Salvador Cot, director del Nació digital
Hi havia una vegada un país en el qual la gent delegava la política. Per posar un parell d'exemples, molts electors pensaven que Jordi Pujol faria i negociaria el millor per a Catalunya i que Pasqual Maragall s'ocuparia del mateix respecte a Barcelona. Era un món quasi perfecte, on els ciutadans tenien molt poca feina i només se'ls demanava dipositar una papereta cada quatre anys. Però això es va acabar el dia que els ciutadans van sortir al carrer. I aquí estem.
El cas és que Josep Antoni Duran Lleida no és política, és pura representació. No és carrer, és concurrència d'interessos. I la delegació requereix confiança absoluta, una condició que els votants d'allò que encara es diu Convergència i Unió han perdut respecte al personatge que diu representar-los des de Madrid. Duran és el que podria haver estat Espanya si no fos Espanya.
En definitiva, ara corre que Unió trencarà amb Convergència. A Duran encara li queden uns mesos i, de fet, no és un personatge que desaprofiti les oportunitats, però, al marge del que duri la legislatura, el temps, definitivament, se li ha acabat. I el seu problema és que ja ningú no es vol imaginar aquell peix, aquell cove i aquell Duran en la Catalunya que mira cap al futur.