moto el nou ministre de Finances, que no porta casc, i ens preguntem si serà imprudent també a l’hora de negociar.

Al nostre entorn, anar amb Grècia no vol dir necessàriament anar amb els grecs, sinó anar amb Alexis Tsipras, amb qui van córrer a fer-se fotos durant la campanya electoral grega i sobre qui van callar quan marginava les dones en un govern amb la dreta ultranacionalista. Ara que guanya referèndums torna a ser un model a seguir per veure si es pot reproduir l’èxit a casa, com si els nostres problemes fossin els mateixos que els dels grecs.

Alguns sí que els compartim, és clar, però les proporcions són molt diferents. I a casa nostra vivim altres processos. Per a alguns, per tant, anar amb Grècia és anar amb ells mateixos, aprofitant el mal moment dels grecs per fer campanya pròpia, convertint-se així en mercenaris.

I a l’altre extrem trobem Rajoy, que intentava fer por dient que si guanyava el no Grècia sortiria de l’euro, d’Europa i del globus terraqüi i ha acabat rectificant en un gir copernicà, més ràpid i tot que quan Europa va abraçar l’Eslovènia independent. Queda algú que es cregui les amenaces de Rajoy?

Les píndoles del món

Rajoy entra en campanya

07/07/2015

Nacho Corredor OKNacho Corredor, politòleg

Mariano Rajoy ha protagonitzat dues entrevistes en menys d’una setmana. No està malament per un president que en tot l’any 2014 només en va concedir tres. Rajoy alertava uns dies als grecs que votar no al referèndum organitzat aquest diumenge tindria com a conseqüència la sortida immediata de Grècia de l’euro, però ahir va descartar del tot aquesta possibilitat. “S’ha de negociar, s’ha de seguir negociant i s’ha d’acabar ràpidament la negociació”, afirmava.

I és que si els estats són sobirans per convocar referèndums, els estats no ho són per imposar el seu criteri en un món on depenem molt els uns dels altres. Que en prengui nota Merkel, que en prengui nota Tsipras, però que en prengui nota també Rajoy, que no ha negociat ni pactat res amb ningú que no fossin els seus. La llei de seguretat ciutadana, la reforma laboral, el no-nou finançament de Catalunya, el rescat bancari, la gestió en sanitat, investigació, cooperació o la llei d’educació en són alguns exemples.

En tot cas, Rajoy va aprofitar l’entrevista d’ahir per llançar dos missatges clau: el primer atacant els nacionalismes (en aquest cas el basc i ignorant que ell ho fos) i el segon fent bandera de la seva política econòmica. L’absurd electoralista serà tal, però, que Rajoy vol aprovar a l’agost uns pressupostos que molt difícilment seran aplicats pel proper Govern (a no ser que revalidessin la majoria absoluta) però que serà l’escenari electoral perfecte per fer una declaració d’intencions en què esmenar la seva més que millorable política econòmica. Rajoy ja ha entrat en campanya.

Les píndoles del món

Rajoy aprèn de Grècia

07/07/2015

Maiol Roger 50x50Maiol Roger, periodista

Rajoy ha après moltes coses de Grècia, com per exemple que nai vol dir encara que sembli que no. Ha confirmat també que un referèndum és aquesta arma que serveix perquè els pobles s’expressin. I ha vist que la gent pot fiar-ho tot a un partit antiausteritat, és a dir, Podem, que vol dir a favor del chavisme, d’ETA, i que el Barça fitxi Higuaín.

Però ara que tenia la lliçó apocalíptica apresa, Europa canvia el discurs i mana prudència i pragmatisme. Rajoy, l’empleat pilota perfecte, fa el somriure absent de quan no entén res i obeeix el que manen frau Merkel i monsieur Hollande, aquest senyor que es diu com un país però en governa un altre.

