El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1

Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

Mas, Colau i la transparència

30/07/2015

150110_Masreal_50x50Fidel Masreal, periodista

La primera rebuda del president del Govern a la nova alcaldessa de Barcelona va ser més que freda. “Segons com me’l plantegi —el deute de la Generalitat amb l’Ajuntament—, els diré si és més important això o pagar les farmàcies”, va ser la primera resposta d’Artur Mas. Poc després d’aquelles declaracions, Trias va insinuar una operació amb el PP i altres partits per evitar que Colau governés.

Avui, dos mesos després, primera reunió de treball, a petició de l’alcaldessa. En plena precampanya d’unes eleccions en què els projectes que defensen l’un i l’altra es confrontaran de ple, és possible que el desacord es mantingui. Però fóra bo que la comunicació fos transparent i sobretot fluida, i si pot ser, confluent, o convergent, pel bé dels projectes clau per a la ciutat.

Alhora, els ciutadans tenen dret a saber qui diu què a qui, qui ha de pagar i no paga. I s’imposa des de fa molts anys un finançament just dels ens locals, els grans perjudicats en el repartiment dels fons públics. Perquè si el Govern té dret a reclamar a l’Estat els deutes, el mateix reclamen els ajuntaments respecte a l’Administració catalana.

Les píndoles del món

Dues tasses

29/07/2015

Francesc SolerFrancesc Soler, periodista

En la darrera sessió de control al Parlament, el president de la Generalitat li va preguntar retòricament a Alícia Sánchez-Camacho si a Catalunya el PP algun dia s’asseuria a la taula com a gent civilitzada o si seguiria fent el hooligan. La resposta de Génova 13 a Artur Mas ha sigut la següent: “President, si no vols caldo dues tasses”.

Elegir Xavier García Albiol per disputar les eleccions del 27 de setembre és apostar per un discurs dur, radical i, diguem-ho clar, sovint incendiari. Si l’exalcalde de Badalona pretén combatre l’independentisme amb les mateixes eines usades per atacar la delinqüència als barris més deprimits de la seva ciutat, anem arreglats. Passarem del “limpiando Badalona” al “limpiando Cataluña” i això és una gran irresponsabilitat.

Però esperem que García Albiol, home de bon tracte en les distàncies curtes, hagi après la lliçó de les darreres municipals: com que la raó i la culpa solen estar molt més repartides del que ens agrada reconèixer, tard o d’hora ens haurem d’entendre. Per tant, aquest 27-S tots plegats hauríem de mirar de no fer-nos mal.

Les píndoles del món

La teràpia

28/07/2015

Maiol Roger 50x50Maiol Roger, periodista

La reunió de “polítics anònims” d’ahir va tenir més confessions de les que el rei Joan Carles podria dir jugant al “jo mai mai”.

“Hola, em dic Catalunya Sí que es Pot i tinc un problema amb la independència”, va dir la primera. Els siquespotistes comencen a adonar-se que per al 27-S no n’hi ha prou amb ser la marca blanca d’Ada Colau i que a les eleccions s’hi juga quelcom més que el canvi de quatre consellers.

Aplaudiments, crits d’ànims, i torn per al president Mas: “Hola, em dic Artur, i durant tres anys he dit que les estructures d’estat estaven fetes però només eren un projecte”. El seu cas ja està en fase de rehabilitació i es confia que la metadona aplicada per la via llista única sigui la més efectiva.

La tercera confessió ve des de Génova; “Hola, em dic PP i sóc addicte a impugnar decisions la Generalitat al Constitucional”. Com que no tenen manera de suspendre el 27-S, Sánchez-Camacho creu que amb la tàctica adulta de dir “No tens ous de posar per escrit que les eleccions són plebiscitàries” Mas picarà l’ham.

S’acosten les eleccions i tots aprofiten al màxim la teràpia: qui arribi amb addiccions de la vella política autonòmica no passarà la prova del dòping del 27-S.

