Tian Riba, periodista
Rajoy: lo puto crac. Caminant per un camp de carxofes s’ha repassat tots els politòlegs, experts en demoscòpia i savis diversos. Va fer un discurs antològic al balcó de Génova. Avui podrà veure el futbol tranquil i aviat podrà nomenar Fernández Díaz a Interior, que s’ha quedat a una conspiració d’atrapar Batet.
Sánchez: resistent. Ha perdut l’opció de ser president, però evita passar a la història com qui va convertir el PSOE en el PASOK. Com els “sufridores” de l’Un, dos, tres, els barons voldran decidir per ell que deixi governar Rajoy i es dedicarà a combatre Podem des de l’oposició.
Iglesias: perdedor. Qüestió d’expectatives. La fraternitat és el crit “yo soy español, español, español”. S’haurà de sentir a dir durant anys que ell va impedir fer fora Rajoy i que va liquidar Esquerra Unida a canvi de res.
Rivera: victimista. Es va excusar en la llei electoral. No és percebut com a alternativa, però, malgrat tot, manté la capacitat de ser partit frontissa, té una de les claus del govern i amb 32 escons pot ser vicepresident.
Rufián: estèril. Consolida i augmenta el lideratge independentista i capitalitza el Fernández Gate, però no prou per pintar el mapa de groc. Això sí, el resultat a Espanya li dóna la raó: “No se puede.”
Homs: justet. El canvi de rol de lobby a partit independentista fa que no s’entengui la utilitat de CDC a Madrid. Perd vots malgrat que Unió no s'hi presentava, pot perdre el grup propi i necessita una refundació urgent.