El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1

Patrocinador
El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Veure tots

Articles per tema Corrupció

Les píndoles del món

‘Cariño’

16/06/2015

Maiol Roger 50x50Maiol Roger, periodista

Si en comptes d’aparèixer en plasma el Parlament hagués penjat un pòster de Bárcenas fent botifarra, el resultat hauria estat el mateix. La seva compareixença en el bonus track de la comissió Pujol va ser un bon resum del que han estat totes: un frontó on els diputats poden tirar la pilota tan fort com puguin, que rebota sense excepció: ja sigui en versió bestia escandalitzada de Marta Ferrusola, pijoloco de l’Upper Diagonal, amb Jordi Pujol júnior, o chulito madrileño de Luis Bárcenas.

Més enllà de repetir un centenar de vegades que es negaria a declarar, Bárcenas va deixar un concepte que s’estudiarà als manuals de corrupció, aquests que podria redactar ell com a expert en la matèria: el PP rebia finançament il·legal durant 18 anys a canvi de cariño. Tota la raó si per cariño es refereix al fet que corruptes i corruptors, després de regalar contractes públics, es donen les mans, abraçades, i es fan moixaines, que també tenen sentiment.

Se li haurà de preguntar a Bárcenas si aquell home desafiant convertit en sortir de la presó en xaiet del PP també l’han convençut amb molt de cariño, a l’engròs o degudament ensobrat. A la comissió sobre el frau fiscal li queden poques sessions per aconseguir servir per a alguna cosa més que per donar carnassa i espectacle.

Sembla difícil, però tot és possible, amb Elisenda Camps i entre tots: si hem vist a Douglas guanyant el triplet i a Convergència trencant amb Unió, ara sí que sí, que de debò haurà de ser possible algun dia veure un corrupte denunciar el sistema, abaixar la cara de vergonya, i demanar perdó.

Les píndoles del món

La caiguda d’un règim

03/06/2015

Jordi-CostaJordi Costa, periodista d’Esports a RAC1

Diu Blatter que ha anunciat la seva dimissió només quatre dies després de ser reelegit perquè no ha sentit el suport de tot el futbol mundial. La realitat fa força més pudor: arriben des dels Estats Units notícies que l’FBI també l’està investigant a ell, després de l’allau de detencions de fa una setmana, quan van caure una colla dels seus col·laboradors. Digueu-me malpensat però l’adéu de Blatter sona a “o plegues o et fem plegar”.

Blatter va convertir la FIFA en una gallina dels ous d’or, però ha fonamentat la supervivència del seu règim en subvencions a les federacions més petites el vot de les quals val igual que el de les poderoses i ha desafiat el bloc de federacions anglosaxones enviant els Mundials a Rússia i Qatar. Va ser el principi del final perquè va tensar la corda i al final se li ha trencat.

Més enllà de preguntar-nos per quin motiu es pot dimitir quatre dies després de guanyar unes eleccions, si no és que et tenen agafat pels dallonses, jo em pregunto com pot ser que 133 federacions inclosa l’espanyola encara votessin Blatter dos dies després d’esclatar-li un escàndol majúscul de corrupció. Potser és que no tots els corruptes són a la garjola. Blatter serà president fins que es convoquin eleccions, però el seu règim de 17 anys ja és història. La batalla per saber qui prendrà el control del futbol mundial es preveu dura.

Les píndoles del món

Al cafè del Rick es juga…

28/05/2015

Joaquin-LunaJoaquín Luna, periodista de La Vanguardia

No deixa de ser una notícia de les que sobten però menys. El món del futbol sempre s’ha estimat més creure en la innocència de l’espectacle que a esbrinar els rerefons de moltes decisions i contractes del lucratiu món del futbol, un negoci singular i aliè a la transparència d’altres activitats econòmiques, raó per la qual pot fer riques en pocs anys moltes persones, un fet que també es dóna a casa nostra.

El món de la FIFA és un món tancat, exclusiu i poc amic de les portes giratòries. Ha hagut de ser la justícia dels Estats Units, un país que mai guanyarà un Mundial, la que hagi ficat el nas de debò en un organisme molt europeu i alhora sud-americà que darrerament ha adoptat decisions sospitoses com adjudicar dos Mundials a països com Rússia i Qatar. Un té la sensació que aquesta és aquella escena de Casablanca, quan el prefecte Renault tanca el local del qual cobra comissions perquè “descobreix” què s’hi juga…

Les píndoles del món

Nous partits incorruptibles?

