El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1

Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Veure tots

Articles per tema Corrupció

Les píndoles del món

Alí Babà

04/05/2015

Tian-RibaTian Riba, periodista

Alfonso Rus és un d’aquests personatges berlanguians que li han posat fàcil, o difícil, a Ferran Torrent fer ficció sobre la València contemporània. Rus és el senyor que com a president de l’Olímpic de Xàtiva es va negar a fer un minut de silenci pel porter del Girona, Nil Marín, mort en accident de trànsit. Però el seu historials és més llarg: ha insultat a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ha dit “burros” als seus propis votants –que tot i això li han donat 5 majories absolutes-, ha menyspreat als discapacitat, no ha volgut retirar els honors a Franco, considera una criaturada banal la salutació feixista, és dels que casualment ha guanyat la rifa de Nadal i va convidar a celebrar la victòria de Rajoy amb dones i xampany.
Aquest senyor, que entre les alcaldades hi compta un playback amb Albano a Xàtiva, presideix la Diputació de València i el PP el tenia al capdavant del partit a la zona de l’eix de la prosperitat convertida en la cova d’Ali Babà. De fet, el candidat de Rus per substituir Paco Camps, l’home que estimava “un huevo” al Bigotes, era Rafel Blasco, ara condemnat a 8 anys de presó per robar els diners de la cooperació al tercer món.
O sigui, que si el PP té ara una equació diabòlica amb la llista de Xàtiva, és perquè abans no ha volgut fer net. O potser ens hauríem de preguntar si no han fet net perquè hi ha massa gent al partit que està en fals perquè, metafòricament, també han comptat diner negre dins d’un cotxe.

Les píndoles del món

Sense excuses

30/04/2015

150110_Masreal_50x50Fidel Masreal, periodista

Ni el pacte de governabilitat CiU-Esquerra ni els interessos electorals no haurien de servir d’excusa per no fer un debat a fons sobre la gestió de la salut pública. Convindria que Convergència i el PSC, actual i anterior responsables de la conselleria, no repetissin acords com el de la comissió d’investigació parlamentària del 2013 que negava qualsevol exigència de responsabilitats. Què més ha de passar, després de les desenes d’imputats, dels informes de la Sindicatura de Comptes sobre Sant Pau, de les investigacions judicials, de les evidències d’incompatibilitats en consells d’administració, de casos com els de Prat, Bagó o Manté?

Els professionals, metges, infermers, interins i els usuaris, es mereixen que els partits, tots, facin autocrítica. El tripartit de Reus, per exemple, va ser el primer a crear la bombolla d’Innova, que ha acabat gestionant tres quartes parts del pressupost municipal. No s’hi val negar qualsevol error del passat, com tampoc té sentit escampar el ventilador amb allò de “i tu més”, com va fer ahir el president quan li van recordar que no està complint mocions del Parlament per parar el consorci de Lleida o el programa Visc+ sobre gestió de dades sanitàries. Per tant, transparència sobre tot l’entramat de l’ICS, i confrontació d’idees i de models de gestió. Sobre això, sobre la salut pública, també tenim dret a decidir.

Entrevista d'actualitat

La CUP apunta CiU i PSC com a principals responsables del cas Innova

29/04/2015

150429_David_Vidal

Foto: ACN

David Vidal, el regidor de la CUP que va destapar el cas Innova, assenyala CiU i PSC com a principals responsables de l’afer i denuncia que es van trobar amb “el silenci i la por” de la resta de grups municipals. Alerta que les empreses agrupades en aquest hòlding “han fet tot el que han volgut”. Continuar llegint

Les píndoles del món

El saqueig d’Innova

29/04/2015

Miquel NoguerMiquel Noguer, periodista d’El País

El cas Innova demostra què passa quan es barreja la cobdícia amb el cofoisme i la falta d’autocrítica. A la base del cas hi ha el convenciment d’alguns que Catalunya té el millor sistema sanitari del món gràcies al model mixt publicoprivat. Aquest mantra va portar l’Ajuntament de Reus a estendre aquest model de la sanitat a tots els aspectes de la vida pública. Estaven convençuts que el control polític perjudica la gestió. Així es va inflar un consorci anomenat Innova, en què suposats experts remenaven les cireres sense control i sempre amb el beneplàcit dels governants. El resultat va ser un forat a l’Ajuntament que va arribar als 400 milions d’euros.

