Toni Vall, periodista
Si feu una enquesta ràpida i improvisada per preguntar a unes vint persones si recorden quan es va estrenar Independence day , què creieu que passarà? Jo crec que poca gent encertarà a dir que fa exactament vint anys de la seva estrena, el 13 de setembre de 1996. Vint anys, sí, una eternitat que alhora sembla que fos abans-d’ahir. I resulta d’allò més interessant descobrir que d’això precisament tracta aquesta estranyíssima seqüela que ara ens ocupa: del pas del temps, de l’inexorable camí de la vida i de l’absurditat de tot plegat. Bé, tracta d’això al principi, quan el vell president dels Estats Units, un Bill Pullman rescatat literalment de l’oblit, es desperta amb suors fredes i preveu de nou la presència alienígena.
Això promet, vaig pensar, i veure que Jeff Goldblum també hi és fa venir ganes de més. Però no, aviat s’esvaeix l’esperança i de seguida es converteix en allò que s’espera d’ella, una més de les pel·lis tipus videojoc repetitives i pesades que ens envaeixen setmana rere setmana. És pura mecànica, màrqueting, fàbrica de xurros, herois guapos que salven el món. El temps ha passat sí, vint anys insisteixo, i hi ha coses que, potser més per sort que per desgràcia, no canvien.