Més li val repetir el discurs que li dicten perquè si ha d’aportar xifres ja l’hem fet bona. Ens avisa, tot cofoi, que Grècia s’enfonsa perquè el seu deute és el 90% del PIB, quan a la seva Espanya idíl·lica representa el 98%. O si parlem de morosos, algú li pot explicar la diferència entre els 26.000 milions que deu la terrible Grècia a De Guindos i els 40.000 entregats a la responsable banca que mai tornaran?

Rajoy creu que ho està fent tan bé que li ha passat per alt que ha de convocar eleccions. Ara ha de venir la democràcia a molestar? Millor no preocupar-se, ja arribaran! Rajoy ha après tantes coses de Grècia que s’ha fet un amant de Sòcrates: si per aquelles casualitats ha de respondre a una pregunta, que sigui per dir que només sap que no sap res.

Les píndoles del món

Qui ha guanyat?

06/07/2015

Jaume Viñas editJaume Viñas, periodista del Cinco días

Ahir Grècia va parlar per dir un contundent no. Per a alguns, el resultat significa que el poble grec ha dit a la Unió Europea i no a l’austeritat. Una altra possible lectura és que, conscientment o inconscientment, els grecs van donar ahir el primer pas per abandonar l’euro.

L’indiscutible guanyador és Alexis Tsipras, que es va jugar el seu futur polític en un referèndum del qual ha sortit totalment reforçat internament. Ara bé, la seva força negociadora s’haurà de veure davant de les autoritats europees i, particularment, davant d’Alemanya. La victòria de Tsipras no és necessàriament la victòria de poble grec. El temps dirà si Atenes ha jugat bé les seves cartes.

De moment, el Banc Central Europeu ha de decidir avui si manté una línia de finançament a la banca grega. Esperem que guanyi el sentit comú. No convé a ningú que Grècia caigui. Aquest és el principal motiu per esperar que les autoritats europees i el govern de Tsipras aconsegueixin arribar a un acord. En cas contrari, Grècia, la Unió Europea i tots perdríem.

Les píndoles del món

Grècia obre un camí nou a Europa

06/07/2015

Palà_50x50Roger Palà, cofundador de Crític

Grècia va obrir ahir un camí nou a Europa. La victòria del no al referèndum sobre les mesures de la troica ha estat contundent malgrat la campanya de la por. El govern d’esquerres de Syriza surt reforçat i situa al centre del debat una qüestió clau: la quitança del deute. No és que els grecs no vulguin pagar, és que ara com ara no poden, perquè és materialment impossible fer-ho. Ho diuen els Estats Units i fins i tot el Fons Monetari Internacional.

La pilota és ara al camp dels líders europeus, que hauran de decidir si imposen mà dura, la qual cosa podria acabar amb l’expulsió de Grècia de l’euro i també amb un impagament, o s’obren a una reestructuració ordenada del deute. El resultat grec no s’ha de llegir com un no a Europa, sinó a una determinada manera d’entendre Europa: el no és una plantofada a Merkel però també a Rajoy i en part també a Artur Mas, que tot i defensar el referèndum grec ha estat l’eficient gestor de l’austeritat a Catalunya. Els èxits de Syriza reforcen Podem i l’estratègia de la futura Catalunya en Comú, però també els partidaris de la independència des de l’esquerra: el no grec cal llegir-lo també i sobretot en clau de sobirania nacional.

Les píndoles del món

Contra la gent

03/07/2015

Eduard VoltasEduard Voltas, periodista

La política té els seus ritmes i no sempre són comprensibles per a la majoria dels mortals. Després d’uns tensos mesos de guerra freda entre Convergència i Esquerra, de sobte i sense previ avís ha començat el desglaç. En 48 hores s’ha passat de l’immobilisme absolut a una més que visible excitació transversal per l’aparent imminència d’un acord d’unitat. Què ha passat? Segurament molts factors hi han ajudat: el divorci entre Convergència i Unió, els bons oficis de Jordi Sánchez al capdavant de l’ANC, l’amenaça del pacte entre Podem i Iniciativa, la proximitat del 27-S i, sobretot, la constatació per part de tots els actors sobiranistes que el camí de la divisió i el mal rotllo portava la causa de la independència de cap al precipici.

