El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1

El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

Abusos silenciats

11/02/2016

Cristina PuigCristina Puig, periodista

Com més va, menys ho entenc. I suposo que és perquè no es pot entendre de cap manera. El cas dels Maristes ens ha tocat de prop però el drama dels abusos sexuals s’estén per tot el món. De vegades relacionats amb l’Església, de vegades amb el mateix dimoni dins de casa. Passava abans i continua passant ara. Tinc un familiar a qui sempre he sentit dir que a l’escola els capellans li tocaven el cul. I ja n’ha complert 70.

S’han fet pel·lícules i documentals amb testimonis que fan esgarrifar quan recorden la infància i l’adolescència robades a mans d’indesitjables que abusaven d’ells. És feina de tots, dels pares, dels governs, de les escoles, dels mitjans de comunicació… garantir als menors que la seva integritat sexual, i la que no ho és, no serà violada.

No es tracta de criminalitzar la comunitat educativa però cal que els pares disposem de garanties que les escoles, els esplais, les colònies, els clubs esportius, o qualsevol que sigui el lloc on portem els nostres fills pensant que se’n cuidaran i ens els faran millors persones, hi hagi un protocol que eviti que mai més es pugui silenciar una porqueria d’aquestes dimensions… Ara en coneixem el nom, però, quants Benítez hi ha encara, abusant de menors, emparats pel silenci?

Les píndoles del món

Tot perfecte, només una esmena

11/02/2016

JuanjoJoanjo Pallàs, redactor en cap d’Esports de La Vanguardia

S’ha d’anar molt sobrat per accedir a la final de la Copa del Rei jugant amb els suplents a Mestalla contra el València com si es tractés del Villanovense. S’ha d’estar a un nivell extraordinari per enllaçar 29 partits sense perdre. S’han de tenir unes idees futbolístiques fixes i assentades des de fa temps per disputar la sexta final de Copa en vuit anys. Tot això cal remarcar-ho, encara que la força del costum hagi convertit l’elogi gairebé en una rutina.

De fet, per culpa d’aquest èxit continuat, de vegades fa la sensació que els que analitzem el Barça ens hem convertit tots plegats en un exèrcit d’aburgesats panxacontents, que filem molt prim quan veiem que el Barça, malgrat guanyar, no ho fa jugant fabulosament i golejant, com si fos tan fàcil. Fins i tot podem arribar a acusar l’equip, en un gir maquiavèl·lic, de fer un partit discret com el d’ahir, quan la culpabilitat rau i prové de l’exhibició del partit d’anada.

En fi, per contradir-me, deixaré anar almenys una crítica que trobo del tot justificada. Què carai passa amb Douglas? On s’amaga qui el va fitxar? Tan dolent és que no pot ser titular ni en un partit com el d’ahir?

I ara, si em dispenseu, torno a la meva posició natural, que fa quasi un minut que parlo i faig el pi com a homenatge a la ràdio cap per avall i em petarà el cervell.

Les píndoles del món

Vergonya

10/02/2016

Enric SierraEnric Sierra, sotsdirector de La Vanguardia.com

S’imaginen què hauria passat si durant tot el dia d’ahir l’aeroport de Barcelona hagués deixat de funcionar i tots els avions s’haguessin quedat a terra acompanyant els milers de soferts passatgers? I s’imaginen que aquest incident es repetís en el temps constantment i que cada dos per tres l’aeroport patís un caos monumental? No tinguin cap dubte que s’hauria creat un gabinet de crisi al més alt nivell per resoldre la situació i, sobretot, es posarien en marxa les mesures per evitar nous col·lapses.

Però quan això passa a Rodalies, amb un volum de passatgers dues vegades i mitja superior a la xifra d’usuaris de l’aeroport, l’interès tendeix a zero. Tothom entén un incident puntual, però ningú comprèn el bloqueig constant durant anys del principal servei de transport públic de la gran Barcelona. És una vergonya absoluta i un menyspreu cap als ciutadans. Però el més indignant és comprovar que la solució no arribarà mentre es mantingui l’intercanvi d’acusacions entre administracions incapaces de garantir amb eficàcia la mobilitat dels ciutadans.

