Quico Sallés, periodista de Nació digital
Malgrat tot, la Comissió del Frau i la Corrupció ha servit per diverses coses. Primer, per demostrar que com a mínim a la política catalana no li cauen els anells per portar la corrupció al Parlament i parlar-ne. Altres zones de l'Estat amb uns nivells de corrupció terriblement escandalosos neguen el debat i, el que és pitjor, no els cau la cara de vergonya.
En segon terme, la comissió ha servit perquè tothom quedi retratat. I tothom vol dir tothom. Compareixents i diputats. Ahir mateix van veure diputats massa prudents davant la murrieria d'Oleguer, la gansoneria de Mireia i el ianquinisme de pa sucat amb oli d'en Josep Pujol Ferrusola.
La comissió també ha servit per fer un exorcisme del que ha estat la política catalana dels darrers anys, de les elits i dels silencis del gran nombre de beneficiats de l'Administració en el temps de les vaques grasses. Comptat i debatut, amb la comissió Pujol el país s'està fent un selfie i no s'agrada. S'hi veu un país geperut, lleig, brut i amb certa indignació resignada. Aquest potser és el gran triomf de la comissió: i és que acabi com acabi, ni la política catalana ni el país tornaran a ser el que eren.