Toni Vall, periodista
Rasa, concisa, implacable, així és Infierno azul, obra d’entretemps de Jaume Collet-Serra, sense la profunditat de les seves obres anteriors i un pèl lluny de la brillantor d’Una noche para sobrevivir, fins al moment el cim de la seva filmografia. Tracta sobre l’enfrontament de l’home amb la natura, un tema més vell que l’anar a peu que li serveix a Collet-Serra per a diverses coses. D’entrada, per homenatjar com es mereix aquella obra mestra de Spielberg anomenada Tauró que no fa sinó créixer com més passa el temps. I ho fa amb ofici extraordinari, filmant, muntant i narrant com el que és: un gran director de cinema.
Li serveix també per a algun apunt un pèl esquemàtic en el traç de la vida de la protagonista, no gaire interessant en la seva voluntat d’aprofundir innecessàriament en aspectes que no caldrien. I és que Infierno azul és d’aquells films que passen com una exhalació, que construint un bon clima i dos o tres clímaxs l’espectador ja se sent satisfet. I després hi ha Blake Lively, tot energia i presència enlluernadora, que en breu serà una gran estrella.