Les píndoles del món

‘House of cards’, 1912

10/02/2016

Xavi Pardo copiaXavi Pardo, crític de teatre de RAC1

El professor Bernhardi és en realitat un capítol de House of cards, això sí, escrit fa més de cent anys. El text de Schnitzler parteix d’un conflicte ben simple: el director jueu d’un hospital prohibeix a un capellà donar l’extremunció a una pacient per no esguerrar-li els últims minuts de vida fent-li prendre consciència que és a les portes de la mort. La decisió del metge desencadena una tempesta de grans dimensions que ens permet veure com es mouen els fils del poder i els seus mecanismes de manipulació. L’obra ens presenta un joc d’intrigues que arriba fins a les altes esferes de l’estat i que sacseja els estaments polítics, religiosos, judicials i periodístics d’un sistema a punt de fer fallida.

El text pot arribar a ser dens en alguns punts, amb exposicions gairebé filosòfiques, però l’adaptació de Lluïsa Cunillé, que ha deixat l’original de més de cinc hores en poc menys de tres, permet seguir la trama sense problemes. La sòbria posada en escena de Xavier Albertí, gairebé asèptica, regala tot el protagonisme a la paraula i a les interpretacions, d’un gran nivell. Espectaculars, sobretot, la feina de Lluís Homar i de Manel Barceló.

Les píndoles del món

El problema català

09/02/2016

MartaAlosMarta Alòs, escriptora

Al seminari sobre la transició espanyola de 1984, el president Felipe González afirmava que el terrorisme al País Basc era una qüestió d’ordre públic, que el veritable perill era el fet diferencial català”. 32 anys després, Espanya pensa el mateix, remastega tòpics i reescalfa el discurs. Com diria un aficionat al joc, ’seguimos, nena, que vamos pa bingo’. Ahir, a l’entrevista que Basté va fer al president Mas aquest deia que, si escoltava el PSOE, la resposta és que no hi haurà referèndum, i si escoltava Podem, que al començament el posaven com a condició, el referèndum havia desaparegut del discurs. Negociar a Madrid? Però amb qui? El convergent Quico Homs gairebé em va semblar que escoltava en Durán, afirmava en campanya electoral que anava a Madrid a negociar, dialogar i pactar. Negociar amb Madrid? Però amb qui, si ni tan sols t’han volgut posar un plat a taula, rei meu? Diuen que com més alt puja el mico més ensenya la cua. Enfilats a l’arbre, l’esquerra espanyola fa el mateix que la dreta, ensenya ufanosa la cua mentre amb els dits estesos ens fa pam i pipa.

Les píndoles del món

Catalunya, la investidura i la prudència

09/02/2016

Nacho Corredor OKNacho Corredor, politòleg

Comença un període d’intenses negociacions, mentre a Podem encara no entenen que per articular una majoria alternativa al PP cal pactar amb forces diverses a dreta i esquerra i algunes veus independentistes critiquen que l’agenda catalana no estigui sobre la taula, però no volen renunciar a la desconnexió que diuen haver iniciat.

No se’n parla gaire aquests dies, però aquesta és, probablement, una de les darreres oportunitats per demostrar una majoria sòlida de catalans que una Espanya diferent no només és possible, sinó que també és probable. Per això crida l’atenció que en el debat públic no estigui molt present la resolució d’un dels grans reptes d’Espanya, amb epicentre català.

La complexitat augmenta si s’assumeix que per trobar una solució estable a Espanya caldrà el vistiplau del PP i per trobar una solució satisfactòria a Catalunya caldrà el vistiplau del sobiranisme. Sánchez afronta unes setmanes en les quals no només està en joc el seu futur, o el del seu partit, sinó que està en futur la capacitat de poder garantir la idea d’Espanya. Per això, a vegades, els silencis són prudents.

