Toni Vall, periodista
L’animació és la nostra íntima pàtria de la ironia, el sarcasme, el doble sentit i totes les formes possibles de conya marinera que existeixen. En un film de dibuixos animats els acudits acostumen a fluir quasi sense que un se n’adoni, la gresca i el bon humor són ingredients quasi mai impostats, quasi sempre afortunats.
Els Minions és una pel·lícula àgil i lleugera com una ploma, que et convida a una hora i mitja de distracció intel·ligent a través del viatge d’aquests éssers estranys de color groc que l’únic que desitgen és trobar un malvat a qui poder obeir cegament. I els costa molt trobar-lo.
Interessant lectura la que planteja el film: en un món infectat d’impresentables, de polítics de fireta, dictadors i sàtrapes de la més variada condició, ells no troben ningú prou dolent per ser-ne els fidels servidors. Com tothom deu saber, Els minions és la preqüela de Gru, el meu dolent preferit. El seu viatge és el viatge fins a conèixer Gru. Llavors sí que seran feliços. I aquesta és una altra història.