És evident que la gestió pública ha d’evolucionar i buscar l’eficiència, com també ho és que els diners públics han de gestionar-se amb la mateixa transparència passin per un ajuntament, per un consorci o per una fundació. Això és el que no va passar a Reus. En nom d’una falsa eficiència, Innova va arribar a gestionar el 74% del pressupost municipal. El resultat és una sanitat arruïnada i uns gestors amb les butxaques plenes. Antón Losada ho deia ahir en aquest programa: els poders han decidit que el proper gran focus de negoci és la sanitat pública. Vigilem-ho. I és que els nostres drets es defensen millor en un ple municipal que en un consell d’administració.

Les píndoles del món

El saqueig d’Espanya

23/04/2015

Miquel NoguerMiquel Noguer, periodista d’El País

Al final ha hagut de ser Hisenda qui ens ha fet adonar dels perills que molts dels nostres diputats, en teoria a temps complet, es dediquin a assessorar empreses. Trillo i Martínez Pujalte eren, quan cobraven de les constructores, representants del poble espanyol. Però, a qui representaven realment? Als votants de bona fe del PP o a un constructor que va pagar-los més de 400.000 euros?

Tant l’un com l’altre són dues de les cares més conegudes d’un PP que va créixer a base de crispació i bronques al Congrés. Una crisi de final de règim no seria completa sense ells. I és que poden suar bastant quan hagin de justificar per quins suposats treballs van cobrar tants diners. Eren assesories orals, diuen. I ara serem nosaltres els que haurem de calcular a quant es paga el quilo de consell.

El cas no podia sortir en un pitjor moment per al PP. El govern ja admet que a Espanya hi ha hagut una amnistia fiscal com una casa. El cas Rato té combustible per temps i la llista dels 705 polítics evasors emetrà gasos tòxics durant anys.

Tot això fa entendre els suposats lapsus linguae de María Dolores de Cospedal. Pot ser que el PP no hagi vingut a saquejar Espanya però el que hem vist els últims dies no s’hi podria assemblar més.

Les píndoles del món

“La repera patatera”

22/04/2015

Salvador Cot 2Salvador Cot, director d’El Singular

Ahir, al Congrés, el PP va dir no a una comissió d’investigació sobre el cas Rato; també es va negar a la compareixença de Mariano Rajoy per donar explicacions, de la mateixa manera que van assegurar que la llista de contribuents de l’amnistia fiscal es mantindrà en secret perquè ho diuen ells. No només això, el PP es va ocupar de què el ministre Montoro no fos reprovat, tot i que ni tan sols s’havia molestat en passar-se una estona per la comissió corresponent. Això sí, hi va enviar el director general de l’Agència Tributària, un càrrec de confiança del PP, que es va permetre el luxe de fer-se l’interessant dient que la llista oculta és “la repera patatera”.

I això és tota la informació que van donar. En resum, ens vénen a dir:
“Hi ha una lista que és “la repera patatera” i la tenim nosaltres per fer-la servir quan ens doni la gana, en el moment que ens vagi millor i contra qui més ràbia ens faci”. Un exercici molt espanyol de repressió fiscal contra la transparència administrativa. O sigui que ja sabem que la “repera papatera” és l’última esperança del PP.

Les píndoles del món

El PP i el cas Rato

20/04/2015

Enric JulianaEnric Juliana, director adjunt de La Vanguardia

L’escàndol Rato tindrà una innegable repercussió en les eleccions locals i regionals del 24 de maig, en les quals el Partit Popular pot patir molt, especialment a Madrid i al País Valencià. Només falten trenta-cinc dies i, tot i que avui la política es fabrica molt de pressa, penso que el PP no té temps de reacció per frenar el càstig electoral a finals de maig. En aquests moments hi ha molta gent a Espanya amb la papereta entre les dents esperant que obrin els col·legis electorals.

Un primer i desesperat intent de minimitzar la figura de Rato en relació amb el PP —dit a la manera francesa: Rato, connais pas— va ser corregit dissabte per Mariano Rajoy. El president del Govern espanyol va haver d’admetre que aquest afer afecta molt especialment el seu partit. I tant. Hi ha una dada sobre la qual alguns mitjans de comunicació han passat de puntetes, però que convé no oblidar: Rato va ser, fonamentalment, el constructor de la nova nomenclatura econòmica espanyola, l’home que va decidir qui formava part de l’estat major econòmic en el moment decisiu de les grans privatitzacions, a finals dels anys noranta.