Les píndoles del món

Espanyol, 0 – Reial Societat, 5

09/02/2016

edu de batlle OKEduard de Batlle, periodista de RAC1

L’Espanyol ha tocat fons. Poques vegades un equip que no ha trepitjat la zona de descens en tota la Lliga ha ofert tan males sensacions com aquest. Entre els culpables, tots: els que ja no hi són (Collet, Perarnau, Sergio…), els que han arribat després (com Galca, i potser en menys mesura el nou màxim accionista, Mr. Chen), i enmig, els futbolistes, que hi eren des del principi i que hi seran fins al final.
Els principals responsables d’aquesta plantilla debilitada, molt debilitada, amb potencial respecte a la temporada passada seran els principals responsables del que passi, de treure la situació endavant, vingui l’entrenador que vingui si fan fora Galca, o de protagonitzar el primer descens en la història de l’Espanyol en els últims 23 anys. Una paraula que sé que pot sonar gruixuda i potser tràgica, massa tràgica quan falten 15 jornades per al final, però que, per desgràcia, veient el que ofereix l’equip, hauria de començar a estar ja present en el vocabulari de tot perico.

Les píndoles del món

On era Ciutadans?

08/02/2016

Tian-RibaTian Riba, periodista

Mariano Rajoy hauria de llegir més el catedràtic d’ecologia Narcís Prat que el seu cosí per part de mare, que nega el canvi climàtic. I així sabria que el pla hidro-ideològic no es pot aprovar ni per collons com deia Arias Cañete, ni encara menys per un govern en funcions, perquè el mar engolirà el Delta, el seu arròs, les seves ostres, els seus musclos, els seus lluços i les seves sardines.
I si es digna a mirar Amposta entendrà per què amb el PP ja no hi vol pactar ningú. Perquè s’ha aïllat ell solet governant a cop de decret, enfrontant territoris i passant-se Europa pel folre.
Tot i que ningú, ningú, tampoc és veritat. On era Ciutadans ahir? La defensa de l’Ebre és un deliri independentista? Doncs segurament sí. Perquè Rivera li va treure la pols al Pla Hidrològic abans que Rajoy, al crit d’”el agua es de todos”. Amb aquesta versió corregida i augmentada del PP volen pactar els socialistes?

Les píndoles del món

Silenci còmplice

08/02/2016

Elisenda RocaElisenda Roca, periodista

Costa de creure que durant trenta anys d’abusos sexuals a menors ni l’escola, ni l’associació de pares, ni els mateixos pares de les criatures s’adonessin del que passava. Naturalment, els nens no van dir res. Tenien por, vergonya, pensaven que no els creurien. Trenta anys d’abusos continuats. Ara, alguns pares diuen que se sabia, però ningú deia res; que algun professor el va enxampar però que va creure les excuses que Benítez li donava i va tancar la porta, i va deixar el menor sol amb l’adult. El col·legi va resoldre el problema acomiadant el professor. Però no va informar les famílies del perquè de l’acomiadament, no va alertar-les. Callem! Amaguem-nos! I amb aquest silenci, l’escola es va fer còmplice de l’abusador.

Les píndoles del món

Els límits de l’autoregulació

08/02/2016

Jordi-CostaJordi Costa, periodista d’Esports a RAC1

El Barça d’aquest inici d’any continua funcionant com una assecadora de dues posicions: quan li rota fa una exhibició com la de dimecres contra el València i quan no, quan li sembla que en tindrà prou amb els serveis mínims, explora els límits de la seva autoregulació. Ahir, després del 0 a 1 va tornar a fer una perillosa becaina com la de Màlaga, i el més extraordinari del cas és que mai no acaba prenent mal. De fet, és tot al contrari: ha igualat el rècord de l’entitat amb 28 partits sense perdre, i acumula 10 victòries consecutives.
Aquest cop, Luis Enrique no va voler ser crític amb els seus homes. Lluny de l’aparent saturació mental que insinuen en alguns partits, l’asturià diu que el seu equip li transmet unes sensacions meravelloses. I probablement no li falta raó. Mentre el Barça hiberna, els seus dos teòrics rivals a la Lliga també guanyen amb penes i treballs. La gran diferència és que no sembla que l’Atlético i el Madrid s’estiguin dosificant, sinó que no donen per a més.

