Toni Vall, periodista
De Clint Eastwood sempre espero coses boniques. L’estrena dels seus films sempre és una bona notícia, un lloc on agafar-se per gaudir, per aprendre de la seva poètica, la seva narrativa sàvia i ben madurada, les seves històries intenses i emocionants. En fi, sempre espero aprendre’n alguna cosa nova. I em dol constatar que d’El francotirador no n’he après gaire cosa.És un film estàtic i monolític sobre el cas real d’un franctirador nord-americà a la guerra de l’Iraq. La seva història és previsible i no especialment edificant. No és que em sorprengui el patriotisme americà que proposa, però d’Eastwood un podria esperar-se una mirada una mica més profunda més enllà de la sempre solvent narrativa que proposa. La dualitat entre la guerra i la família, entre el servei al seu país i la mala consciència per estar fora de casa és més vella que anar a peu i El francotirador no va gaire més lluny. Apunta alguna espurna sobre els remordiments i el malestar del soldat que mata per obediència, però alhora glorifica un heroi de guerra en un conflicte bèl·lic aberrant i injustificable. No hi detecto gaires essències Eastwood en aquesta pel·lícula sense ànima vertadera. I em sap greu que així sigui.