Ningú no sap encara quina forma exacta prendrà l’acord d’unitat, però s’ha estès la conjura de fer del 27-S un autèntic plebiscit sobre la independència. La reacció nerviosa, ahir, dels que voldrien unes eleccions autonòmiques normals, com Iceta o Duran Lleida, no deixa de ser un indicador del temor que genera un acord d’unitat independentista. Temor que es converteix directament en pànic si finalment el protagonisme principal el té la societat civil que ha mobilitzat de forma espectacular aquest país tres anys consecutius. Perquè fer campanya contra un partit polític és fàcil, però com es fa una campanya contra la gent?

Les píndoles del món

El referèndum

03/07/2015

goulaJordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

A Grècia hi ha molts nervis. És normal que la gent tingui por de marxar d’Europa, segons el que digui finalment el referèndum. Al capdavall, han viscut molts anys estirant més el braç que la màniga i tots nosaltres hem col·laborat a tapar el dèficit que han anat acumulant any rere any i transformant-lo en deute.

La veritat és que a mi sempre m’ha preocupat un país de què no saps mai gaire bé el que hi passa de veritat. Fa uns anys ni feien públiques les xifres d’atur, perquè ningú no les creia. Van entrar a Europa falsificant les seves estadístiques, amb l’ajut de Goldman Sachs, i ara sembla que l’única xifra creïble és el deute exterior, perquè els hi compten des de fora.

Jo, si fos grec, estaria també preocupat en sentir el meu primer ministre, molt d’esquerres, prometent als militars que no retallarà el pressupost de defensa, per més que l’hi demanin a Europa. Penseu que ara com ara la despesa militar grega —en termes de PIB— és la segona d’Europa després de França. I penseu també que una retallada del 10% d’aquesta despesa equival a l’1% de les pensions. Em costa entendre el que passa aquests dies a Grècia. Per exemple, que només demanin el no Syriza i Alba Daurada. El referèndum potser aclarirà les coses. O no.

Les píndoles del món

‘Els minions’

03/07/2015

Toni VallToni Vall, periodista

L’animació és la nostra íntima pàtria de la ironia, el sarcasme, el doble sentit i totes les formes possibles de conya marinera que existeixen. En un film de dibuixos animats els acudits acostumen a fluir quasi sense que un se n’adoni, la gresca i el bon humor són ingredients quasi mai impostats, quasi sempre afortunats.

Els Minions és una pel·lícula àgil i lleugera com una ploma, que et convida a una hora i mitja de distracció intel·ligent a través del viatge d’aquests éssers estranys de color groc que l’únic que desitgen és trobar un malvat a qui poder obeir cegament. I els costa molt trobar-lo.

Interessant lectura la que planteja el film: en un món infectat d’impresentables, de polítics de fireta, dictadors i sàtrapes de la més variada condició, ells no troben ningú prou dolent per ser-ne els fidels servidors. Com tothom deu saber, Els minions és la preqüela de Gru, el meu dolent preferit. El seu viatge és el viatge fins a conèixer Gru. Llavors sí que seran feliços. I aquesta és una altra història.

Les píndoles del món

El ‘no-no’ grec

02/07/2015

David ElviraDavid Elvira, economista

En la seva visita a Veneçuela, l’expresident Felipe González ha fet una reflexió interessant: el poble grec té tot el dret a pronunciar-se en un referèndum, però votaria no a les polítiques europees i no a Tsipras. Cal dir que amb el que he vist aquestes darreres hores jo també optaria per un no-no grec.