Les píndoles del món

Jo ja he desconnectat

05/02/2016

Anna Gomez MarsolAnna Gòmez, sotsdirectora del diari Segre

Ja em dispensaran el oients, però jo ja he desconnectat, farta i avorrida de tant sectarisme patri, de l’altra pàtria, esclar, l’espanyola, que ni menja ni deixa menjar, com el gos aquell de l’Hortelano. En Mariano Rajoy diu que ell dimiteix de la investidura, incapaç com tants d’altres de gestionar la diversitat i la pluralitat d’aquest estat, però no dimiteix de portar al Constitucional qualsevol cosa aprovada a Catalunya. Avui toca la conselleria d’Exteriors i la Fiscalia, no contenta amb intimidar l’ expresident Mas i les exconselleres, ara busca les pessigolles a Francesc Homs. Però tranquils, vénen els socialistes amb el seu pla de diàleg. Comencem bé, el líder del PSOE, Pedro Sánchez, tracta els partits independentistas d’empestats i ni vol parlar amb ells amb l’excusa d’una fractura social inventada que ni hi és ni se l’espera. I per acabar de fer més gros el cabdell, tampoc ens deixar xiular l’himne espanyol en un partit de futbol. Podem dir puta a una senyora, cabró a un senyor i mico a un negre, però xiular l’himne és pecat mortal. El que deia, jo ja he desconnectat. Que s’ho facin mirar, nosaltres a la nostra i que déu ens agafi a tots plegats confessats.

Les píndoles del món

‘El renacido’

05/02/2016

Toni VallToni Vall, periodista

Alejandro González Iñárritu, gran narrador, cineasta de traç compulsiu i imatge poderosa, remenador de consciències, culpes, egos i turments. El seu cinema és un constant busseig per ànimes sacsejades, inflamades de descontentament i fúria. El renacido és potser la seva obra més extrema, més orgànica i desesperada. Un home enfrontat a tot, a la resta d’homes, a la natura, al fred i a si mateix és el protagonista d’aquesta història a la intempèrie més glaçada, sobre experiències al límit, lluites amb óssos, traïcions i supervivència com a únic motor de la pròpia vida. Iñárritu no pot evitar, com sempre, les anades de l’olla en forma de metafísica, aparicions i presències paral·leles. Espatllen una mica la força impressionant del reu relat, una barreja de western amb neu i drama psicològic forjat amb unes imatges d’immensa potència tan cinematogràfica com emocional. Una obra important, també imperfecta, salvatgement imperfecta.

Les píndoles del món

L’enterrament

04/02/2016

Eduard VoltasEduard Voltas, periodista i editor

Segur que Pedro Sánchez provarà moltes coses els pròxims dies, en públic i en privat: coalició amb Ciutadans i abstenció del PP, coalició amb Podem i abstenció de Ciutadans, coalició amb Ciutadans i Podem alhora… El líder del PSOE sap que si no se’n surt amb la investidura la seva carrera política s’haurà acabat, i per això ho intentarà tot. Tot menys una cosa: guanyar-se el suport d’Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat. Sánchez sap quin és el preu d’aquest suport: referèndum a Catalunya com el d’Escòcia. I no està disposat a pagar-lo. Ni pot, ni vol. És normal, doncs, que hagi exclòs els independentistes de la seva ronda de contactes. Possiblement estem assistint en directe a l’enterrament definitiu de la via En Comú Podem cap al referèndum. Si això es confirma, la majoria independentista del Parlament en sortirà políticament molt reforçada i tindrà un argument gairebé definitiu per tirar pel dret.