Les píndoles del món

Dos films, poca emoció

24/07/2015

esteve_Soler

Esteve Soler, crític de cinema i teatre

Com han de ser avui en dia els nostres herois? Qui ens ha de salvar de la perdició? Ho hem de fer nosaltres mateixos, potser? Aquestes preguntes ronden dues de les estrenes. Primer de tot Pixels, un film que sembla un gag d’El Club de la Comedia allargat i escrit per un nen de 8 anys, però que se salva, no tant per ser una successió inversemblant de jocs d’ordinador, com per reivindicar els inadaptats, els freaks, en aquest cas, convertits en herois per sorpresa. Com li passa també a Ant-Man, un pària, un lladregot, que acaba transformat en un de Los vengadores.

La pel·lícula és una mena d’Ocean’s eleven, un thriller de robatoris, però amb l’humor i les emocions que Marvel ha volgut convertir en la seva marca de la casa. El film funciona i se li poden retreure poques coses, però pertany a aquest gènere que, segons Alejandro González Iñárritu, va camí de destruir Hollywood: els superherois, dels quals es preparen incomptables films i sèries.

¿Com és que la nostra societat ha necessitat ara mateix crear tantes ficcions al voltant de vigilants emmascarats? Tan fràgils ens sentim, de debò? ¿Hem quedat orfes de llei i ordre i necessitem que els restableixi un home amb els calçotets per damunt dels pantalons? Si és així, escolta, aturem la producció de superpel·lícules i comencem a vestir-nos tots de licra i sortim al carrer amb capa per defensar el que sigui: el procés, aturar les obres del tren llançadora o reivindicar que tothom deixi l’aire condicionat a 25ºC. El que toqui.

Les píndoles del món

Cent dies de gràcia molt llargs

23/07/2015

Francesc SolerFrancesc Soler, periodista

Si aquest estiu podem estar segurs d’alguna cosa és que “Els temps estan canviant”, com cantava Bob Dylan fa més de mig segle amb només vint-i-dos anys. A Catalunya els temps estan canviant i potser més del que alguns voldríem.

Estem veient coses mai vistes com per exemple que l’alcaldessa de Barcelona no assisteixi a la col·locació de la primera pedra d’una infraestructura llargament reivindicada per la Generalitat com és la del tren llançadora que connectarà el centre de la ciutat amb la T-1 de l’aeroport del Prat.

Ada Colau ha plantat la ministra de Foment i el conseller de Territori i Sostenibilitat perquè no creu que sigui una obra prioritària. La ministra Pastor s’ho ha agafat prou bé. Ho ha atribuït al desconeixement de la nova alcaldessa, a qui ha obert de bat a bat les portes del ministeri.

En la mateixa línia, el conseller Vila s’ha decantat per respectar els clàssics cent dies de gràcia que se sol donar als dirigents novells perquè s’acabin de situar. S’ho pot permetre Barcelona? No sé a vostès però a mi aquests cent dies se m’estan fent molt llargs.

Les píndoles del món

Sort que són normals

22/07/2015

Eduard VoltasEduard Voltas, periodista

Amb un parell de dies n’hi ha hagut prou per constatar que el principal aliat del sobiranisme per convertir el 27-S en un plebiscit sobre la independència serà el PP. Quan Mariano Rajoy afirma amb posat greu que “ningún catalán perderá su condición de español y europeo“, està confirmant que els comicis del setembre són molt més que unes eleccions. I quan Alícia Sánchez Camacho amaga amb una moció de censura per alterar tramposament el calendari electoral, està fent el mateix.

Però el PP no està sol. Pedro Sánchez va venir ahir a Barcelona i va ser monotemàtic. I abans-d’ahir, Pablo Iglesias també ens va visitar amb un discurs centrat en la qüestió nacional i en una curiosa interpretació del dret a decidir, segons la qual els catalans tenim dret a decidir sempre que abans els espanyols decideixin reformar la seva constitució.

I mentre els líders polítics antiplebiscitaris contribueixen a fer gran la bola plebiscitària, els aparells de l’Estat van treballant escenaris en cas de victòria del a les urnes. Escenaris tan sensats i dialogants com el que avui reflecteix la portada d’El País: aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, és a dir, suspensió de l’autonomia de Catalunya. Vaja, que muerto el perro, se acabó la rabia. Sort que són unes eleccions autonòmiques normals.