13/05/2015

Nacho Corredor OKNacho Corredor, politòleg

Irene Sabalete (a Andalusia), Alfonso Rus (a València), Xavier Crespo (a Catalunya), o fins i tot Rosendo Naseiro (l’antecessor de Bàrcenas) són alguns dels noms propis de polítics vinculats a la corrupció que han protagonitzat el debat polític de les darreres setmanes. Un debat davant del qual els nous partits (els partits verges de poder) tenen el gran avantatge de no ser sospitosos de res, i poder fer bandera sense gaires hipocresies, que ells han vingut aquí per posar-hi fi.

En tot cas, al marge de si la corrupció és inherent o no al poder o a l’ésser humà, el que és cert és que allà on hi ha acumulació de poder, allà on el poder està centralitzat, allà on hi ha líders inqüestionables que prenen les grans decisions, hi ha més riscos que hi hagi corrupció que no pas allà on hi ha contrapesos, allà on el poder està descentralitzat i allà on els lideratges són compartits. Fixeu-vos, a tall d’exemple, com el PNV ha evitat estar immers ens grans escàndols després de dècades governant gràcies, en part, a promoure un sistema en què el president del partit i del Govern són sempre persones diferents.

No dubto de les bones intencions dels líders emergents: estic convençut que volen el millor per al nostre país, com ho volen per cert la majoria dels polítics veterans que conec. Però no és un tema personal, sinó estructural. Els nous lideratges s’estan construint en gran mesura en base a una fe personal, a partir d’una confiança absoluta en personatges enlluernadors, mentre perdem de vista que la millor vacuna contra la corrupció i els corruptes és precisament no deixar-se enlluernar i no donar excessiu poder a ningú.

Les píndoles del món

Sense excuses

30/04/2015

150110_Masreal_50x50Fidel Masreal, periodista

Ni el pacte de governabilitat CiU-Esquerra ni els interessos electorals no haurien de servir d’excusa per no fer un debat a fons sobre la gestió de la salut pública. Convindria que Convergència i el PSC, actual i anterior responsables de la conselleria, no repetissin acords com el de la comissió d’investigació parlamentària del 2013 que negava qualsevol exigència de responsabilitats. Què més ha de passar, després de les desenes d’imputats, dels informes de la Sindicatura de Comptes sobre Sant Pau, de les investigacions judicials, de les evidències d’incompatibilitats en consells d’administració, de casos com els de Prat, Bagó o Manté?

Els professionals, metges, infermers, interins i els usuaris, es mereixen que els partits, tots, facin autocrítica. El tripartit de Reus, per exemple, va ser el primer a crear la bombolla d’Innova, que ha acabat gestionant tres quartes parts del pressupost municipal. No s’hi val negar qualsevol error del passat, com tampoc té sentit escampar el ventilador amb allò de “i tu més”, com va fer ahir el president quan li van recordar que no està complint mocions del Parlament per parar el consorci de Lleida o el programa Visc+ sobre gestió de dades sanitàries. Per tant, transparència sobre tot l’entramat de l’ICS, i confrontació d’idees i de models de gestió. Sobre això, sobre la salut pública, també tenim dret a decidir.

Entrevista d'actualitat

La CUP apunta CiU i PSC com a principals responsables del cas Innova

29/04/2015

150429_David_Vidal

Foto: ACN

David Vidal, el regidor de la CUP que va destapar el cas Innova, assenyala CiU i PSC com a principals responsables de l’afer i denuncia que es van trobar amb “el silenci i la por” de la resta de grups municipals. Alerta que les empreses agrupades en aquest hòlding “han fet tot el que han volgut”. Continuar llegint

Les píndoles del món

El saqueig d’Innova

29/04/2015

Miquel NoguerMiquel Noguer, periodista d’El País

El cas Innova demostra què passa quan es barreja la cobdícia amb el cofoisme i la falta d’autocrítica. A la base del cas hi ha el convenciment d’alguns que Catalunya té el millor sistema sanitari del món gràcies al model mixt publicoprivat. Aquest mantra va portar l’Ajuntament de Reus a estendre aquest model de la sanitat a tots els aspectes de la vida pública. Estaven convençuts que el control polític perjudica la gestió. Així es va inflar un consorci anomenat Innova, en què suposats experts remenaven les cireres sense control i sempre amb el beneplàcit dels governants. El resultat va ser un forat a l’Ajuntament que va arribar als 400 milions d’euros.