Les píndoles del món

Ineludible dependència mútua

04/02/2016

nmartinopi-094Nacho Martín Blanco, periodista

El rei ha decidit amb bon criteri posar fi a la llastimosa fase de tempteig en què s’havia sumit la política espanyola des del 20 de desembre. No ho té gens fàcil Pedro Sánchez per portar a terme l’encàrrec del monarca d’intentar aconseguir la confiança del Parlament per formar govern. Les limitacions internes i externes són diverses, però al capdavall totes deriven de la mateixa causa: el seu calamitós resultat electoral. Sigui com sigui, ara és ell qui té la responsabilitat d’intentar formar govern, i el que seria desitjable per a l’estabilitat del país és que les negociacions no s’eternitzessin, perquè no hi ha dubte que l’actual situació d’incertesa perjudica l’economia espanyola. D’entrada, el líder socialista ha optat per la via més lògica, de fet l’única practicable: parlar primer amb Ciutadans per mirar de bastir una proposta que sigui assumible o, si més no, acceptable per al Partit Popular. És l’única opció realista, encara que difícil. Ara bé, la pregunta és indefugible: per quin motiu el PP, el partit més votat amb prou diferència el 20 de desembre, hauria de facilitar ara la investidura de qui s’ha negat per activa i per passiva a facilitar la investidura del candidat del PP? Tan legítim és que el PSOE no vulgui investir Rajoy com que el PP no vulgui investir Sánchez, però amb l’actual correlació de forces, d’ineludible dependència mútua entre el PP i el PSOE i no havent-hi alternativa raonable possible, el més lògic seria que qui va quedar segon donés suport al guanyador de les eleccions. Però si la lògica no s’imposa, haurem de tornar a les urnes.

Les píndoles del món

El Bolshoi cuirassat

04/02/2016

santiago_gimenezSanti Giménez, periodista de l’As

Davant el calendari incomprensible que esgota els jugadors, el Barça va decidir ahir prendre una drecera i guanyar una setmana. El 7-0 al València posa l’equip de Luis Enrique a la final i converteix el partit de la setmana vinent a Mestalla en un d’aquells amistosos del dijous que es jugaven fa anys per rodar els equips.
El Barça fa temps que ja tenia més bons resultats que joc en una dinàmica que, com les cornades dels grans toreros, només podia tenir dues trajectòries. O es fotien una galeta o trencaven a jugar i que s’apartin les criatures.
Ahir al Camp Nou va quedar clar que aquest equip és com el ballet Bolshoi muntat en un Panzer. Un grup capaç d’alternar la filigrana màxima amb una pegada pròpia de George Foreman.
El que m’estranya és que ahir, per veure un recital pel qual mig món donaria un braç per ser al Camp Nou, es registrés la pitjor entrada de la temporada al Camp Nou amb poc més de 60.000 espectadors.
El Chelsea va jugar ahir contra el Wattford en partit de Lliga a Vicarage Road amb l’estadi ple. Van empatar a zero. La Juve va guanyar 1-0 al Genoa amb el camp gairebé ple.
A qualsevol espectador d’aquests dos truños els expliques que el Camp Nou no s’omple per veure Messi, Suárez, Neymar i companyia en una semifinal de Copa i no s’ho creuen.
No sabem el que tenim ni tampoc on es jugarà la final.
Florentino ja està trucant a Manolo i Benito per alicatar els vàters del Bernabéu. Manos a la Obra.

Les píndoles del món

El segon abans de prémer el botó

03/02/2016

Nacho Corredor OKNacho Corredor, politòleg

Diuen que resistir és vèncer, però en el cas que ens ocupa només un pot acabar guanyant. Mariano Rajoy, que tenia previst ser president del Govern el 2004, va resistir a l’oposició dues intenses legislatures, ho va aconseguir i amb majoria absoluta, però avui penja d’un fil. I Pedro Sánchez, que va ser regidor de Madrid de rebot, diputat al Congrés de rebot i secretari general del PSOE gairebé contra pronòstic, ha sobreviscut un mes de gener ple de murrieria a casa seva i sembla que arribarà viu a la sessió d’investidura.

I aquell dia, aquells dies, també semblarà que tot penja d’un fil. El repte és enorme perquè Sánchez té limits interns, ell i els seus potencials socis d’esquerres no sumen més que el PP i Ciutadans i el món independentista no acaba de veure quin és el seu paper. Però el segon abans de prémer el botó hi haurà una gran pressió i tres opcions: anar a eleccions i repetir escenaris similars, fer el joc a un PP absolutament enfangat o facilitar alternatives entre la passió i la resignació i mirar de provar sort.

