Toni Vall, periodista
A mitjans dels anys noranta el cinema de catàstrofes va viure un repunt de popularitat i taquillatge colossal. Armaggedon , Deep Impact , Volcano , Twister , Dante’s Peak... Mai semblava que n’hi hagués prou. Tants anys més tard s’estrena ara aquesta San Andrés , que talment sembla pensada i rodada fa vint anys. Amb uns efectes especials ditiràmbics, això sí, però amb una història tan tronada i carrinclona, tan cursi, familiar i ensucrada que acaba caient simpàtica.
No està per orgues, va al gra i destrossa San Francisco en un obrir i tancar d’ulls. El protagonista no pot ser més inexpressiu, la seva dona no pot portar més Botox i la seva filla... Bé, deixem-ho estar, que encara diria algun disbarat. Perquè ens entenguem, és un film excessiu, estrambòtic, sense cap ni peus, però injectat d’una força tel·lúrica, mai més ben dit, que el fa fluir quasi sense que te n’adonis. La natura és poderosa, salvatge, incontrolable, però no hi ha escala de Richter que pugui posar fi a la família unida. Aquest és el missatge.