És evident que la gestió pública ha d’evolucionar i buscar l’eficiència, com també ho és que els diners públics han de gestionar-se amb la mateixa transparència passin per un ajuntament, per un consorci o per una fundació. Això és el que no va passar a Reus. En nom d’una falsa eficiència, Innova va arribar a gestionar el 74% del pressupost municipal. El resultat és una sanitat arruïnada i uns gestors amb les butxaques plenes. Antón Losada ho deia ahir en aquest programa: els poders han decidit que el proper gran focus de negoci és la sanitat pública. Vigilem-ho. I és que els nostres drets es defensen millor en un ple municipal que en un consell d’administració.

Les píndoles del món

El saqueig d’Espanya

23/04/2015

Miquel NoguerMiquel Noguer, periodista d’El País

Al final ha hagut de ser Hisenda qui ens ha fet adonar dels perills que molts dels nostres diputats, en teoria a temps complet, es dediquin a assessorar empreses. Trillo i Martínez Pujalte eren, quan cobraven de les constructores, representants del poble espanyol. Però, a qui representaven realment? Als votants de bona fe del PP o a un constructor que va pagar-los més de 400.000 euros?

Tant l’un com l’altre són dues de les cares més conegudes d’un PP que va créixer a base de crispació i bronques al Congrés. Una crisi de final de règim no seria completa sense ells. I és que poden suar bastant quan hagin de justificar per quins suposats treballs van cobrar tants diners. Eren assesories orals, diuen. I ara serem nosaltres els que haurem de calcular a quant es paga el quilo de consell.

El cas no podia sortir en un pitjor moment per al PP. El govern ja admet que a Espanya hi ha hagut una amnistia fiscal com una casa. El cas Rato té combustible per temps i la llista dels 705 polítics evasors emetrà gasos tòxics durant anys.

Tot això fa entendre els suposats lapsus linguae de María Dolores de Cospedal. Pot ser que el PP no hagi vingut a saquejar Espanya però el que hem vist els últims dies no s’hi podria assemblar més.

Les píndoles del món

“La repera patatera”

22/04/2015

Salvador Cot 2Salvador Cot, director d’El Singular

Ahir, al Congrés, el PP va dir no a una comissió d’investigació sobre el cas Rato; també es va negar a la compareixença de Mariano Rajoy per donar explicacions, de la mateixa manera que van assegurar que la llista de contribuents de l’amnistia fiscal es mantindrà en secret perquè ho diuen ells. No només això, el PP es va ocupar de què el ministre Montoro no fos reprovat, tot i que ni tan sols s’havia molestat en passar-se una estona per la comissió corresponent. Això sí, hi va enviar el director general de l’Agència Tributària, un càrrec de confiança del PP, que es va permetre el luxe de fer-se l’interessant dient que la llista oculta és “la repera patatera”.

I això és tota la informació que van donar. En resum, ens vénen a dir:
“Hi ha una lista que és “la repera patatera” i la tenim nosaltres per fer-la servir quan ens doni la gana, en el moment que ens vagi millor i contra qui més ràbia ens faci”. Un exercici molt espanyol de repressió fiscal contra la transparència administrativa. O sigui que ja sabem que la “repera papatera” és l’última esperança del PP.

Les píndoles del món

El PP i el cas Rato

20/04/2015

Enric JulianaEnric Juliana, director adjunt de La Vanguardia

L’escàndol Rato tindrà una innegable repercussió en les eleccions locals i regionals del 24 de maig, en les quals el Partit Popular pot patir molt, especialment a Madrid i al País Valencià. Només falten trenta-cinc dies i, tot i que avui la política es fabrica molt de pressa, penso que el PP no té temps de reacció per frenar el càstig electoral a finals de maig. En aquests moments hi ha molta gent a Espanya amb la papereta entre les dents esperant que obrin els col·legis electorals.

Un primer i desesperat intent de minimitzar la figura de Rato en relació amb el PP —dit a la manera francesa: Rato, connais pas— va ser corregit dissabte per Mariano Rajoy. El president del Govern espanyol va haver d’admetre que aquest afer afecta molt especialment el seu partit. I tant. Hi ha una dada sobre la qual alguns mitjans de comunicació han passat de puntetes, però que convé no oblidar: Rato va ser, fonamentalment, el constructor de la nova nomenclatura econòmica espanyola, l’home que va decidir qui formava part de l’estat major econòmic en el moment decisiu de les grans privatitzacions, a finals dels anys noranta.