Les píndoles del món

Rodrigo Rato

17/04/2015

goulaJordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

L’escorcoll del domicili de Rodrigo Rato i la seva posterior detenció té una lectura demolidora per al seu partit i per al país. El que fou considerat com a millor ministre d’Economia en la democràcia ha caigut al pou i el PP li ha tret definitivament la xarxa. En qualsevol cas, el que resulta difícil d’entendre al ciutadà és com s’ha pogut arribar tan lluny, ni tan sols enmig de l’escandalós silenci en el temps d’una amnistia fiscal, que cada vegada fa més pudor. Els delictes de què l’acusa la fiscalia són molt greus i estem en temps de poques bromes. O sigui, que el judici paral·lel el té assegurat, amb veredicte ja dictat, i amb l’esperança del personal que s’aclareixin alguns dels misteris que han envoltat la seva actuació als llocs de privilegi en què ha estat i on ha aixecat molta polseguera. Recordem només que el 2011 se’n va anar a la francesa de l’FMI, que poc després va llançar una devastadora crítica sobre la seva actuació al capdavant de la institució en els anys previs a la crisi financera mundial. Del seu pas per Bankia, poc queda per afegir, sol determinar culpabilitats sobre les cendres de l’entitat. I ja només falta saber si va fer alguna cosa en la seva etapa del Ministeri de què també hagi d’avergonyir-se. És qüestió de temps.

Les píndoles del món

El cas Rato te dues vessants, la política i la social

17/04/2015

joan lopez alegre okJoan López Alegre, periodista

Mentre Rato el març del 96 negociava amb Macià Alavedra, Pujol, etc., l’acord del Majestic, la seva filla Núria va néixer a Barcelona. Ara fa 20 anys, Espanya estava a punt de quedar-se a les portes de l’Euro. Rato va ser reconegut com l’heroi que ens va entrar a la moneda única, van venir les privatitzacions i les baixades d’impostos, es va disparar la venda de pisos, de cotxes, el crèdit, l’atur no parava de caure. Del 98 al 2008 van ser els 10 anys de més prosperitat personal i col·lectiva de la història d’Espanya. Socialment parlant, la detenció de Rato té molt de judici a tota una època.

Políticament és com la història de la traïció de Brutus a Juli Cèsar, Montoro i de Guindos van ser secretaris d’Estat de Rato el 2003, quan el dedazo d’Aznar, Rato, tenia tots els números per ser candidat del PP i Rajoy no comptava per a ningú…, excepte per a Aznar.

La caiguda de Rato és un terratrèmol per al PP. La seva detenció afecta la moral de les seves bases i els seus quadres. En la batalla entre la nova i la vella política el PP ha perdut. Vull pensar que aquest és un país recte amb institucions fiables en què tots som iguals davant la llei i per això han detingut Rato. Però en altres moments crec que Pablo Iglesias té raó i que tot és una lluita de poder i un ajustament de comptes entre la casta com a Joc de trons.

Les píndoles del món

Els cavallers negres

16/04/2015

Salvador Cot 2Salvador Cot, director d’El Singular

La Gran Creu de l’Orde de Carles III va ser creada el 1771 per tal de guardonar les persones que haguessin destacat per fer “bones acciones en benefici d’Espanya i la Corona”. La República va suprimir apuesta condecoració, però el 1942, el general Franco la va reinstaurar. I així va continuar fins que, l’any 2004, els cavallers Cristóbal Montoro Romero i Rodrigo Rato Figaredo van ser premiats amb tan alta distinció, la de més rang que es pot donar a un civil.

Devien estar contents perquè, durant molts anys, Montoro havia estat la mà dreta de Rodrigo Rato. Després l’ara ministre d’Hisenda va muntar una assessoria especialitzada en la construcció d’infraestructures durant els anys de la bombolla. I Rato va marxar al Fons Monetari Internacional. Tot anava bé.

