Maiol Roger, periodista
Si en comptes d’aparèixer en plasma el Parlament hagués penjat un pòster de Bárcenas fent botifarra, el resultat hauria estat el mateix. La seva compareixença en el bonus track de la comissió Pujol va ser un bon resum del que han estat totes: un frontó on els diputats poden tirar la pilota tan fort com puguin, que rebota sense excepció: ja sigui en versió bestia escandalitzada de Marta Ferrusola, pijoloco de l’Upper Diagonal, amb Jordi Pujol júnior, o chulito madrileño de Luis Bárcenas.
Més enllà de repetir un centenar de vegades que es negaria a declarar, Bárcenas va deixar un concepte que s’estudiarà als manuals de corrupció, aquests que podria redactar ell com a expert en la matèria: el PP rebia finançament il·legal durant 18 anys a canvi de cariño. Tota la raó si per cariño es refereix al fet que corruptes i corruptors, després de regalar contractes públics, es donen les mans, abraçades, i es fan moixaines, que també tenen sentiment.
Se li haurà de preguntar a Bárcenas si aquell home desafiant convertit en sortir de la presó en xaiet del PP també l’han convençut amb molt de cariño, a l’engròs o degudament ensobrat. A la comissió sobre el frau fiscal li queden poques sessions per aconseguir servir per a alguna cosa més que per donar carnassa i espectacle.
Sembla difícil, però tot és possible, amb Elisenda Camps i entre tots: si hem vist a Douglas guanyant el triplet i a Convergència trencant amb Unió, ara sí que sí, que de debò haurà de ser possible algun dia veure un corrupte denunciar el sistema, abaixar la cara de vergonya, i demanar perdó.