Les píndoles del món

Rodrigo Rato

17/04/2015

goulaJordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

L’escorcoll del domicili de Rodrigo Rato i la seva posterior detenció té una lectura demolidora per al seu partit i per al país. El que fou considerat com a millor ministre d’Economia en la democràcia ha caigut al pou i el PP li ha tret definitivament la xarxa. En qualsevol cas, el que resulta difícil d’entendre al ciutadà és com s’ha pogut arribar tan lluny, ni tan sols enmig de l’escandalós silenci en el temps d’una amnistia fiscal, que cada vegada fa més pudor. Els delictes de què l’acusa la fiscalia són molt greus i estem en temps de poques bromes. O sigui, que el judici paral·lel el té assegurat, amb veredicte ja dictat, i amb l’esperança del personal que s’aclareixin alguns dels misteris que han envoltat la seva actuació als llocs de privilegi en què ha estat i on ha aixecat molta polseguera. Recordem només que el 2011 se’n va anar a la francesa de l’FMI, que poc després va llançar una devastadora crítica sobre la seva actuació al capdavant de la institució en els anys previs a la crisi financera mundial. Del seu pas per Bankia, poc queda per afegir, sol determinar culpabilitats sobre les cendres de l’entitat. I ja només falta saber si va fer alguna cosa en la seva etapa del Ministeri de què també hagi d’avergonyir-se. És qüestió de temps.

Les píndoles del món

El cas Rato te dues vessants, la política i la social

17/04/2015

joan lopez alegre okJoan López Alegre, periodista

Mentre Rato el març del 96 negociava amb Macià Alavedra, Pujol, etc., l’acord del Majestic, la seva filla Núria va néixer a Barcelona. Ara fa 20 anys, Espanya estava a punt de quedar-se a les portes de l’Euro. Rato va ser reconegut com l’heroi que ens va entrar a la moneda única, van venir les privatitzacions i les baixades d’impostos, es va disparar la venda de pisos, de cotxes, el crèdit, l’atur no parava de caure. Del 98 al 2008 van ser els 10 anys de més prosperitat personal i col·lectiva de la història d’Espanya. Socialment parlant, la detenció de Rato té molt de judici a tota una època.

Políticament és com la història de la traïció de Brutus a Juli Cèsar, Montoro i de Guindos van ser secretaris d’Estat de Rato el 2003, quan el dedazo d’Aznar, Rato, tenia tots els números per ser candidat del PP i Rajoy no comptava per a ningú…, excepte per a Aznar.

La caiguda de Rato és un terratrèmol per al PP. La seva detenció afecta la moral de les seves bases i els seus quadres. En la batalla entre la nova i la vella política el PP ha perdut. Vull pensar que aquest és un país recte amb institucions fiables en què tots som iguals davant la llei i per això han detingut Rato. Però en altres moments crec que Pablo Iglesias té raó i que tot és una lluita de poder i un ajustament de comptes entre la casta com a Joc de trons.

Les píndoles del món

Els cavallers negres

16/04/2015

Salvador Cot 2Salvador Cot, director d’El Singular

La Gran Creu de l’Orde de Carles III va ser creada el 1771 per tal de guardonar les persones que haguessin destacat per fer “bones acciones en benefici d’Espanya i la Corona”. La República va suprimir apuesta condecoració, però el 1942, el general Franco la va reinstaurar. I així va continuar fins que, l’any 2004, els cavallers Cristóbal Montoro Romero i Rodrigo Rato Figaredo van ser premiats amb tan alta distinció, la de més rang que es pot donar a un civil.

Devien estar contents perquè, durant molts anys, Montoro havia estat la mà dreta de Rodrigo Rato. Després l’ara ministre d’Hisenda va muntar una assessoria especialitzada en la construcció d’infraestructures durant els anys de la bombolla. I Rato va marxar al Fons Monetari Internacional. Tot anava bé.

Però sempre hi ha plebeus disposats a buscar les pessigolles a personatges com Rodrigo Rato basant-se en detalls com les targetes black de Bankia o petites molèsties com una regularització a mida dels diners negres dels amics. Ara demanen al ministre d’Hisenda que dimiteixi per tots aquests favors. Sense entendre que el cavaller Montoro no ho pot fer. Abans hauria de tornar la medalla.