Però sempre hi ha plebeus disposats a buscar les pessigolles a personatges com Rodrigo Rato basant-se en detalls com les targetes black de Bankia o petites molèsties com una regularització a mida dels diners negres dels amics. Ara demanen al ministre d’Hisenda que dimiteixi per tots aquests favors. Sense entendre que el cavaller Montoro no ho pot fer. Abans hauria de tornar la medalla.

Les píndoles del món

La soledat de Rato i l’oportunisme de Pedro Sánchez

16/04/2015

nmartinopi-094Nacho Martín Blanco, periodista

Era previsible i raonable que el PSOE, com la resta de l’oposició, posés el crit al cel davant de les informacions sobre Rodrigo Rato que es van conèixer ahir, que apunten que l’exministre d’Economia no només es va acollir a l’anomenada amnistia fiscal, de l’any 2012, sinó que podria haver comès un delicte de blanqueig de capitals entre els anys 2004 i 2007, quan era president de l’FMI. El que ja no és tan habitual és que els mateixos coreligionaris del senyor Rato s’hagin indignat tant o més que l’oposició. Ningú del PP no surt a defensar Rato ni a apel·lar a la presumpció d’innocència, com se sol fer en aquestes circumstàncies quan els presumptes delinqüents són els propis. Representants del PP com ara Carlos Floriano, Esperanza Aguirre o Esteban González Pons es mostraven ahir implacables amb la conducta del seu excompany de partit. El que ja no sembla tan raonable és que el líder del PSOE demani la dimissió per aquesta qüestió del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, com si l’objectiu de l’amnistia fiscal, una mesura d’altra banda discutida i discutible, hagués estat beneficiar gent propera al PP. D’aquesta amnistia, com de les que va fer el PSOE els anys 1984 i 1991, se n’ha beneficiat gent d’ideologies diverses i no només gent afí al PP. En tot cas, és el Ministeri d’Hisenda qui investiga 705 contribuents per blanqueig de capitals, entre ells Rodrigo Rato, i és per això que demanar la dimissió del ministre en virtut de la identitat dels beneficiaris de l’amnistia resulta si més no oportunista.

Les píndoles del món

‘Camargate’

14/04/2015

Pere Martí- editPere Martí, periodista

Si vostè no en té prou amb els programes del cor que inunden les graelles de les televisions, sempre li quedarà la comissió d’investigació del frau fiscal, que s’emet des del Parlament. Constatada la incapacitat dels nostres diputats per aportar cap novetat a la investigació, la conseqüència ha estat caure en el pur safareig.

La cambra catalana va aconseguir fer el punt màxim d’audiència divendres passat a la tarda, quan una senyora que es diu Victoria Álvarez va assegurar que Alícia Sánchez-Camacho i José Zaragoza van pactar la gravació de La Camarga “en un moment d’oci relaxat”. Va ser el minut d’or d’audiència, però el moment més baix del parlamentarisme català.

El millor que li pot passar a aquesta comissió d’investigació és que acabi els seus treballs com més aviat millor, perquè com més va, pitjor. La majoria dels compareixents menteixen, o no expliquen res, i els diputats no tenen instruments per invertir aquesta tendència. A hores d’ara és ben clar que no aportarà cap dada nova o rellevant sobre la corrupció a Catalunya, malgrat les bones intencions d’alguns –no tots els partits–, que en van demanar la seva creació.

Les píndoles del món

Algú menteix, perd la política

14/04/2015

Víctor MondeloVíctor Mondelo, periodista d’El Mundo

A hores d’ara, ja no és agosarat confirmar que la comissió sobre el frau fiscal només haurà servit per fer safareig polític de gran audiència.

Aquesta conclusió ja havia quedat prou acreditada amb les inútils compareixences del clan Pujol, però la ratificació definitiva ha arribat amb el vodevil de La Camarga, que el Parlament ens ha decidit servir en dos plats.

De les compareixences d’Alícia Sánchez-Camacho, José Zaragoza, Victoria Álvarez i Francisco Marco només es pot deduir que algú menteix, que ho fa descaradament i en seu parlamentària.

Potser la més mal parada ha estat Sánchez-Camacho, doblement assenyalada‎ com a responsable d’encarregar la gravació de la seva conversa amb l’ex de Jordi Pujol Jr.