Les píndoles del món

El ’sí’ i el ’sí que es pot’

21/07/2015

150110_Masreal_50x50Fidel Masreal, periodista

La candidatura presentada ahir diu estar a favor de la dació en pagament, de cobrir la demanda insatisfeta d’escoles bressol i de reformar la renda mínima d’inserció cap a una renda de ciutadania. Curiós, perquè en tots aquests terrenys, el principal partit d’aquesta llista fins ara no s’hi ha dedicat. La reforma de la renda mínima resta pendent després de quatre anys prometent-la.

La gran paradoxa és que es parlarà molt d’independència quan el gran guany d’aquesta campanya és que les polítiques socials, l’habitatge i els salaris dignes estan a primera fila de les propostes. Sigui per conveniència o convicció, tant la llista de Mas com la d’Iniciativa i Podem o la de la CUP aborden aquests reptes. Uns amb l’horitzó de l’estat propi encara que no arribin al 50% dels vots i altres reivindicant un referèndum sobre això. Fins i tot el PSC diu compartir el 95% del manifest de Catalunya Sí que es Pot.

Alguns donaven per enterrat el 15-M quan va plegar de plaça Catalunya i la dació en pagament era objecte de burles per utòpica. Però mentre arriba la independència o no, al Parlament, els pressupostos, votació a votació, l’habitatge, la renda mínima, els salaris, la salut pública, l’ensenyament…, posaran a prova les prioritats dels membres de la llista de Mas. De la mateixa manera que si engega el procés constituent, les esquerres també hauran de decidir si hi entren o es queden al marge.

Les píndoles del món

Maquillatge

20/07/2015

Maiol Roger 50x50Maiol Roger, periodista

Convergència i Iniciativa creuen que han fet la gran metamorfosi però més aviat sembla que hagin anat a un d’aquells programes que amb quatre quilos de maquillatge i una estona de perruqueria t’asseguren que la teva vida és totalment nova.


Primer tenim Mas, més eufòric que en Basté aquest matí quan no li ha sonat el despertador. Ha decidit que la refundació de Convergència ara no toca i ho fia tot a l’all-stars del procés al 27-S. La seva estratègia és apropiar-se tots els independentismes, però Mas ja no és Moisès guiant el poble sinó un ciclista esperant que el gregari Romeva obri terreny per assegurar-se la victòria.


Tot molt bonic i molt plebiscitari, però no amaga una realitat: si Convergència vol refundar-se, li fa falta més que colar-li un gol a Esquerra i posar el Varufakis català al capdavant de la llista.

Després hi ha Catalunya Sí que es Pot, aquest nom malsonant amb què Iniciativa ha volgut fer com el nen dèbil que es fa el xulo perquè s’ha fet amic dels forts.


Els siespotistes aspiren a reduir tot l’independentisme a Mas, un absurd que no amaga uns inicis més aviat tristos. La llista ha rebut més carabasses per liderar-la que un informàtic a Pacha, i el seu programa inclou propostes com la república catalana en una monarquia federal, que més que d’un somni americà sembla sortida d’una al·lucinació lisèrgica. Esclar que havien de buscar la manera de no posar la seva realitat: que Catalunya pot ser el que digui Pablo Iglesias.

Les píndoles del món

Independència

17/07/2015

Pere Martí- editPere Martí, periodista

Mariano Rajoy va augurar ahir que Catalunya no serà independent. Res de nou, però per primera vegada des que va començar el procés, va utilitzar la paraula independència. Probablement ho va fer de forma inconscient, però usant obertament aquesta paraula valida l’argumentari sobiranista i situa el debat del 27 de setembre en clau plebiscitària.

