El món a RAC1

Escoltar

en directe a RAC1

El món a RAC1

El blog d'El món Suscripció al feed RSS

Veure tots

Articles per tema Corrupció

Les píndoles del món

El PP i el cas Rato

20/04/2015

Enric JulianaEnric Juliana, director adjunt de La Vanguardia

L’escàndol Rato tindrà una innegable repercussió en les eleccions locals i regionals del 24 de maig, en les quals el Partit Popular pot patir molt, especialment a Madrid i al País Valencià. Només falten trenta-cinc dies i, tot i que avui la política es fabrica molt de pressa, penso que el PP no té temps de reacció per frenar el càstig electoral a finals de maig. En aquests moments hi ha molta gent a Espanya amb la papereta entre les dents esperant que obrin els col·legis electorals.

Un primer i desesperat intent de minimitzar la figura de Rato en relació amb el PP —dit a la manera francesa: Rato, connais pas— va ser corregit dissabte per Mariano Rajoy. El president del Govern espanyol va haver d’admetre que aquest afer afecta molt especialment el seu partit. I tant. Hi ha una dada sobre la qual alguns mitjans de comunicació han passat de puntetes, però que convé no oblidar: Rato va ser, fonamentalment, el constructor de la nova nomenclatura econòmica espanyola, l’home que va decidir qui formava part de l’estat major econòmic en el moment decisiu de les grans privatitzacions, a finals dels anys noranta.

Les píndoles del món

Rodrigo Rato

17/04/2015

goulaJordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

L’escorcoll del domicili de Rodrigo Rato i la seva posterior detenció té una lectura demolidora per al seu partit i per al país. El que fou considerat com a millor ministre d’Economia en la democràcia ha caigut al pou i el PP li ha tret definitivament la xarxa. En qualsevol cas, el que resulta difícil d’entendre al ciutadà és com s’ha pogut arribar tan lluny, ni tan sols enmig de l’escandalós silenci en el temps d’una amnistia fiscal, que cada vegada fa més pudor. Els delictes de què l’acusa la fiscalia són molt greus i estem en temps de poques bromes. O sigui, que el judici paral·lel el té assegurat, amb veredicte ja dictat, i amb l’esperança del personal que s’aclareixin alguns dels misteris que han envoltat la seva actuació als llocs de privilegi en què ha estat i on ha aixecat molta polseguera. Recordem només que el 2011 se’n va anar a la francesa de l’FMI, que poc després va llançar una devastadora crítica sobre la seva actuació al capdavant de la institució en els anys previs a la crisi financera mundial. Del seu pas per Bankia, poc queda per afegir, sol determinar culpabilitats sobre les cendres de l’entitat. I ja només falta saber si va fer alguna cosa en la seva etapa del Ministeri de què també hagi d’avergonyir-se. És qüestió de temps.

Les píndoles del món

El cas Rato te dues vessants, la política i la social

17/04/2015

joan lopez alegre okJoan López Alegre, periodista

Mentre Rato el març del 96 negociava amb Macià Alavedra, Pujol, etc., l’acord del Majestic, la seva filla Núria va néixer a Barcelona. Ara fa 20 anys, Espanya estava a punt de quedar-se a les portes de l’Euro. Rato va ser reconegut com l’heroi que ens va entrar a la moneda única, van venir les privatitzacions i les baixades d’impostos, es va disparar la venda de pisos, de cotxes, el crèdit, l’atur no parava de caure. Del 98 al 2008 van ser els 10 anys de més prosperitat personal i col·lectiva de la història d’Espanya. Socialment parlant, la detenció de Rato té molt de judici a tota una època.

Políticament és com la història de la traïció de Brutus a Juli Cèsar, Montoro i de Guindos van ser secretaris d’Estat de Rato el 2003, quan el dedazo d’Aznar, Rato, tenia tots els números per ser candidat del PP i Rajoy no comptava per a ningú…, excepte per a Aznar.

