Jordi Bianciotto, crític musical d'El Periódico
Fa temps que Alejandro Sanz es va adonar que no podia, o no li venia de gust, quedar-se per sempre a la casella del baladista romàntic ídol de fans. Per entendre’ns, una versió hispana d’Eros Ramazzotti. Vivint a Miami va conèixer allò de què als Estats Units en diuen música urbana, d’arrels negres, que fosa amb la seva identitat natural llatina i flamenca ha donat pas al seu vigorós so actual, el so de Sirope, el nou disc, que va presentar ahir a la nit al Palau Sant Jordi.
Ahir vam tenir un Alejandro Sanz en versió turbofunky, amb banda extrallarga, secció de metalls, intensitat rítmica i moltes capes de so, amb un acabat de superproducció, aclaparador, que, val a dir, et podia deixar fàcilment el cap com un bombo. Menys galant sentimental i més músic, cal reconèixer-li els mèrits per alimentar periòdicament la seva carrera amb noves idees. Encara que ahir cantés algunes de les cançons amb títols més lletjos del pop espanyol contemporani, com ara "No madura el coco" o "Un zombie a la intemperie".