Nacho Corredor, politòleg
Irene Sabalete (a Andalusia), Alfonso Rus (a València), Xavier Crespo (a Catalunya), o fins i tot Rosendo Naseiro (l’antecessor de Bàrcenas) són alguns dels noms propis de polítics vinculats a la corrupció que han protagonitzat el debat polític de les darreres setmanes. Un debat davant del qual els nous partits (els partits verges de poder) tenen el gran avantatge de no ser sospitosos de res, i poder fer bandera sense gaires hipocresies, que ells han vingut aquí per posar-hi fi.
En tot cas, al marge de si la corrupció és inherent o no al poder o a l’ésser humà, el que és cert és que allà on hi ha acumulació de poder, allà on el poder està centralitzat, allà on hi ha líders inqüestionables que prenen les grans decisions, hi ha més riscos que hi hagi corrupció que no pas allà on hi ha contrapesos, allà on el poder està descentralitzat i allà on els lideratges són compartits. Fixeu-vos, a tall d’exemple, com el PNV ha evitat estar immers ens grans escàndols després de dècades governant gràcies, en part, a promoure un sistema en què el president del partit i del Govern són sempre persones diferents.
No dubto de les bones intencions dels líders emergents: estic convençut que volen el millor per al nostre país, com ho volen ―per cert― la majoria dels polítics veterans que conec. Però no és un tema personal, sinó estructural. Els nous lideratges s’estan construint en gran mesura en base a una fe personal, a partir d’una confiança absoluta en personatges enlluernadors, mentre perdem de vista que la millor vacuna contra la corrupció i els corruptes és precisament no deixar-se enlluernar i no donar excessiu poder a ningú.