El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1

Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Les píndoles del món

Les píndoles del món

L’Espanya que s’acaba

27/02/2015

Nacho CorredorNacho Corredor, politòleg

Mai m’ha entusiasmat que els jutges facin evident la seva dimensió política. Per això mai he entès com encara és president del Tribunal Constitucional un senyor que ha compaginat aquesta responsabilitat amb la seva militància al Partit Popular. Per una qüestió ètica, però també estètica, no és bo que hi hagi ombres de dubtes sobre quins són els interessos que representa el poder judicial. Per això no entenc tampoc com és que no ha dimitit cap dels jutges del Tribunal Suprem de Madrid que els darrers anys han estat cobrant dietes d’una empresa privada.

Amb aquests antecedents, però, és evident que el que molestava de Santiago Vidal (com també van molestar en el seu moment Baltasar Garzón o Elpidio Silva) no és que tingués preocupacions més enllà de les judicials durant el seu temps lliure, sinó la seva forma d’entendre el món. Els jutges no poden militar en partits, però no tenen prohibit el compromís cívic. La decisió d’ahir del Consell General del Poder Judicial no és un atac a Catalunya, sinó a tots els demòcrates espanyols.

Que l’associació Jueces por la Democracia hagi pressionat tant per evitar l’expulsió del jutge Vidal, o que 9 dels 12 magistrats del Consell s’oposessin a la decisió que es va prendre, és la demostració que la inquisició institucional (que ahir va tornar a regalar alguns vots a l’independentisme) és només una part d’Espanya. Una Espanya que mana molt, però una Espanya que sembla que s’acaba. Però sobretot una Espanya que a la mateixa Espanya li convé que s’acabi pel bé de la seva unitat.

Les píndoles del món

Un jutge il·legal

27/02/2015

Pere Martí- editPere Martí, periodista

Les constitucions les fan els Parlaments. Tot el que es redacti fora d’una cambra legislativa és només un article d’opinió. I això és el que va fer el jutge Santi Vidal, un assaig explicant com hauria de ser una futura constitució catalana. Ho va fer en les seves hores lliures i sense cobrar.

No com tres jutges del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, inclòs el seu president, Francisco Vieira, que han cobrat d’una empresa privada per participar en un comitè per actualitzar la digitalització de la Justícia. Només aquest any s’haurien embutxacat 27.000 euros en dietes, segons es va saber ahir.

Estic segur que si aquests fets es demostren, el Consell General del Poder Judicial actuarà amb la mateixa celeritat que ho ha fet amb el jutge Santi Vidal i que la sentència serà molt més severa, perquè si un article d’opinió són tres anys de suspensió, cobrar dietes d’una empresa privada hauria de ser molt més greu. És clar que en un estat en què el jutge que presideix el Tribunal Constitucional és del partit del govern pot passar qualsevol cosa.

Les píndoles del món

‘Samba’

27/02/2015

Toni VallToni Vall, periodista

Té mèrit el que han aconseguit Nakache i Toledano, primer amb Intocable i ara amb Samba. Mèrit en el sentit que no crec que sigui gens fàcil aconseguir la fórmula del cinema popular d’èxit i tampoc el toc tragicòmic que impregna la seva manera de filmar i de narrar. Són uns films a mig camí entre el cinema d’autor i el mainstream, tocats pel miracle de la popularitat. Samba es capbussa en la problemàtica de la immigració de la mateixa manera que Intocable ho feia en el de la incapacitat. És una mirada superficial, complaent, sense excessives ambicions gaire més enllà de l’entreteniment. Fins i tot amb algun rampell de frivolitat, però el resultat és extremadament hàbil, arriba i comunica amb la desimboltura i l’eficàcia d’un best-seller. Consum ràpid que no fa pujar els colors, ni provoca vergonya aliena, aquella dosi perfecta d’ensucrament, dues o tres guspires dramàtiques i un repartiment funcional que inclou la sempre inspiradora presència de la gran Charlotte Gainsbourg. Oli en un llum, una vetllada agradable i, caixa, cobri.

Les píndoles del món

Via tancada

26/02/2015

David GonzalezDavid González, redactor en cap de política de La Vanguardia.com

El Tribunal Constitucional va decidir ahir per unanimitat declarar inconstitucional part de la llei catalana de consultes i el decret que convocava la del 9-N. La consulta va ser suspesa, però, finalment es va realitzar amb el format d’un procés participatiu. Alguna cosa va fallar i, per això, la Fiscalia General de l’Estat va querellar-se contra el president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau. Vindran, doncs, més sentències.

