Nacho Corredor, politòleg
A Catalunya ha saltat el sistema de partits del 78 en menys d’una setmana, de manera que s'ha evidenciat una vegada més que som l’avantguarda del que passa al conjunt de l’Estat. Si Espanya fos França, estaríem davant de quelcom similar a un procés de Transició entre la cinquena i la sisena República.
Convergència i Unió, el partit hegemònic de la Catalunya democràtica, ha desaparegut. I no tan sols perquè s’hagin separat els socis de la federació, sinó perquè caldrà veure com participen electoralment els democratacristians (dividits i a l’espera de líder) i perquè Artur Mas ha formalitzat la renúncia de Convergència Democràtica de Catalunya de presentar-se el pròxim 27 de setembre.
S’espera que més de deu partits, articulats a través de tres aliances independentistes, una confluència d’entre les esquerres federals per un procés constituent, alguns independents, i diverses forces tradicionals de tots colors, es trobin al proper Parlament. I es demostra així que això que Catalunya és un sol poble avui està més lluny que ahir, però també que els escenaris binaris van pel camí de desaparèixer. La riquesa de matisos a la que ens aboquem és una bona notícia que diu molt a favor de la pluralitat del nostre país. Encara n’hi haurà partit.