Jordi Beltran, periodista de RAC1
La mort de Prince no m’ha agafat per sorpresa. Dissabte ja vaig sentir que l’havien traslladat d’urgències a un hospital d’Illinois. Grip, deien. I ahir moria a l’estudi del seu palau de Paisley Park l’artista que no volia dir-se tal com el reconeixia tothom, el que es va fer dir el Símbol, fins que va veure que no funcionava, el que semblava un personatge enigmàtic afectat d’obsessions malaltisses, el molt zelós de la seva privacitat i el guardià implacable dels drets d’autor i reproducció de la seva prolífica obra.
Prince era exagerat, excessiu, excèntric, un geni capaç de tocar tots els pals amb l’esperit del perfeccionista que ell era. Molt pendent de la seva imatge que tant et podia fer pensar en Little Richard com amb Jimi Hendrix o fins i tot Liberace. Prince no vivia en aquest món, vivia dins la música, la seva gran obsessió. Una obsessió que el portava a celebrar concerts de tres hores en un gran recinte i després tocar durant tres hores més en petit comitè.
L’altre petitó, el de Purple Rain, ja ho deia en una de les seves cançons “I would die 4 U” ('Moriria per tu') i aquest tu podria ser perfectament la música. Si en la mort de David Bowie deia que desapareixia el Picasso de la música, deixeu-me dir ara que amb la mort de Prince desapareix el Dalí de la música pop.