Les píndoles del món

La soledat de Rato i l’oportunisme de Pedro Sánchez

16/04/2015

nmartinopi-094Nacho Martín Blanco, periodista

Era previsible i raonable que el PSOE, com la resta de l’oposició, posés el crit al cel davant de les informacions sobre Rodrigo Rato que es van conèixer ahir, que apunten que l’exministre d’Economia no només es va acollir a l’anomenada amnistia fiscal, de l’any 2012, sinó que podria haver comès un delicte de blanqueig de capitals entre els anys 2004 i 2007, quan era president de l’FMI. El que ja no és tan habitual és que els mateixos coreligionaris del senyor Rato s’hagin indignat tant o més que l’oposició. Ningú del PP no surt a defensar Rato ni a apel·lar a la presumpció d’innocència, com se sol fer en aquestes circumstàncies quan els presumptes delinqüents són els propis. Representants del PP com ara Carlos Floriano, Esperanza Aguirre o Esteban González Pons es mostraven ahir implacables amb la conducta del seu excompany de partit. El que ja no sembla tan raonable és que el líder del PSOE demani la dimissió per aquesta qüestió del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, com si l’objectiu de l’amnistia fiscal, una mesura d’altra banda discutida i discutible, hagués estat beneficiar gent propera al PP. D’aquesta amnistia, com de les que va fer el PSOE els anys 1984 i 1991, se n’ha beneficiat gent d’ideologies diverses i no només gent afí al PP. En tot cas, és el Ministeri d’Hisenda qui investiga 705 contribuents per blanqueig de capitals, entre ells Rodrigo Rato, i és per això que demanar la dimissió del ministre en virtut de la identitat dels beneficiaris de l’amnistia resulta si més no oportunista.

Les píndoles del món

‘Camargate’

14/04/2015

Pere Martí- editPere Martí, periodista

Si vostè no en té prou amb els programes del cor que inunden les graelles de les televisions, sempre li quedarà la comissió d’investigació del frau fiscal, que s’emet des del Parlament. Constatada la incapacitat dels nostres diputats per aportar cap novetat a la investigació, la conseqüència ha estat caure en el pur safareig.

La cambra catalana va aconseguir fer el punt màxim d’audiència divendres passat a la tarda, quan una senyora que es diu Victoria Álvarez va assegurar que Alícia Sánchez-Camacho i José Zaragoza van pactar la gravació de La Camarga “en un moment d’oci relaxat”. Va ser el minut d’or d’audiència, però el moment més baix del parlamentarisme català.

El millor que li pot passar a aquesta comissió d’investigació és que acabi els seus treballs com més aviat millor, perquè com més va, pitjor. La majoria dels compareixents menteixen, o no expliquen res, i els diputats no tenen instruments per invertir aquesta tendència. A hores d’ara és ben clar que no aportarà cap dada nova o rellevant sobre la corrupció a Catalunya, malgrat les bones intencions d’alguns –no tots els partits–, que en van demanar la seva creació.

Les píndoles del món

Algú menteix, perd la política

14/04/2015

Víctor MondeloVíctor Mondelo, periodista d’El Mundo

A hores d’ara, ja no és agosarat confirmar que la comissió sobre el frau fiscal només haurà servit per fer safareig polític de gran audiència.

Aquesta conclusió ja havia quedat prou acreditada amb les inútils compareixences del clan Pujol, però la ratificació definitiva ha arribat amb el vodevil de La Camarga, que el Parlament ens ha decidit servir en dos plats.

De les compareixences d’Alícia Sánchez-Camacho, José Zaragoza, Victoria Álvarez i Francisco Marco només es pot deduir que algú menteix, que ho fa descaradament i en seu parlamentària.

Potser la més mal parada ha estat Sánchez-Camacho, doblement assenyalada‎ com a responsable d’encarregar la gravació de la seva conversa amb l’ex de Jordi Pujol Jr.

Però, sens dubte, la mentida més flagrant pronunciada a les darreres sessions‎ de la comissió ha sortit de la boca de Zaragoza, en dir que va dimitir com a secretari d’organització del PSC per “dignificar la política”. Mentir a una comissió d’investigació es pot castigar amb presó.

Les píndoles del món

Els debats pendents

08/04/2015

150110_Masreal_50x50Fidel Masreal, periodista

El conseller Felip Puig és gat vell de Convergència, del Govern i de la política catalana. La seva preparada intervenció a la comissió d’investigació ens deixa una reflexió pendent: què canviaria ell del finançament dels partits, mare dels ous de bona part de la corrupció existent? Què n’opina de les comissions per obra pública? No han existit mai? Enlloc? Segur que les seves reflexions i vivències donarien eines per a la millora.