El caràcter plebiscitari d’unes eleccions no el donen només els que promouen la independència sinó, sobretot, els que s’hi oposen, com el president del govern espanyol. L’endemà de les eleccions, si la llista unitària no obté majoria absoluta, els primer a llegir en clau plebiscitària els resultats seran el PP, Ciutadans i tots aquells que ara diuen que només són unes eleccions autonòmiques. Tenen raó des del punt de vista administratiu, però políticament saben que no i les seves paraules els delaten.

L’efecte de la llista unitària ja ha obligat a canviar l’argumentari del PP, però també el d’aquells que volien convertir les eleccions en un plebiscit contra Mas. El fet que la llista l’encapçali Raül Romeva desarma aquells que situaven els comicis només en clau de confrontació esquerra i dreta. No és que Raül Romeva hagi canviat d’equip, és que alguns han decidit no jugar el partit.

Les píndoles del món

Baixar a la terra

17/07/2015

Albert GimenoAlbert Gimeno, redactor en cap adjunt a la direcció de La Vanguardia

Després de l’anunci explosiu de la configuració d’una llista única de l’independentisme per al 27-S —explosiu perquè s’ha tardat molts mesos per acabar a la casella de sortida que va dibuixar el president Mas—, el sobiranisme ha entrat en una fase d’excitació pròpia del corredor que creu veure a prop la línia d’arribada.

Es dóna per feta una victòria aclaparadora de la llista dels amics de conveniència —CDC i ERC— i com creuen els apòstols de l’estelada només es pensa en els terminis que portaran Catalunya a deslligar-se del control de la pèrfida Espanya.

Per la seva banda, el president Rajoy, que ara fa declaracions a tota hora, va mirar de recordar als sobiranistes que cap resultat a les urnes farà alterar la sobirania nacional. Ens queden uns mesos al davant de reforçament de posicions. Per uns ja tot està fet, i pels altres el marc de la llei resistirà qualsevol cosa.

Madrid haurà de prendre nota del resultat electoral del 27-S si venç l’independentisme d’una manera contundent, però això per si sol, no serà suficient per marxar d’Espanya. La propaganda sobiranista necessita repic de tambors però estaria bé que qui voti per la llista única sàpiga que el camí cap al seu desig trobarà moltes més complicacions de les que li fan veure els cinc magnífics que encapçalen la candidatura.

Les píndoles del món

‘Del revés (Inside out)’

17/07/2015

Toni VallToni Vall, periodista

Posem-nos hiperbòlics, que és estiu i ve de gust. Pixar, com Hitchcock, com Woody Allen, com Edward Hopper, com una sonata de Bach, com una cançó de Brel, no s’acaba mai. És la gran indústria de la creativitat del cinema modern, les seves ments pensants sembla que caminin uns quants passos davant de la resta de mortals. Cada nou film és, per norma general, un nou esdeveniment. El que més por els fa a aquesta gent és repetir-se, caure en formulismes, en formes de fer gastades i reiteratives. Del revés (Inside out) és una anada de l’olla bastant considerable.

Proposa que ens fiquem a dins del cos humà i coneguem els agents responsables de les nostres emocions, una espècie d’Érase una vez el cuerpo humano posat al dia, més poètic, ocurrent i brillant. Com sempre, l’humor, la tendresa, l’aventura i la tragicomèdia estan combinats amb mà mestra. Si bé costa una mica d’entrada connectar del tot amb la immensitat quasi filosòfica del punt de partida, flirtejant en algun moment amb passar-se una mica de llest i de brillant, és un film fantàstic, una injecció d’alegria feta cinema. I que no s’acabi mai, només faltaria.

Les píndoles del món

El PSUC s’ha fet independentista

16/07/2015

Salvador Cot 2Salvador Cot, director d’El Singular

La llista unitària serà molt difícil de combatre electoralment. No només perquè té el suport d’una base social amplíssima sinó perquè, al final, té un caràcter molt arrelat en la tradició progressista d’aquest país. De fet, si es mira la llista de Barcelona, tant Raül Romeva com Carme Forcadell i encara més Muriel Casals tenen una biografia política sòlidament ancorada a l’esquerra. No és fins al quart nom, Artur Mas, que es troba un liberal.

