Elisenda Roca, periodista
Ja hi tornem a ser. Falta de previsió. Encara recordo fa tres anys el director de l’escola del meu fill parlant d’internet com el prodigi del futur i s’omplia la boca del 2.0. Els nostres fills ja tenien ordinador a casa. Però no! Adéu al llibre de paper, ara digital. No n’hi havia prou amb l’ordinador de casa. Havien de comprar, tant sí com no, un portàtil, això sí, Toshiba. Algú hauria d’esbrinar per què no podien dur el portàtil que potser ja tenien. Tots Toshiba. Per què? Qui hi ha guanyat? Va per tu el pollastre, Basté.
Mirin, jo, com molts de vostès, treballo moltes hores davant l’ordinador. I no hi estic pas en contra. Al contrari. Però nosaltres, els del segle passat, som la generació slow, la que per fer un treball de classe agafava l’enciclopèdia de consulta, el llibre d’estudi, la màquina d’escriure, el paper de calcar per fer còpies i el típex per esborrar faltes d’ortografia. I no ens empassem el primer que trobem per la xarxa. Contrastem els continguts. Els nostres fills són de la generació fast. Buscar la primera entrada que surt, copiar i enganxar. El que per nosaltres eren dues de treball, per ells són 20 segons. I treballen amb diverses i atractives finestres obertes: Spotify, Facebook, Twitter, Youtube, jocs, càmera. No hi veuen cap perill a menys que prèviament se’ls hagi informat bé, sense culpabilitzar-los d’entrada. Han de saber gestionar una eina tan pràctica i fonamental. Però a qui haurien d’haver format, abans que aquesta canalla, són als pares i educadors.
Saben que els creadors de programes d’Apple i Microsoft porten els seus fills a escoles com el Waldorf Institute de California? Què té d’especial aquest institut? Que no hi ha cap ordinador.