La caiguda de Rato és un terratrèmol per al PP. La seva detenció afecta la moral de les seves bases i els seus quadres. En la batalla entre la nova i la vella política el PP ha perdut. Vull pensar que aquest és un país recte amb institucions fiables en què tots som iguals davant la llei i per això han detingut Rato. Però en altres moments crec que Pablo Iglesias té raó i que tot és una lluita de poder i un ajustament de comptes entre la casta com a Joc de trons.

Les píndoles del món

Els cavallers negres

16/04/2015

Salvador Cot 2Salvador Cot, director d’El Singular

La Gran Creu de l’Orde de Carles III va ser creada el 1771 per tal de guardonar les persones que haguessin destacat per fer “bones acciones en benefici d’Espanya i la Corona”. La República va suprimir apuesta condecoració, però el 1942, el general Franco la va reinstaurar. I així va continuar fins que, l’any 2004, els cavallers Cristóbal Montoro Romero i Rodrigo Rato Figaredo van ser premiats amb tan alta distinció, la de més rang que es pot donar a un civil.

Devien estar contents perquè, durant molts anys, Montoro havia estat la mà dreta de Rodrigo Rato. Després l’ara ministre d’Hisenda va muntar una assessoria especialitzada en la construcció d’infraestructures durant els anys de la bombolla. I Rato va marxar al Fons Monetari Internacional. Tot anava bé.

Però sempre hi ha plebeus disposats a buscar les pessigolles a personatges com Rodrigo Rato basant-se en detalls com les targetes black de Bankia o petites molèsties com una regularització a mida dels diners negres dels amics. Ara demanen al ministre d’Hisenda que dimiteixi per tots aquests favors. Sense entendre que el cavaller Montoro no ho pot fer. Abans hauria de tornar la medalla.

Les píndoles del món

La soledat de Rato i l’oportunisme de Pedro Sánchez

16/04/2015

nmartinopi-094Nacho Martín Blanco, periodista

Era previsible i raonable que el PSOE, com la resta de l’oposició, posés el crit al cel davant de les informacions sobre Rodrigo Rato que es van conèixer ahir, que apunten que l’exministre d’Economia no només es va acollir a l’anomenada amnistia fiscal, de l’any 2012, sinó que podria haver comès un delicte de blanqueig de capitals entre els anys 2004 i 2007, quan era president de l’FMI. El que ja no és tan habitual és que els mateixos coreligionaris del senyor Rato s’hagin indignat tant o més que l’oposició. Ningú del PP no surt a defensar Rato ni a apel·lar a la presumpció d’innocència, com se sol fer en aquestes circumstàncies quan els presumptes delinqüents són els propis. Representants del PP com ara Carlos Floriano, Esperanza Aguirre o Esteban González Pons es mostraven ahir implacables amb la conducta del seu excompany de partit. El que ja no sembla tan raonable és que el líder del PSOE demani la dimissió per aquesta qüestió del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, com si l’objectiu de l’amnistia fiscal, una mesura d’altra banda discutida i discutible, hagués estat beneficiar gent propera al PP. D’aquesta amnistia, com de les que va fer el PSOE els anys 1984 i 1991, se n’ha beneficiat gent d’ideologies diverses i no només gent afí al PP. En tot cas, és el Ministeri d’Hisenda qui investiga 705 contribuents per blanqueig de capitals, entre ells Rodrigo Rato, i és per això que demanar la dimissió del ministre en virtut de la identitat dels beneficiaris de l’amnistia resulta si més no oportunista.

Les píndoles del món

‘Camargate’

14/04/2015

Pere Martí- editPere Martí, periodista

Si vostè no en té prou amb els programes del cor que inunden les graelles de les televisions, sempre li quedarà la comissió d’investigació del frau fiscal, que s’emet des del Parlament. Constatada la incapacitat dels nostres diputats per aportar cap novetat a la investigació, la conseqüència ha estat caure en el pur safareig.

La cambra catalana va aconseguir fer el punt màxim d’audiència divendres passat a la tarda, quan una senyora que es diu Victoria Álvarez va assegurar que Alícia Sánchez-Camacho i José Zaragoza van pactar la gravació de La Camarga “en un moment d’oci relaxat”. Va ser el minut d’or d’audiència, però el moment més baix del parlamentarisme català.