Mentrestant, el màxim intèrpret de la Constitució espanyola tanca la via oberta pel Govern i la majoria parlamentària catalana perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya es pronunciessin sobre el futur de la relació amb la resta de l’Estat. I ho fa amb l’argument que només l’Estat pot convocar el que es considera un “referèndum encobert”. Ergo la qüestió de fons continua sobre la taula: tot i que l’Estat pot convocar aquest referèndum, per què Rajoy es nega a fer-ho? Per què si, segons Rajoy, el 9-N va ser un gran fracàs de l’independentisme?

Les píndoles del món

Que Déu ens agafi confessats!

26/02/2015

Elisenda RocaElisenda Roca, periodista

“¡Qué alegría cuando me dijeron: ‘Vamos a la casa del Señor!’” Sí, vaig estudiar a un col·legi de monges. Puc recitar la missa, sense equivocar-me, de dalt a baix. I recordo totes les cançons clàssiques, espirituals negres i fins i tot les de la missa de Palacagüina. No, no sóc creient. No crec en cap déu. Crec en el proïsme i en la bondat de la gent. Respecto la fe del que creu en deïtats superiors, però no crec que hi hagi ningú superior, ni humà ni diví. Ave Maria puríssima, ho confesso: no combrego amb dogmes ni amb autoritats dogmàtiques.

De les moltes coses que ha esguerrat el govern de Rajoy faltava la darrera: retrocedir en el túnel del temps i imposar la religió a tort i a dret. Ara, infants i joves, hauran de “reconèixer la incapacitat d’un mateix per assolir la felicitat” i “acceptar la necessitat del Salvador per ser feliç”. Déu nos en guard! Què esperavem d’un govern de “peineta i mantilla” que va anar a la canonització d’Escrivà de Balaguer? El creacionisme, tan arrelat a països americans, ha arribat. Darwin, tremola! Tranquils, que la Inquisició de moment no la treuen del bagul de la història més indigna.

Sant, sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l’Univers. El cel i la terra són plens de la vostra glòria. Hosanna a dalt del cel.
I aquí, a la terra, que Déu ens agafi confessats!

Les píndoles del món

La sala d’exàmens

25/02/2015

MontseOlivaMontse Oliva, periodista d’El Punt Avui

Rajoy està tan decidit que si la ciutadania no perd el seny votant qui no toca és veu capaç de crear tres milions de llocs de treball. Sense donar cap signe de penediment per no haver complert bona part del programa electoral encara vigent, el president espanyol ha decidit tirar pel dret i improvisar-ne un altre encara més ambiciós per tal de convèncer el seu votant que l’alternativa és el PP o el caos.

Amb una seguretat i un optimisme que no són, precisament, els trets que han caracteritzat el Rajoy d’altres debats, el president ahir no veia escons, només urnes. I en un primer moment es va dedicar a combatre els enemics invisibles que assetgen el Congrés i només esmentava els socialistes per recordar que quan governen són uns sapastres, fent ostensible que ignorava que hi ha un nou líder al partit.

És clar que es reservava la munició pesada per a la tarda. Va passar del menyspreu a Sánchez a l’atac furibund, renyant-lo com si fos un nen que s’ha presentat a l’examen sense estudiar, tot plegat perquè li havia recordat el cas Bárcenas. És possible que Sánchez no tingui ocasió de revàlida, però també és evident que a Rajoy no li fa cap gràcia pensar que s’ha de passar tot l’any estudiant sabent que, si aprova, no serà amb bona nota.

Les píndoles del món

Un debat electoralista

25/02/2015

Alejandro_Lopez_Fonta_50x50Alejandro López-Fonta, empresari

El debat de política general en un any electoral ha estat més aviat una successió de reverberacions electoralistes. Rajoy electoralitza amb fets: Espanya té el creixement econòmic més gran d’Europa, i una creació neta de llocs de treball. Aprofitant això, anuncia polítiques socials per donar suport directament als que més han patit la crisi, i les haurà de complir. Sánchez ha jugat a fer-li el discurs a Podem, i li pot passar com a Mas jugant a fer el d’ERC: perdre una gran part dels diputats. I si et recordes dels papers del Bárcenas, i no dels ERO de Griñán, perds tota la credibilitat. I Duran? Doncs continua, i fa bé, amb el “¿qué hay de lo mío?”. I Rajoy? Doncs sembla que finalment assumeix “lo suyo” com un problema d’Estat. En acceptar un diàleg polític, aprofitem-lo.

