Toni Vall, periodista
Nostàlgia, èpica, fatalisme, mitomania, afany de superació i un bon pessic de cinefília. Exactament el que un s’espera. Això és el que proporciona Creed a l’espectador que, encara que Rocky no li faci bullir la sang, sap que el cinema a més a més de realitats palpables, pel·lícules més o menys bones o dolentes, també són intangibles i emocions irracionals. Que Sylvester Stallone ja faci 40 anys de la seva vida que porta el seu àlter ego a coll, donant-li vida i ressuscitant-lo de tant en tant, és també una manera de perfilar, matisar i engrandir la història del cinema.
Creed comença molt bé, amb força i emoció, amb mirada elevada i poc convencional, i a poc a poc es va fent cada vegada més previsible i estreta. Ens sabem de memòria la història del vell campió que lluita contra el pas del temps alhora que es projecta a si mateix en un jove, fill d’Apolo, del seu gran contrincant i amic mort, que aspira a ser tan gran com ell. Ens la sabem, sí, però hi ha aquella guspira imperceptible que desferma una íntima emoció.