No a les propostes europees que hagin de consolidar les polítiques d’austeritat contractores de l’economia i que han quedat desacreditades pel mateix FMI. Així ho reclamaven dimarts els premis Nobel d’economia Stiglitz i Krugman al Financial Times. Avui l’economia grega necessita poder créixer, necessita temps i “benzina” financera, estimulació de la demanda i no més devaluació interna.

El meu segon no seria per a Tsipras: el seu govern no pot utilitzar el referèndum com una simple arma tàctica de negociació; no pot “comprar” un acord amb els creditors al matí (tenint a tocar una reestructuració del deute, una extensió de la pròrroga del rescat i un crèdit addicional de 29.000 milions) i despatxar-se a la tarda amb la defensa d’un no purament ideològic al referèndum.

Dels darrers moviments vistos per Tsipras i Merkel (o sigui, Europa) faig la deducció que ara mateix ja no estem aplicant una racionalitat econòmica sinó política: una majoria d’Europa que vol dinamitar el govern de Syriza (que els molesta) i un Tsipras inexpert, imprudent i radical que està portant les negociacions d’últim minut de forma molt maldestre.

Les píndoles del món

Escenaris post referèndum grec

02/07/2015

ebellaEmili Bella, periodista d’El Punt Avui

Que el referèndum grec es faria no hi podia haver cap dubte. Us imagineu que anuncien que us convoquen a un referèndum i al final es fan enrere? Tsipras diu que ha rebut propostes més bones des que va anunciar la consulta. Per tant, els grecs votaran una proposta que ja ha quedat obsoleta. Tsipras defensarà el no al referèndum per aconseguir condicions encara més bones. De manera que, si diumenge surt que no, estirarà encara més la corda, i si surt que sí, Tsipras haurà perdut.

En aquest escenari el més raonable seria executar dolorosament la darrera oferta dels creditors, que passa per apujar impostos i aplicar retallades. Però aleshores s’obriria un front intern. Recordeu les dues ànimes del PSC? Syriza també en té dues. La que ja està pressionant per evitar el fantasma de la sortida de l’euro —que, malgrat tot, encara és lluny— i la que no accepta més retallades. Per tot això, no és raonable però sí que és possible que si guanya el , pot ser que Tsipras es tregui un últim as de la màniga: convocatòria d’eleccions per reagrupar les bases, buscar una majoria més sòlida i xutar la pilota endavant.

Les píndoles del món

Atzucac innovador

02/07/2015

Quico SallésQuico Sallés, periodista d’El Singular.cat

A poc més de dos mesos d’unes plebiscitàries l’atzucac està servit amb una fórmula innovadora. Una llista civil sense els grans noms dels partits, però amb el seu suport, que basteixi un Parlament constituent. I, de retruc, un president a la italiana, amb prou pòsit per orquestrar un govern de concentració-constituent cap a una república catalana que molts esperen que també sigui innovadora.

Més que un bon invent, és un invent brillant. Té un component extraordinari de sentit d’Estat. Obliga els partits a presentar un programa de canvi social indestriable del canvi nacional: la independència com la garantia d’un estat social com Déu mana i d’una república amb capacitat d’aturar les atrocitats del capitalisme.

Ho contraresta la llista única de mitjans de comunicació, institucions i partits que fa temps que l’Estat ha posat en marxa. I desvirtua els llimbs nacionals que suposaria una plataforma com Catalunya en Comú amb l’escut dels programes socials.

Un cop més, serà aquesta societat civil la que haurà de collar els matxos i pressionar els partits perquè aquesta llista sigui possible, i de retruc, sigui possible la República Catalana. És molt complicat, però fer una independència és extremament complicat.

Les píndoles del món

Un conflicte polític

01/07/2015

Jaume Viñas editJaume Viñas, periodista del Cinco días

Grècia va demanar ahir als que encara són els seus socis europeus una ajuda a la desesperada que no va ser atesa. Avui seguiran unes negociacions que, no ens enganyem, no són només econòmiques. Si estiguéssim davant d’un simple problema de diners, ja s’hi hauria trobat una solució. El rerefons és totalment polític. Alexis Tsipras va guanyar les eleccions amb la promesa d’enfrontar-se a l’antipàtica troica. Una posició romàntica que fa guanyar vots, però que serveix de poc en una negociació real amb els creditors.

