Toni Vall, periodista
Té mèrit el que han aconseguit Nakache i Toledano, primer amb Intocable i ara amb Samba. Mèrit en el sentit que no crec que sigui gens fàcil aconseguir la fórmula del cinema popular d’èxit i tampoc el toc tragicòmic que impregna la seva manera de filmar i de narrar. Són uns films a mig camí entre el cinema d’autor i el mainstream, tocats pel miracle de la popularitat. Samba es capbussa en la problemàtica de la immigració de la mateixa manera que Intocable ho feia en el de la incapacitat. És una mirada superficial, complaent, sense excessives ambicions gaire més enllà de l’entreteniment. Fins i tot amb algun rampell de frivolitat, però el resultat és extremadament hàbil, arriba i comunica amb la desimboltura i l’eficàcia d’un best-seller. Consum ràpid que no fa pujar els colors, ni provoca vergonya aliena, aquella dosi perfecta d’ensucrament, dues o tres guspires dramàtiques i un repartiment funcional que inclou la sempre inspiradora presència de la gran Charlotte Gainsbourg. Oli en un llum, una vetllada agradable i, caixa, cobri.