Per això és un fet que la llista independentista s’assembla bastant més al PSUC que no pas a ERC, i encara menys a Convergència. Ho tindrà difícil el “Sí, se puede” per caracteritzar tota aquesta gent com uns penques de la porta giratòria i els consells d’administració. Qui és un home d’aparell és Pablo Iglesias, no pas la gent de consciència que assumeix un repte de país.

Les píndoles del món

La llista unitària pot guanyar… o fer llufa

16/07/2015

Palà_50x50Roger Palà, cofundador de Crític

Molts independentistes estan convençuts que l’aposta de la llista unitària entre Convergència i Esquerra tindrà un efecte multiplicador. És una possibilitat, però l’operació també pot fer llufa si acaba allunyant els votants d’esquerres que, tot i defensar la independència, no combreguen amb Artur Mas.

Com es podrà mesurar l’èxit de la confluència sobiranista? Un indicador clau serà si la candidatura suma majoria absoluta per si sola. En l’actualitat, CiU i ERC sumen per separat 71 diputats i el 44% dels vots. Si la llista no iguala o supera aquesta xifra, l’operació serà llegida com un fracàs. En el global del sobiranisme, el mesurador de l’èxit són el milió vuit-cents mil vots que va recollir el sí-sí del 9-N, una xifra que CiU, ERC i la CUP no han aconseguit assolir mai.

A Twitter dominen els hiperventilats patriòtics, però la Catalunya del carrer no és unidireccional. El gran risc assumit per Esquera és que l’estratègia plebiscitària serveixi per salvar Artur Mas per enèsim cop, però alhora pot fer naufragar el projecte sobiranista.

Les píndoles del món

Les llistes i les truites

15/07/2015

Quico SallésQuico Sallés, periodista d’El Singular.cat

L’independentisme ha fet una passa enrere per agafar impuls. La solució dels partits i les entitats sobiranistes per afrontar el 27-s és hàbil. Només cal veure la reacció dels que s’inventen referents i excuses per defensar la dependència per adonar-se que potser és una bona solució.
ERC s’ha menjat amb patates mesos de defensar tres llistes però CDC també s’ha empassat haver de deixar els romanços i definir-se desacomplexadament independentista. I la CUP, que és aquell germà petit i astut que sempre et carda les galetes, ha guanyat un espai propi perquè la deixin fer.
Ara vindrà el més difícil, encarar unes eleccions, suportar la pressió i els clatellots contundents de l’Estat, i demostrar al món que l’independentisme no té por ni al conflicte ni a prendre riscos, ni a desbordar situacions que, agradi o no algun dia s’hauran de desbordar. Perquè, de moment, per moltes filigranes que es facin, per fer truites cal trencar la closca dels ous.

Les píndoles del món

Assumir una hipotètica derrota

15/07/2015

Nacho Corredor OKNacho Corredor, politòleg

Per un espectador extern la política catalana deu ser molt entretinguda. Un punt de fantasia, un punt de drama, a vegades comèdia, molt de suspens… Depèn del dia. No sé, però, si aquesta tranquil·litat que dóna als de fora no haver de conviure amb aquesta realitat és la mateixa sensació que tenen els ciutadans amb diverses necessitats i preocupacions i que fa uns quants anys que viuen en un debat monotemàtic i circular.

En tot cas, després d’uns quants mesos d’estira-i-arronsa, i per sorpresa, CDC i ERC sembla que presentaran una llista conjunta per al proper 27-S amb un programa nítidament independentista.

En aquest context, queda clara la posició dels partits independentistes sobre el que volen fer si el 27-S obtenen la majoria absoluta (un altre debat necessari és si per fer el que pretenen cal la meitat més u dels escons, la meitat més u dels vots, o una majoria qualificada, tenint en compte que es tracten de decisions difícilment irreversibles), però encara estem a l’espera que diguin què passa si no aconsegueixen aquesta majoria. Dimitiran tots en bloc? Dimitirà Mas? Dimitirà Junqueras? Tornaran a convocar eleccions? Renunciaran a plantejar en uns quants anys un procés de secessió?