Les reunions entre Grècia i la Comissió Europea no són pròpies de dos socis, sinó de dos enemics. Tot i així, Tsipras s’ha precipitat convocant un confús referèndum. Si guanya el , el govern grec quedarà deslegitimat; si guanya el no, Grècia quedarà condemnada a la fallida econòmica. En els dos escenaris, la població grega continuarà patint les conseqüències de la crisi. Queda una tercera opció, la menys dolenta, i és que Atenes i Brussel·les arribin a un acord que permeti a Grècia i també a Europa no jugar-s’ho tot en el referèndum de diumenge.

Les píndoles del món

Dues lectures catalanes de Grècia

01/07/2015

Palà_50x50Roger Palà, cofundador de Crític

Podem extreure dues lectures diferents en clau catalana dels fets de Grècia. La reacció furibunda de la troica davant la proposta del govern de Syriza de consultar al poble grec sobre l’austeritat permet constatar la mala salut democràtica de les institucions europees. Sembla que el dret a decidir no és un valor en alça a la Unió, un detall de què l’independentisme hauria de prendre nota.

Una altra rèplica catalana i espanyola del terratrèmol grec és la que afecta Podem i, per extensió, totes les candidatures i confluències d’esquerra alternativa: si Tsipras guanya el pols a la troica i aconsegueix una reestructuració del deute grec, les tesis de Podem surten reforçades. Si Grècia acaba expulsada de l’euro, a curt termini l’esquerra alternativa en pot sortir debilitada. Un mal escenari per a Syriza pot animar Rajoy a avançar les eleccions espanyoles al setembre, cosa que probablement alteraria la convocatòria del 27-S.

Les píndoles del món

Catalunya no és Grècia (o sí)

01/07/2015

Pere Martí- editPere Martí, periodista

Potser és la calor sahariana d’aquests dies, que ens fa veure miratges, però realment és sorprenent l’augment de partidaris del referèndum que han sorgit en les últimes hores. Defensen el dret a decidir, la sobirania d’un país davant una amenaça exterior i apel·len a la democràcia com a solució dels problemes. De cop i volta els referèndums ja no divideixen la societat, ja no són un instrument per tapar una gestió nefasta, ni són una arma de la dreta per dissimular les retallades, ni ningú pregunta si amb el 51% n’hi prou per prendre decisions importants.

Naturalment, no estem parlant de Catalunya, sinó de Grècia i no seré jo qui vulgui barrejar dues situacions que no tenen res a veure. O sí, perquè Catalunya no és Grècia però la democràcia hauria de ser igual per a tots els ciutadans. I aquí no tenim un corralito financer però tenim un corralito fiscal, perquè Catalunya perd cada any 15.000 milions d’euros, el 7,7% del seu PIB, com recorda el memorial que va presentar ahir el Govern, i això no hi ha economia que ho aguanti.

Les píndoles del món

Grècia dóna lliçons

30/06/2015

Joaquin-LunaJoaquín Luna, periodista de La Vanguardia

Surti o es quedi a l’Eurozona, Grècia ha deixat de ser un país pròpiament europeu i la seva fallida és una desgràcia per al futur de la UE i una desgràcia per al poble grec, que continua sense comprendre que o es modernitza amb sacrificis i esforços o es convertirà en un país més proper a Turquia, a Rússia i a la Xina, futurs amics que mai tindran la generositat econòmica i moral que Europa ha tingut amb Grècia des del seu ingrés a la Unió Europea l’any 1981.