Però, sens dubte, la mentida més flagrant pronunciada a les darreres sessions‎ de la comissió ha sortit de la boca de Zaragoza, en dir que va dimitir com a secretari d’organització del PSC per “dignificar la política”. Mentir a una comissió d’investigació es pot castigar amb presó.

Les píndoles del món

Els debats pendents

08/04/2015

150110_Masreal_50x50Fidel Masreal, periodista

El conseller Felip Puig és gat vell de Convergència, del Govern i de la política catalana. La seva preparada intervenció a la comissió d’investigació ens deixa una reflexió pendent: què canviaria ell del finançament dels partits, mare dels ous de bona part de la corrupció existent? Què n’opina de les comissions per obra pública? No han existit mai? Enlloc? Segur que les seves reflexions i vivències donarien eines per a la millora.

Però encara més interrogants genera Sergi Alsina, l’empresari amic d’Oriol Pujol. No voler contestar als diputats i negar qualsevol il·legalitat contrasta, i molt, amb les revelacions de l’Agència Tributària sobre els ingressos irregulars que va rebre Pujol en el cas de les ITV. La justícia segueix el seu curs, lent, mentre la comissió parlamentària es queda a mig camí per silencis o bé per debats pendents des de fa massa temps.

Les píndoles del món

Uns lladres molt sigil·losos

24/03/2015

MontseOlivaMontse Oliva, periodista d’El Punt Avui

Divuit anys i ningú dins el partit no va ser capaç de detectar la trama de diner negre que circulava per les mans dels dos extresorers del PP. Gairebé dues dècades sense passar per Hisenda i ni tan sols quan manava Aznar ningú del govern no es va adonar del tràfic de donacions. S’organitzaven grans campanyes, es compraven despatxos nous i es va fer una obra faraònica a la seu central de Madrid i ningú no es va preguntar com es pagava tot plegat.

Certament, la fe de les direccions del PP amb Bárcenas i amb Lapuerta era completament cega. Fins que la justícia ha aconseguit que obrissin un ull i davant el fet que no es podien negar algunes evidències, van decidir improvisar un nou discurs i proclamar que, efectivament, tenien dins a casa uns lladres tan llestos i sigil·losos que era impossible enxampar-los.

Amb aquest relat, el PP s’ha volgut convèncer que la corrupció els és aliena. I més d’un dirigent s’ha arribat a pensar que de tant donar-hi voltes, el seu elector o bé s’ha perdut o bé està tan saturat que quan sent Gürtel o Bárcenas desconnecta. Això sí, quan es parla del contrari hi ha qui no entén que el votant del PSOE hagi estat tan insensat de no recordar-se dels ERO fraudulents quan ha anat a dipositar la papereta a una urna andalusa.

Les píndoles del món

Trias i Colau brinden pel Palau

24/03/2015

Víctor MondeloVíctor Mondelo, periodista d’El Mundo

El cas Palau es cola a les eleccions municipals i, per paradoxal que sembli, la gran perjudicada aquest cop no serà Convergència. El Suprem va ordenar ahir revisar l’absolució de l’excúpula d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona en considerar que l’Audiència va ignorar proves clau contra el socialista Ramon García-Bragado i el seu equip. L’Alt Tribunal obre la porta a castigar el presumpte tracte de favor del consistori socialista a Millet i companyia per construir l’hotel del Palau i amenaça d’enfonsar les ínfimes possibilitats d’èxit de Jaume Collboni per recuperar l’alcaldia.

Xavier Trias mai ha fet electoralisme amb aquesta qüestió i va arribar a defensar davant el jutge que donar suport al Palau “és una obligació de tot ciutadà de Catalunya”. Però en campanya tot s’hi val i una sentència contra el govern d’Hereu abans del 24 de maig reforçaria la imatge de Trias com a alcalde d’ordre i futur. Encara més motius per celebrar té Ada Colau, perquè l’antisistema ni tan sols esperarà una nova sentència per proclamar que el PSC és una casta tan corrupta com pot ser CiU. A Collboni només li queda pregar a santa Susana, a santa Susana Díaz.

Les píndoles del món

La transparència

11/03/2015

goulaJordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

El Tresor americà ha forçat la intervenció de la Banca Privada d’Andorra sota la denúncia de suborn als seus directius per blanquejar capitals del crim organitzat internacional. Tot just quan Andorra està deixant de ser un paradís fiscal per a Espanya, vet aquí que s’hi barreja un fet que és molt més greu que l’ocultació fiscal i molt més castigat socialment.