Les píndoles del món

A tocar dels quarts de final

25/02/2015

Luque_blanc

Xavier G. Luque, periodista de La Vanguardia

Extraordinària primera part, molt bon resultat i l’eliminatòria de vuitens –la primera que realment fa olor de Copa d’Europa– absolutament encarrilada per al Barça. Però Pellegrini, a diferència de Luis Enrique contra el Màlaga, va saber intervenir en el partit en el descans i va poder redreçar el rumb al segon temps. Un cop més, com ja va passar el dia del Vila-real a la Copa, el Barça va acabar el partit amb aquella sensació que et deixa saber que el teu adversari ha sortit mig viu, que no has estat prou encertat com per rematar-lo de forma definitiva. Aquesta aparent manca d’esperit assassí i la pertinaç ensopegada de Messi amb els penals (n’ha fallat tres de sis aquesta temporada) són els únics punts negatius que, en qualsevol cas, no han d’ocultar l’excel·lent resultat i la sensació que els quarts de final ja són a tocar.

Les píndoles del món

El talonador

24/02/2015

Tian-RibaTian Riba, periodista

Jordi Pujol Ferrusola va començar a jugar a rugbi amb el Barça als 14 anys i va arribar a ser capità i a guanyar la Copa del Rei. Allà hi va aprendre a portar el pes del cognom perquè en alguns camps rebia més que els seus companys per ser fill de qui era. Aleshores el júnior ja tenia una personalitat desenfadada que presumia fatxenda d’un currículum amb 75 punts de sutura al cap.

Pujol Ferrusola era el talonador de l’equip, que acostuma a ser el jugador que se situa entre els dos pilars en una melé. I aleshores, enmig de l’aglomeració, talona la pilota cap enrere, perquè quedi sota la seva formació. Ahir el júnior es va tornar a posar la samarreta amb el número 2 i va jugar com si estigués a la Foixarda. I no es deixin enganyar. El talonador acostuma a ser algú fort, baixet i amb mala llet. I, encara que en una entrevista a El País del maig del 1983, Pujol Ferrusola deia “jo no atonyino, sóc el que rebo”, ahir va fer un triple placatge a l’Alícia, la Vicky i l’Artur, per molt amics íntims que siguin al tercer temps.

Les píndoles del món

Radioactivitat

24/02/2015

Enric JulianaEnric Juliana, director adjunt de La Vanguardia

L’afer Pujol ha obert un cràter radioactiu a Catalunya. La radioactivitat, com és ben sabut, mata i provoca modificacions genètiques. El cràter Pujol ha matat la mitificació de Jordi Pujol, provocarà la mutació genètica de CDC, obligada a refundar-se i a canviar el seu ADN. El partit principal de Catalunya mai més podrà girar al voltant d’un sol home, i menys encara al voltant d’una família. Ahir, del cràter Pujol va sortir molta radioactivitat. El retrat familiar és impactant. Jordi Pujol expia. Expia i espera que un dia el país el jutgi d’una manera més equànime, cosa que segurament passarà. Marta Ferrussola, la catalana Lady MacBeth, no se’n sap avenir. I Jordi Pujol Ferrussola sap que et pot fer mal i envia missatges en clau. Aquesta família ha tingut massa poder a Catalunya. Fins a les eleccions de 1999, Jordi Pujol no va tenir un veritable rival electoral a Catalunya. Van ser 19 anys de passeig. En aquell temps, el país volia ser manat; a una majoria social catalana el pairalisme pujolià ja li anava bé. Ara tot ha canviat.