La situació no tindrà guanyadors. Europa no pot fer fora Grècia de la Unió i aquesta Grècia escurada, ultranacionalista i demagògica que s’enganya a si mateixa, es convertirà en un soci sota sospita per la capacitat —com qualsevol estat membre— de fer la guitza. Rússia mirarà de ressuscitar —sense posar diners— els vincles sentimentals i religiosos amb Grècia, i això suposa desunió respecte a Ucraïna.

Turquia guanyarà influència en la regió —Tsipras va presumir ahir de ser el bressol de la democràcia: mai diu que els turcs van governar Grècia tres segles, i en algunes coses es nota— i la Xina, propietària del port del Pireu, tindrà més influència econòmica. Tsipras s’equivoca: ja no hi ha sobiranies nacionals i estar més lluny d’Europa és garantir anys de misèria per al poble grec.

Les píndoles del món

Grècia, a l’UCI

30/06/2015

goulaJordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

La situació de Grècia és gravíssima. Només cal veure les caigudes de les borses d’ahir. Dit això, cal afegir que aquesta situació és molt diferent de la que teníem el 2012. Mireu, hi ha un fet cabdal. Ara el deute públic grec —270.000 milions d’euros o 1,8 vegades el seu PIB— està majoritàriament en mans d’Organismes Públics Europeus, mentre que aleshores era en els bancs privats. Per tant, l’efecte negatiu potencial per als sistemes bancaris avui és molt més minso.

Evidentment, sempre queda la incògnita de què pot passar si Grècia surt de l’euro, perquè és un terreny verge. I és aquesta incertesa la que fa por als mercats. Què pot passar? Sense descartar un acord d’últim minut aquesta nit—que seria el millor per a tots—, penso que els grecs han entrat en un atzucac. El fet de no disposar de diners obligarà el Govern a pagar amb pagarés o altres invents i això té un límit. De nervis i paciència.

El referèndum del diumenge, per dir si s’accepten o no les condicions de la troica, en realitat és per a dir si volen marxar de l’euro o no. De moment, avui en no poder pagar a l’FMI, augmentarà la pressió. Primer, als grecs i després als espectadors de primera línia que som nosaltres. Bé, encara hi ha una escletxa. Esperem que es tanqui de la millor manera.

Les píndoles del món

La Corte

30/06/2015

Tian-RibaTian Riba, periodista

Bartolomé Leonardo de Argensola. Capellà de l’emperadriu Maria d’Àustria, protegit del conde de Lemos. Membre de la cort de Castella en l’època del segle d’Or, el moment de màxima expansió de l’imperi. Quan el conde Duque de Olivares va dir allò de “Dios es español”… i els catalans estàvem en plena Guerra Civil.

A la calle Argensola hi ha La Tasca Suprema, restaurant castís de jaqueta blanca i corbata vermella, fundat el 1890 per Doroteo Yagüe, i que deu el nom a la proximitat del Tribunal Suprem. És allà on Don Mariano Rajoy Brey, registrador de la propietat, alt funcionari de l’Estat, hi dinava cocido i potaje. I on ahir va portar a fer un menú Nicolas Sarkozy.

Oi que s’entén què és la Corte? Oi que s’entén què és el Estado? Oi que s’entén que el Estado recorri les estructures d’estat dels pesats dels catalans? Oi que s’entén per què Zapatero va passar del talante a Mister Magorium? Per què el PP ha imposat una visió d’Espanya que va acabar acomplexant l’últim federal, al crit de “ZP igual a ERC igual a ETA”.

S’ho creu tant, el PP, això de la “semilla del odio”, que com que ara a la dreta francesa es fan dir els republicans, li rebaixen al Petit Nicolàs el rang diplomàtic. Això sí, amb el desig que s’emportés un gran record de la gastronomia espanyola, encara que l’ensalada russa tingui un origen ídem.