Les eleccions es fan perquè els ciutadans puguin escollir entre diferents projectes polítics. En funció dels resultats els projectes més votats poden tirar endavant (o no, com hem vist fa uns dies a Grècia), però també en funció dels resultats els candidats més castigats (i amb tants candidats de partits i independents sembla difús personificar una hipotètica derrota) assumeixen les conseqüències.

Per això, seria sa que es comencés a plantejar amb detall què passaria en cas que perdés aquesta opció. Més enllà, això segur, que la fantasia, el drama, la comèdia, però sobretot el suspens, seguirien instal·lats un temps més a la política catalana.

Les píndoles del món

Bartomeu sobreviu

15/07/2015

Jordi-CostaJordi Costa, periodista d’Esports a RAC1

Amb tanta expectació com havia generat l’únic debat a quatre de la campanya, la conclusió final és que ni va ser tan aspre com es preveia, ni canviarà el signe de les eleccions. Massa gent amb massa coses a dir, i un format que donava tant protagonisme a l’exposició com al debat.

Freixa va confirmar el tarannà de la seva campanya: més pendent d’anunciar un projecte esportiu ben treballat que no pas d’entrar en picabaralles. No guanyarà aquestes eleccions però ha recuperat prestigi de cara a les pròximes. Benedito, en canvi, només destaca a la contra, quan pot renyar algú. Es va intentar lluir estripant contra Qatar però sense oferir alternatives.

Curiosament, quan tots esperàvem un Laporta buscant Bartomeu en l’únic cara a cara abans de dissabte, va rescatar el seu vessant més mesurat, fins i tot massa somrient, posant èmfasi en la felicitat de Messi i de la culerada. Se suposa que volia compensar el to agressiu amb què havia tractat Benedito i Freixa dies enrere, i potser va seduir algun indecís però també potser va deixar fred algun incondicional. En tot cas, se li acaben les oportunitats de retallar desavantatge si no és que es treu un Pogba del barret. O potser ni així.

Pel que fa a Bartomeu, es va intentar defensar —sense èxit— del desmantellament de la Masia i va treure a escena una empresa asiàtica no identificada amb la qual mira de compensar el desgast que li provoca Qatar. És evident que no va ser el més lluït, perquè no és el seu terreny, però va sortir més ben parat del que es podia imaginar. Tampoc no li calen grans escarafalls: entre la Gestora i ahir Luis Enrique li han donat més punts dels que dóna un debat.

Les píndoles del món

Sense guanyador

15/07/2015

JuanjoJoanjo Pallàs, redactor en cap d’esports de La Vanguardia

Potser s’havien creat massa expectatives en tractar-se de l’únic debat a quatre de la campanya. Potser la localització del plató —majestuós, amb el Camp Nou darrere—, sumada a la llum dels focus, a l’estrès del moment i a la música èpica tipus House of cards, va cohibir els candidats, sobretot al principi. Però el cert és que el debat va estar per sota de l’esperat.

Poques idees que sorprenguessin, poc to muscular en el cos a cos. I cap guanyador clar, llevat —esclar— pels seguidors més entregats, que segurament diran que el seu aspirant va ser el millor.

Josep Maria Bartomeu, massa nerviós al principi, va aconseguir sortir viu quan el debat va fugir del discurs tipus estaquirot mirant a càmera per passar a l’intercanvi directe de cops.

Va sorprendre Joan Laporta, menys agressiu del que s’esperava, com si fos ell el favorit i no a l’inrevés, com si no hagués de recuperar el terreny que el separa de la presidència.

Toni Feixa, el més segur de si mateix, potser per comptar amb l’avantatge del que es veu darrere, va ser el més àgil i clar expressant les seves idees, mentre que Benedito només va ser capaç d’abandonar el rol secundari quan es va tocar el tema de Qatar. Aleshores va passar a l’atac.

En fi, a tres dies de les eleccions, un combat nul televisiu que no modifica significativament el panorama preexistent.