Les píndoles del món

‘Birdman’ guanya els Oscars

23/02/2015

Toni VallToni Vall, periodista

No entenc res. Quins premis tan estranys. Que quedi clar que Birdman m’encanta i que premiar-la és en si mateix tota una transgressió, però no acabo de veure clar a què treu cap que l’Acadèmia de Hollywood s’hagi apassionat de sobte per aquest conte al·lucinat d’Alejandro González Iñárritu. De debò que els ha agradat més que el fascinant relat de Richard Linklater i el seu Boyhood? Que un dels films més atrevits, poètics i commovedors de l’última dècada se n’hagi anat quasi de buit em sembla incomprensible. Com també m’ho sembla que Eddie Redmayne s’hagi imposat al fascinant exercici creatiu de Michael Keaton. Premiar dos personatges malalts: Stephen Hawking i la pacient d’Alzheimer de la gran Julianne Moore és pura correcció política. D’altra banda, com és possible que la desfilada de grans noms de Hollywood per l’escenari del Dolby Theatre hagi estat tan absurdament gasiva. On eren les estrelles? A casa, escarxofats al sofà? No els interessa presumir d’star system? La nòmina de pepes i toies ha estat colossal i els premis, repeteixo, més estranys que un gos verd. Birdman és la triomfadora, només ens faltava això: ara resulta que fins i tot els Oscars són hipsters.

Les píndoles del món

Era veritat, “no hi ha rival petit”

23/02/2015

JuanjoJoanjo Pallàs, sotsdirector de Mundo Deportivo

El futbol, per sobre de tot, no perdona anar de sobrat. El Barça portava 11 victòries seguides i tots plegats -també els jugadors, per desgràcia- vam considerar que el Màlaga era una bírria i que tots els sentits s’havien de posar en el City. Cagada pastoret. La Lliga s’ha posat més difícil, amb el Madrid més lluny i l’Atlético més a prop.

Com que ara tothom parla de futbol, incluosos els intel·lectuals, sembla que recórrer als tòpics està mal vist. Fa de garrulo. De fet, ens en fotem del “hay que ir partido a partido” perquè sona poc sofisticat. Doncs no estaria malament, com si fos el pare nostre, recitar i repetir abans de cada partit i les vegades que faci falta un vulgar “no hay enemigo pequeño”.

Fem-ho com una penitència necessària per haver discutit durant dies si era Luis Enrique o era Messi qui ens explicava millor l’espectacular recuperació post Anoeta. Què importava? El càstig corresponent per discussions pijes d’aquesta mena és que et vingui el Màlaga i et clavi un 0-1. Ara ve el City a la Champions. Té una cosa bona aquest adversari. No farà falta dir massa vegades “no hi ha rival petit” simplement perquè els anglesos no ho són. Toca espavilar.

Les píndoles del món

L’embolic de Grècia

20/02/2015

goulaJordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

L’embolic de Grècia segueix creixent i el temps per a la solució és cada vegada més curt. Ahir, després d’una primerenca sensació de tranquil·litat, va arribar sant Pere amb la rebaixa. Els alemanys van dir “nein” a la proposta grega. Què volien els grecs? Doncs volen una extensió del crèdit actual durant sis mesos; volen diners perquè els necessiten amb urgència, però no accepten cap mena d’obligació que suposi mantenir l’austeritat. I Alemanya vol que aquesta extensió del crèdit continuï obligant Grècia a comprometre’s amb les reformes i les mesures d’austeritat, que són les condicions recollides en els memoràndum d’enteniment que van orquestrar els dos rescats al país.

I aquí es on es troba el punt de fricció central que no ha estat resolt: el Govern grec vol els fons, però no les condicions que imposa la troica, i des d’Europa no preveuen l’un sense la pràctica totalitat de les condicions. Vet aquí que seguim on érem. Camí de l’atzucac. No és fàcil saber com acabarà tot això, però resulta curiós veure com la borsa grega pujava ahir un 1%. Si això s’enfonsés, dubto que la reacció fos aquesta. Probablement hi ha un gat amagat i el sabrem ben aviat.

Les píndoles del món

Sector crític, versió poltrona

20/02/2015

Tian-RibaTian Riba, periodista

He mirat preus de corbates en botigues de Lleida i n’he trobat una de seda estampada de Pedro del Hierro per 12,99 i em surt que amb 36.000 euros en pots arribar a comprar 2.771. Que, més o menys, ja són les que diu Marta Camps. No sé quants vips deuen visitar Àngel Ros a la Paeria, però un mandat municipal dura 1.460 dies, amb la qual cosa el paer en cap en regala dues cada dia. És molta activitat corbatil? Sí. Ara, no és cap delicte si està pressupostat. I, a més, fent servir la terminologia Podem, els de baix sempre hem donat valor a això d’anar mudats. “Nen, muda’t”. O sigui, que ja fa treballador.