Les píndoles del món

Una batalla d’egos

29/06/2015

Jaume Viñas editJaume Viñas, periodista del Cinco días

A Grècia avui no és festa, però els bancs estan tancats. La ruptura de les negociacions entre el govern grec, per una banda, i la Comissió Europea i l’FMI, per l’altra, és un error gravíssim. I resulta especialment frustrant aquest desenllaç quan les posicions entre les parts no estaven tan allunyades. La proposta inicial grega anava en la direcció que exigien els creditors. De fet, l’acord semblava una realitat a mitjans de la setmana passada, però la corda entre els negociadors es va anar tensant de forma irresponsable.

La decisió d’Alexis Tsipras de convocar un referèndum sobre les noves mesures d’austeritat és una evident equivocació. Minuts després d’anunciar-ho, els ciutadans grecs van començar a retirar efectiu de forma massiva dels caixers. Això és un corralito.

També la Comissió Europea és responsable que les negociacions s’hagin convertit en una batalla d’egos. L’efecte sobre altres economies d’una sortida de Grècia de l’euro és una incògnita. Si aquest escenari es produeix serà un fracàs de Brussel·les. I reflectirà la incapacitat de les estructures comunitàries per donar una solució a una economia que, no ho oblidem, representa només l’1,7% del PIB de la zona euro.

Les píndoles del món

El ‘corralito’ europeu

29/06/2015

David ElviraDavid Elvira, economista

Grècia ha activat una arma de destrucció massiva per als seus creditors: la democràcia en forma de referèndum. Segurament el govern grec no salta d’alegria exigint un corralito avui a portes d’un referèndum diumenge; però el que és ben cert és que en aquests moments de la negociació són més aviat els “creditors”, i no el govern grec, els que estan fent descarrilar el tren hel·lè. I en aquest moment del partit ho saben: per això, tant el BCE, com la Comissió o el mateix Obama van posant la dosi de “lubricant” polític i financer necessari perquè en els propers dies la crisi es resolgui.

Recordem que la troica va obligar Grècia el 2010 i 2012 a fer front als seus deutes injectant més crèdit. Fins i tot l’antic president del Bundesbank assenyalava, llavors, que una quitança al deute privat era una solució millor que inflar la pilota deutora de Grècia. Aquests mateixos són els que avui rebenten negociacions perquè consideren que les mesures presentades pels grecs es basen “massa” en mesures fiscals i “massa poc” en retallades de despesa pública: cinisme pur.

És cert que Grècia ha de millorar el seu sistema fiscal i ajustar, per exemple, pensions altes, però és ben clar que l’FMI i l’Eurogrup han de baixar del burro: no més austeritat grega a canvi de salvar els comptes de bancs alemanys i francesos inflant la pilota deutora de Grècia. Avui sembla impossible, ho sé, però hi ha marge per a l’acord si simplement apliquem la més bàsica racionalitat econòmica (la racionalitat que l’FMI i els seus acèrrims seguidors fa temps que no tenen).

Les píndoles del món

Qui és el llop solitari?

29/06/2015

ebellaEmili Bella, periodista d’El Punt Avui

França, Kuwait, Tunísia. Potser no hi ha planificació conjunta en els atacs de divendres, però sí que hi ha un mateix problema en origen, que es diu Síria. El col·lapse sirià és una poma podrida que ha contagiat l’Iraq, desestabilitza la regió i esclata finalment a Europa, a Tunísia (que malda per estabilitzar la transició) i a Kuwait (on xiïtes i sunnites conviuen amb harmonia moderada).

En vindran més. En diem llops solitaris perquè actuen sols, però no estan sols, els acompanya tota una estratègia col·lectiva, un moviment internacional, una acció global que només es pot combatre amb una resposta al mateix nivell de coordinació internacional. La permeabilitat i connivència de Turquia amb el gihadisme, el finançament provinent de monarquies del golf, la desigual resposta transatlàntica, amb èxits, sí, com el de Kobane, però escadussers, són la prova que qui actua solitàriament no són els retornats, sinó els presumptes aliats contra Estat Islàmic.

%s1 / %s2