Perquè digui el que digui el president del petit país dels Pirineus, l’ombra de la sospita s’allargarà des d’ara i pot fer molt de mal a un dels sectors cabdals de l’economia andorrana, conjuntament amb el turisme i el comerç.

Precisament si alguna cosa no necessita Andorra en aquests moments és que es parli del seu sector financer. Ja hi va haver prou mullader amb els quartos que tenia en aquest banc la família Pujol i amb el “no” que va dir el seu president a la petició de declarar que li va fer la comissió d’investigació del Parlament, al·legant la seva estrangeria.

No se com acabarà això, però estic segur que Andorra haurà de fer alguna cosa per relligar la seva reputació en el món financer. Com a curiositat, val a dir que al web de l’entitat s’esmenta com un dels seus valors més sòlids la transparència. Deixem-ho córrer…

Les píndoles del món

Una comissió de ‘selfie’

10/03/2015

Quico SallésQuico Sallés, periodista de Nació digital

Malgrat tot, la Comissió del Frau i la Corrupció ha servit per diverses coses. Primer, per demostrar que com a mínim a la política catalana no li cauen els anells per portar la corrupció al Parlament i parlar-ne. Altres zones de l’Estat amb uns nivells de corrupció terriblement escandalosos neguen el debat i, el que és pitjor, no els cau la cara de vergonya.

En segon terme, la comissió ha servit perquè tothom quedi retratat. I tothom vol dir tothom. Compareixents i diputats. Ahir mateix van veure diputats massa prudents davant la murrieria d’Oleguer, la gansoneria de Mireia i el ianquinisme de pa sucat amb oli d’en Josep Pujol Ferrusola.

La comissió també ha servit per fer un exorcisme del que ha estat la política catalana dels darrers anys, de les elits i dels silencis del gran nombre de beneficiats de l’Administració en el temps de les vaques grasses. Comptat i debatut, amb la comissió Pujol el país s’està fent un selfie i no s’agrada. S’hi veu un país geperut, lleig, brut i amb certa indignació resignada. Aquest potser és el gran triomf de la comissió: i és que acabi com acabi, ni la política catalana ni el país tornaran a ser el que eren.

Entrevista d'actualitat

“El màxim responsable de Gürtel és Rajoy”

06/03/2015

150306_Jose_Luis_Peñas

Foto: La Vanguardia

El regidor del PP de Majadahonda que va destapar el cas Gürtel veu Mariano Rajoy com “el màxim responsable” de la trama. José Luis Peñas es dóna per “satisfet” amb la decisió del jutge Pablo Ruz de portar a judici 40 imputats i no entén que la gent encara voti “aquest partit tan corrupte”. També denuncia que continua rebent amenaces, però no es penedeix “de res”: “Ho tornaria a fer”.    Continuar llegint

Les píndoles del món

El judici del cas Gürtel

06/03/2015

Enric JulianaEnric Juliana, director adjunt de La Vanguardia

El mes de novembre, dies abans d’un important debat parlamentari en què el Govern espanyol volia oferir respostes polítiques i jurídiques al fangar de la corrupció, el jutge de l’Audiència Nacional, Pablo Ruz, va assenyalar la ministra de Sanitat, Ana Mato, com a beneficiària d’algunes de les maquinacions de la trama Gürtel. No la va inculpar, però la va assenyalar. Com deveu recordar, la ministra Mato va haver de presentar la dimissió i aquell debat va ser un desastre per a Rajoy.

Tres mesos després, el jutge Ruz ha decidit obrir judici a 40 imputats pel cas Gürtel i posar una fiança de 245.000 euros al Partit Popular, hores abans de l’inici de la campanya electoral a Andalusia. El jutge Pablo Ruz ha posat la directa i vol deixar petja. Sap que hi ha hagut pressions perquè no s’endarrerís el seu relleu com a jutge suplent de l’Audiència Nacional. La magistratura espanyola tendeix a ser ideològicament conservadora, però en temps de turbulència vol preservar el seu prestigi social. En èpoques com aquesta, molts jutges volen ser amics del poble. El PP tindrà feina aquests propers mesos.

%s1 / %s2