Però encara més interrogants genera Sergi Alsina, l’empresari amic d’Oriol Pujol. No voler contestar als diputats i negar qualsevol il·legalitat contrasta, i molt, amb les revelacions de l’Agència Tributària sobre els ingressos irregulars que va rebre Pujol en el cas de les ITV. La justícia segueix el seu curs, lent, mentre la comissió parlamentària es queda a mig camí per silencis o bé per debats pendents des de fa massa temps.

Les píndoles del món

Uns lladres molt sigil·losos

24/03/2015

MontseOlivaMontse Oliva, periodista d’El Punt Avui

Divuit anys i ningú dins el partit no va ser capaç de detectar la trama de diner negre que circulava per les mans dels dos extresorers del PP. Gairebé dues dècades sense passar per Hisenda i ni tan sols quan manava Aznar ningú del govern no es va adonar del tràfic de donacions. S’organitzaven grans campanyes, es compraven despatxos nous i es va fer una obra faraònica a la seu central de Madrid i ningú no es va preguntar com es pagava tot plegat.

Certament, la fe de les direccions del PP amb Bárcenas i amb Lapuerta era completament cega. Fins que la justícia ha aconseguit que obrissin un ull i davant el fet que no es podien negar algunes evidències, van decidir improvisar un nou discurs i proclamar que, efectivament, tenien dins a casa uns lladres tan llestos i sigil·losos que era impossible enxampar-los.

Amb aquest relat, el PP s’ha volgut convèncer que la corrupció els és aliena. I més d’un dirigent s’ha arribat a pensar que de tant donar-hi voltes, el seu elector o bé s’ha perdut o bé està tan saturat que quan sent Gürtel o Bárcenas desconnecta. Això sí, quan es parla del contrari hi ha qui no entén que el votant del PSOE hagi estat tan insensat de no recordar-se dels ERO fraudulents quan ha anat a dipositar la papereta a una urna andalusa.

Les píndoles del món

Trias i Colau brinden pel Palau

24/03/2015

Víctor MondeloVíctor Mondelo, periodista d’El Mundo

El cas Palau es cola a les eleccions municipals i, per paradoxal que sembli, la gran perjudicada aquest cop no serà Convergència. El Suprem va ordenar ahir revisar l’absolució de l’excúpula d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona en considerar que l’Audiència va ignorar proves clau contra el socialista Ramon García-Bragado i el seu equip. L’Alt Tribunal obre la porta a castigar el presumpte tracte de favor del consistori socialista a Millet i companyia per construir l’hotel del Palau i amenaça d’enfonsar les ínfimes possibilitats d’èxit de Jaume Collboni per recuperar l’alcaldia.

Xavier Trias mai ha fet electoralisme amb aquesta qüestió i va arribar a defensar davant el jutge que donar suport al Palau “és una obligació de tot ciutadà de Catalunya”. Però en campanya tot s’hi val i una sentència contra el govern d’Hereu abans del 24 de maig reforçaria la imatge de Trias com a alcalde d’ordre i futur. Encara més motius per celebrar té Ada Colau, perquè l’antisistema ni tan sols esperarà una nova sentència per proclamar que el PSC és una casta tan corrupta com pot ser CiU. A Collboni només li queda pregar a santa Susana, a santa Susana Díaz.

Les píndoles del món

La transparència

11/03/2015

goulaJordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

El Tresor americà ha forçat la intervenció de la Banca Privada d’Andorra sota la denúncia de suborn als seus directius per blanquejar capitals del crim organitzat internacional. Tot just quan Andorra està deixant de ser un paradís fiscal per a Espanya, vet aquí que s’hi barreja un fet que és molt més greu que l’ocultació fiscal i molt més castigat socialment.

Perquè digui el que digui el president del petit país dels Pirineus, l’ombra de la sospita s’allargarà des d’ara i pot fer molt de mal a un dels sectors cabdals de l’economia andorrana, conjuntament amb el turisme i el comerç.

Precisament si alguna cosa no necessita Andorra en aquests moments és que es parli del seu sector financer. Ja hi va haver prou mullader amb els quartos que tenia en aquest banc la família Pujol i amb el “no” que va dir el seu president a la petició de declarar que li va fer la comissió d’investigació del Parlament, al·legant la seva estrangeria.

No se com acabarà això, però estic segur que Andorra haurà de fer alguna cosa per relligar la seva reputació en el món financer. Com a curiositat, val a dir que al web de l’entitat s’esmenta com un dels seus valors més sòlids la transparència. Deixem-ho córrer…

%s1 / %s2