Maiol Roger, periodista
Unió Democràtica va trencar ahir amb la tradició dels últims anys i va prendre una decisió sensata: no presentar-se a unes eleccions en què tenia les mateixes opcions de rascar alguna cosa que Douglas al Barça. Entre la mort segura i el coma induït, el partit queda amb un fil de vida per ressuscitar a les properes eleccions. Si es creu en les terceres vies també es pot creure en els miracles, però sempre hi ha esperança: l’espai d'Unió democràtica és com les meigas, ara no es veu, però haberlas haylas.
Abans de complir els 85 anys, Unió viu l'agonia provocada per les tres dècades de Duran, d'un lideratge bombolla que va saber ascendir quan el necessitaven i va esclatar estrepitosament quan van deixar-lo tot sol. Des del trencament de Convergència, Unió ha desafiat la llei de la gravetat electoral i ha passat de competir per la victòria a pidolar caritat democristiana, de la suite del Palace a un hostel que fa pudor de peus. Ja veurem si ressusciten, però Unió, de moment, és "Ui, no".