Toni Vall, periodista
La vergonya aliena, quin sentiment tan reconeixible, tan intens i colpidor, tan invasiu i, en fi, tan freqüent. Parlar de vergonya aliena aplicada a Ocho apellidos catalanes és pràcticament una redundància, un exercici de sinonímia lingüística. I és també quedar-se curt. Ocho apellidos catalanes és la negació del guió cinematogràfic en favor de la vacuïtat, la improvisació, la gracieta sense fons. Sembla com si ningú s’hagués preocupat de donar forma a la història, injectar-la d’intenció, de contingut, de capacitat de fer broma, ironia o sarcasme intel·ligent. Tampoc ningú s’ha preocupat d’agafar la càmera, ni de mantenir la coherència i continuïtat narrativa. Les interpretacions, a excepció de les espurnes de geni de la Sardà, són inexistents. Tot transpira desgana al servei d’un olfacte comercial que per si mateix no és dolent, però se suposa que un film així destinat a rebentar taquilles hauria de complir amb uns mínims de competència fílmica. Per no tenir no té capacitat ni ofensiva ni subversiva en el retrat de la Catalunya independent. No, és pura inoperància. Un monument a la vergonya aliena.