Marta Alòs, escriptora
Fa uns anys corria un acudit que consistia a preguntar en què s’assemblava una actriu a un ou ferrat. La resposta era que ambdós estaven per sucar-hi pa. Ja em perdonareu la comparació, però el cas Pujol em recorda l’acudit de l’ou ferrat. Tothom vol sucar. Pensen que de l’arbre caigut, se’n pot treure llenya de la bona. Si ho mirem pel costat positiu, aquesta podria ser una oportunitat per demostrar al país que els partits volen fer net i recomençar el millor dels camins que coneixem: transparència democràcia. Però, ai las, ahir mateix, ja constatàvem que el carro anava pel pedregar. Al Parlament, a la comissió que va aprovar per unanimitat la compareixença de l’expresident Pujol, els grups polítics van fer el seu personal pregó de Festa Major.
A la Meseta, el ministre Montoro, oblidant tot el fang que té a casa seva, va centrar la compareixença en l’objecte del desig: Jordi Pujol. Avui, amb la petició d’una comissió d’investigació per part de tots els grups parlamentaris a l’oposició, només demano una cosa: que no es converteixi en un aquelarre. Seria del tot lamentable comprovar que les ambicions partidistes estan per damunt d’una voluntat col·lectiva d’aclarir el perquè de tot plegat. Els ciutadans no els ho perdonaríem.