Les píndoles del món

D’acord

14/07/2015

Tian-RibaTian Riba, periodista

Els ha costat més que al Chapo Guzmán fugir d’una presó de màxima seguretat. Tant que fins i tot uns parlen de “principi d’acord” i els altres de “possible principi d’acord”. Els feia mal la mandíbula de tant somriure, però, noi… potser… és el començament… d’una unió… en com fer…. És tant complicat que és normal que la Dakota Johnson pregunti what means d’acord? És més fàcil dir “vale”.
I perquè ha sigut ara possible l’acord? Per diferents raons. Perquè no hi ha opa de CiU a ERC sinó pacte. Perquè hi van Mas i Junqueras, però no seran cap de cartell. Perquè la victòria d’Ada Colau els ha fet por. Perquè no hi ha Duran. Perquè hi ha socialistes i democratacristians plenament indepes. Perquè les tres entitats del sobiranisme civil no han hagut de triar. I last but not least perquè s’acostaven perillosament al ridicul.
Així que, per fi, tots aquells que els anaven a engegar, ja hi veuen clar com la aquesta nena de Cincinnati que ha estat 10 mesos miop i porta 12 milions de visites a YouTube. I mentre els esforçats de la ruta somriuen, que és la clau, com Pipper Verdusco, es busca personalitat de reconegut prestigi que es posi el mallot groc i estigui disposada a rebre les carícies de tot l’aparell de l’Estat.

Les píndoles del món

De CiU a CiE

14/07/2015

joan lopez alegre okJoan López Alegre, periodista

A la cimera d’ahir els més sincers són els de la CUP. És evident que ells són la neocasta amb aire ska i no poden pactar amb la casta clàssica que representen ERC i CDC. Convergència ha passat d’Unió a Esquerra. La suma, si es concreta —cosa que dubto—, no suma. Entre Rull i Amorós no hi ha diferències. Entre Munté i Rovira, la segona sembla més de dretes.

Si després de tanta collonada tot acaba en res, els Podemites o Ciutadans tenen opcions, inclús, de guanyar les eleccions del 27-S. Si neix CiE, perdran, i els més beneficiats seran la CUP, que rebrà vots a dojo d’Esquerra, i Unió, que rebrà una pila de vots de Convergència.

Ahir, com a l’obra de Shakespeare, Molt de soroll per no-res. La CUP es despenja i l’ANC i Òmnium queden a l’espera del que manin Convergència i Esquerra, si és que són capaços de manar quelcom. Si volen saber com acaba de tot plegat, truquin a les empreses de publicitat exterior i veuran com Esquerra i Convergència ja ho tenen tot contractat per a setembre, cadascú pel seu compte fa molt de temps.

Les píndoles del món

L’acord grec

14/07/2015

goulaJordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

Des d’ahir al matí, el govern de Grècia està tocat de mort. Els socis de Syriza, els ultranacionalistes d’ANEL, no li donaran suport en l’acord amb Europa, i un feix de diputats de Syriza tampoc. Tsipras, sens dubte, és la gran víctima del llarg cap de setmana. Avui té quatre fronts oberts de molt mal solucionar.

Un és l’intern: molta gent se sent enganyada i no li perdona que hagi cedit, i ja té una daga de funcionaris muntada. El segon és polític: ha de fer que el parlament aprovi el que ha signat a Brussel·les i, ara com ara, no té prou vots dels seus i, com que n’ha de demanar d’altres partits, haurà d’improvisar un invent com ara plantejar un govern d’unitat a corre-cuita.

El tercer és la importància de les decisions que ha de prendre abans de dijous i com ho ha de fer: pujada de l’IVA, canvis laborals, allargament de pensions… I tot en una inhumana cursa contra rellotge.

I el quart, que no depèn d’ell, és el que més pressiona més la població avui: la banca segueix tancada i, segons els càlculs que algú ha fet, si el BCE no els dóna més diners que els actuals, pot tenir problemes, no només de liquiditat, sinó de solvència, la qual cosa podria fer perdre diners als dipositants. I, aleshores, es tancaria un cercle infernal per a la gent del país. Una veritable tragèdia.

%s1 / %s2