Les píndoles del món

Rajoy perd per WO

03/02/2016

joan lopez alegre okJoan López Alegre, periodista

Rajoy caurà víctima de si mateix. Sempre deixant passar el temps i a la fi el temps sembla que està a punt de passar per ell. Perdre per incompareixença, el que en tenis és un WO, es la derrota més estúpida però també la victòria menys èpica.
Sánchez és un mar de contradiccions.
Rivera o Iglesias?
El pacte amb C’s afavoreix Sánchez, que manaria al gust d’Europa; Rivera, que evitaria un govern radical, i Iglesias, que podria créixer com a esquerra antisistema.
Sols perdria Rajoy i el PP i per això el PP tindrà la temptació de llançar Sánchez als braços de Podem. Seria una gran contradicció per als que sempre parlen de l’interès d’estat . El seu electoral crec que no l’hi perdonaria .
Rajoy té temps per decidir fins al 2 d’abril si amb el seu no fa que Iglesias sigui el vicepresident de Sánchez o amb la seva abstenció que ho sigui Rivera.

Les píndoles del món

Extremistes

02/02/2016

ebellaEmili Bella, periodista d’El Punt Avui

Donald Trump, el populista, xenòfob, masclista, demagog i ara també perdedor. No n’hi ha prou de ser ric. Aquesta nit s’ha començat a desinflar la bombolla mediàtica de Trump, que no ha sabut traduir telespectadors per votants als caucus d’Iowa. La batalla entre l’extrem i l’extrem de l’extrem l’ha guanyada el senador ultraconservador Ted Cruz, que s’emporta una victòria valuosa però ni de bon tros definitiva. En tot cas, entre els republicans qui comença perdent és la moderació en un tret de sortida que servirà per garbellar candidats: en el camp demòcrata ja ha caigut O’Malley.
D’altra banda, el Jeremy Corbyn dels Estats Units, Bernie Sanders, vist com un socialista a ulls nord-americans, és a dir, extremista, ha sabut aprofitar el seu momentum i s’ha afanyat a proclamar l’empat virtual que li permet continuar viu. Clinton no ha pogut frenar d’entrada la revolució Sanders. La diferència és que a l’exsecretària d’Estat no li cal guanyar a Iowa, però Sanders no es podia permetre perdre.

Les píndoles del món

El Joc del rei

02/02/2016

Enric JulianaEnric Juliana, director adjunt de La Vanguardia

Hi haurà encàrrec d’investidura a Pedro Sánchez?

Aquesta és la pregunta de les properes hores. Fa deu dies el rei va estar a punt de donar l’encàrrec a Mariano Rajoy però aquest va refusar, per motius tàctics. Rajoy no vol cremar-se al Congrés i espera que s’aguditzin les contradiccions a l’interior del PSOE. Sánchez ho vol provar, però el rei podria demanar una mica més de temps.

Felip VI té marge, però està obligat a un joc subtil en un país de patacades.

Les píndoles del món

Tres equips, tres reptes

02/02/2016

Jordi-CostaJordi Costa, periodista d’Esports a RAC1

Pep Guardiola va assumir fa 8 anys el repte de reflotar el club de la seva vida, el va convertir en el millor equip del món i es va buidar. En fa 3 es va fer càrrec d’un club sobrat d’història i títols que buscava un segell futbolístic diferent; al maig sabrem si li pot donar la Champions al Bayern i sortir per la porta gran, però ja ha aconseguit canviar-li l’estil. I a partir de la temporada vinent, Guardiola se’n va a un equip que no només el vol sinó que el necessita molt. El City té diners i grans jugadors però ni té història, ni té títols continentals, ni ha tingut entrenadors al nivell de les inversions que ha fet. Ara, el club que regenten Soriano i Txiki passa a tenir el millor entrenador del món (i per a mi, de la història), i el de Santpedor marxa a la que (diuen) és la lliga més competida del món, allà on li hauria agradat anar com a jugador. Guardiola aixeca passions i cada decisió que pren és discutida i mirada amb lupa, sobretot pels qui encara no han digerit que marxés del Barça. L’única pega de la seva jugada anglesa és que el United li acabi col·locant Mourinho a pocs metres de casa.

%s1 / %s2