El problema no són les corbates. El problema és una lluita pel poder, que comença quan fa un any i mig Ros li diu a la seva mà dreta, Camps, que allò que havien dit que ella seria la candidata, res de res, que ell es torna a presentar, que això de ser candidat a la Generalitat està difícil i a fora hi fa molt fred. No sé si Ros s’adona que les acusacions de caciquisme, guerra bruta i espionatge tronat que es fan ells mateixos, no són la millor imatge per al partit que ell presideix, a tres mesos de les municipals. I potser hauria de reflexionar sobre, exactament, què vol ser quan sigui gran, a més de ser del sector crític, versió poltrona.

Les píndoles del món

‘El francotirador’

20/02/2015

Toni VallToni Vall, periodista

De Clint Eastwood sempre espero coses boniques. L’estrena dels seus films sempre és una bona notícia, un lloc on agafar-se per gaudir, per aprendre de la seva poètica, la seva narrativa sàvia i ben madurada, les seves històries intenses i emocionants. En fi, sempre espero aprendre’n alguna cosa nova. I em dol constatar que d’El francotirador no n’he après gaire cosa.És un film estàtic i monolític sobre el cas real d’un franctirador nord-americà a la guerra de l’Iraq. La seva història és previsible i no especialment edificant. No és que em sorprengui el patriotisme americà que proposa, però d’Eastwood un podria esperar-se una mirada una mica més profunda més enllà de la sempre solvent narrativa que proposa. La dualitat entre la guerra i la família, entre el servei al seu país i la mala consciència per estar fora de casa és més vella que anar a peu i El francotirador no va gaire més lluny. Apunta alguna espurna sobre els remordiments i el malestar del soldat que mata per obediència, però alhora glorifica un heroi de guerra en un conflicte bèl·lic aberrant i injustificable. No hi detecto gaires essències Eastwood en aquesta pel·lícula sense ànima vertadera. I em sap greu que així sigui.

Les píndoles del món

El penedit

19/02/2015

David GonzalezDavid González, redactor en cap de política de La Vanguardia.com

Diuen que Jordi Pujol i Soley s’ha penedit en part d’haver fet aquella polèmica confessió pública del dia de sant Jaume sobre els diners que la seva família havia tingut a Andorra i abans a Suïssa, de manera irregular, durant 34 anys. Malgrat el terratrèmol, i la gran decepció, pot ser que la confessió de l’exmolt honorable fos condició necessària per aspirar algun dia al perdó dels seus conciutadans d’acord amb el seu particular codi moral.

Però, set mesos després, Jordi Pujol i Soley està molt lluny d’haver assolit aquest objectiu: ell mateix, la seva dona, i els seus fills estan sent investigats. El seu partit, Convergència, no sap ben bé encara com recomposar els mobles trencats a les portes d’un cicle electoral decisiu per al futur del procés sobiranista i del catalanisme. I l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, ha hagut de comparèixer al Parlament, forçat pel seu soci republicà, per allunyar el fantasma de la sospita sobre el seu passat als governs de Pujol. Per això i per frenar una oposició que no n’ha tingut prou: en demana més. Possiblement, perquè tampoc va aconseguir el seu objectiu aquell dia. Potser mai una confessió de culpa haurà servit de tan poc ni haurà eixamplat tants i tants dubtes.

Les píndoles del món

Olor de socarrim

19/02/2015

goulaJordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

Bocabadat i esmaperdut. Vet aquí com he quedat avui en veure com s’ha desbloquejat un feix d’obres pendents entre la Generalitat i el Ministeri de Foment. Finalment surt a algun lloc el corredor mediterrani i fins i tot diuen que doblaran la via del tren Barcelona-Vic, una obra de què fa tants anys que se’n parla que poca gent, a hores d’ara, s’ho deu creure. Si us he de dir la veritat, tinc dubtes més que raonables que s’acabin fent ni la meitat de la meitat de la meitat.

I per què? Doncs molt senzill, perquè tot plegat fa massa olor de socarrim, o si voleu, massa olor d’any electoral. Fa molts anys que tinc la sensació que des de Madrid ens veuen com uns bavaus. A veure, agafeu qualsevol de les obres desbloquejades ahir i pareu-vos a pensar quant temps fa que se’n parla. Jo n’acabo d’esmentar dues. Apa! feu memòria.

Francament, hauria preferit que ens haguessin dit que faran això o allò. Un parell o tres d’obres, com a molt, i m’hauria resultat més creïble. Perdoneu que en un dia de tanta joia hagi aigualit una mica la festa. Però, de veritat, ni veig predisposició a donar-nos tants calers, ni tampoc voluntat política, per més que m’ho pintin de color de rosa.

Les píndoles del món

El tren a l’aeroport

18/02/2015

Enric SierraEnric Sierra, sotsdirector de La Vanguardia.com

L’anunci de l’inici de l’obra del tren llançadora a l’aeroport del Prat és una bona notícia. Però també és veritat que arriba amb molts anys de retard. Que no ens regalen res, sinó que resolen el greuge d’un reiterat incompliment de diferents governs tant socialistes com populars. Clamava al cel que, després de la descomunal inversió que es va fer amb la nova terminal del Prat, es deixés incomunicada durant sis anys. I encara haurem d’esperar més de tres anys a veure-la connectada per ferrocarril.

No sé si des del ministeri de Foment s’han acabat decidint per mala consciència després d’aprovar a final d’any una nova línia de tren directa des de l’estació de l’AVE d’Atocha a Barajas, que, per cert, estarà acabada molt abans que la línia del Prat. És veritat que és millor tard que mai, com també és cert que l’anunci a pocs mesos de les eleccions generals pot fer mal efecte. Sobretot per experiències passades. Esperem que aquesta obra totalment prioritària no torni a quedar aturada, com va passar el 2010, per obra i gràcia del nou govern que entri a la Moncloa a finals d’any perquè pensi que Barcelona pot seguir esperant, no sigui que el Prat acabi superant Barajas com a principal aeroport d’Espanya.

Les píndoles del món

L’ànim comissionat

18/02/2015

Quico SallésQuico Sallés, periodista de Nació digital

La política, com la vida, és un estat d’ànim. Així que la multinacional convergent i la botiga republicana han acordat que ja n’hi ha prou d’ensurts a la parròquia. Cal animar la tropa sense hiperventilacions. L’ànim sobiranista s’ha de mantenir amb ritme i sense atrafegar-se. Al capdavall, la processó és molt llarga i el ciri molt curt.
Per això el nomenament dels comissionats té més simbolisme que altra cosa. Més enllà que per evidenciar que Carles Viver i Pi-Sunyer té més usos que una navalla suïssa, la decisió d’Artur Mas serveix per mostrar que, malgrat tot, el pacte CiU-ERC va endavant amb certa “tranquil·litat i normalitat”.

Ara un comissionat per aquí, ara un comissionat per allà, i d’aquí una setmana uns quants noms més consensuats entre convergents i republicans acabaran d’escampar la boira. S’acosten municipals i tots podrien prendre mal. De moment, l’anunci de Mas serveix per allunyar la tendència al psicodrama de a l’ara o mai. I sobretot, serveix per començar a pensar qui vigilarà les centrals nuclears catalanes si un dia aquest país pren la decisió de marxar. Mas s’ha buscat set mesos de pau i treva. Al capdavall, sap qui si aquest país ha de ser independent tampoc dependrà d’ell sinó dels votants.

Les píndoles del món

“Más madera”

18/02/2015

Albert GimenoAlbert Gimeno, redactor en cap adjunt a la direcció de La Vanguardia

El president Mas va tornar ahir a trepitjar el pedal del gas del sobiranisme per evitar que la caldera es refredi. Com Groucho Marx i el seu mític “más madera”, Mas va nomenar ahir dos comissionats amb categoria de viceconsellers amb el propòsit que rellancin amb més força el projecte independentista per a Catalunya, potser per evitar la cada cop més evident baixada del suflé després de tanta picabaralla i desentès entre Convergència i ERC. Com si no fos suficient el nombre de consellers que té el Govern, ara s’hi sumen dos nous reforços amb un objectiu que posa sobre de la taula una discussió que no és nova: el reforç dirigent no s’orienta per millorar l’acció de govern per a tots els catalans sinó que va directament a reforçar l’estratègia d’un govern al qual sembla només interessar-li les qüestions dels catalans que creixen en la fe sobiranista.

%s1 / %s2