El millor que li pot passar a aquesta comissió d’investigació és que acabi els seus treballs com més aviat millor, perquè com més va, pitjor. La majoria dels compareixents menteixen, o no expliquen res, i els diputats no tenen instruments per invertir aquesta tendència. A hores d’ara és ben clar que no aportarà cap dada nova o rellevant sobre la corrupció a Catalunya, malgrat les bones intencions d’alguns –no tots els partits–, que en van demanar la seva creació.

Les píndoles del món

Algú menteix, perd la política

14/04/2015

Víctor MondeloVíctor Mondelo, periodista d’El Mundo

A hores d’ara, ja no és agosarat confirmar que la comissió sobre el frau fiscal només haurà servit per fer safareig polític de gran audiència.

Aquesta conclusió ja havia quedat prou acreditada amb les inútils compareixences del clan Pujol, però la ratificació definitiva ha arribat amb el vodevil de La Camarga, que el Parlament ens ha decidit servir en dos plats.

De les compareixences d’Alícia Sánchez-Camacho, José Zaragoza, Victoria Álvarez i Francisco Marco només es pot deduir que algú menteix, que ho fa descaradament i en seu parlamentària.

Potser la més mal parada ha estat Sánchez-Camacho, doblement assenyalada‎ com a responsable d’encarregar la gravació de la seva conversa amb l’ex de Jordi Pujol Jr.

Però, sens dubte, la mentida més flagrant pronunciada a les darreres sessions‎ de la comissió ha sortit de la boca de Zaragoza, en dir que va dimitir com a secretari d’organització del PSC per “dignificar la política”. Mentir a una comissió d’investigació es pot castigar amb presó.

Les píndoles del món

Els debats pendents

08/04/2015

150110_Masreal_50x50Fidel Masreal, periodista

El conseller Felip Puig és gat vell de Convergència, del Govern i de la política catalana. La seva preparada intervenció a la comissió d’investigació ens deixa una reflexió pendent: què canviaria ell del finançament dels partits, mare dels ous de bona part de la corrupció existent? Què n’opina de les comissions per obra pública? No han existit mai? Enlloc? Segur que les seves reflexions i vivències donarien eines per a la millora.

Però encara més interrogants genera Sergi Alsina, l’empresari amic d’Oriol Pujol. No voler contestar als diputats i negar qualsevol il·legalitat contrasta, i molt, amb les revelacions de l’Agència Tributària sobre els ingressos irregulars que va rebre Pujol en el cas de les ITV. La justícia segueix el seu curs, lent, mentre la comissió parlamentària es queda a mig camí per silencis o bé per debats pendents des de fa massa temps.

Les píndoles del món

Uns lladres molt sigil·losos

24/03/2015

MontseOlivaMontse Oliva, periodista d’El Punt Avui

Divuit anys i ningú dins el partit no va ser capaç de detectar la trama de diner negre que circulava per les mans dels dos extresorers del PP. Gairebé dues dècades sense passar per Hisenda i ni tan sols quan manava Aznar ningú del govern no es va adonar del tràfic de donacions. S’organitzaven grans campanyes, es compraven despatxos nous i es va fer una obra faraònica a la seu central de Madrid i ningú no es va preguntar com es pagava tot plegat.

Certament, la fe de les direccions del PP amb Bárcenas i amb Lapuerta era completament cega. Fins que la justícia ha aconseguit que obrissin un ull i davant el fet que no es podien negar algunes evidències, van decidir improvisar un nou discurs i proclamar que, efectivament, tenien dins a casa uns lladres tan llestos i sigil·losos que era impossible enxampar-los.

Amb aquest relat, el PP s’ha volgut convèncer que la corrupció els és aliena. I més d’un dirigent s’ha arribat a pensar que de tant donar-hi voltes, el seu elector o bé s’ha perdut o bé està tan saturat que quan sent Gürtel o Bárcenas desconnecta. Això sí, quan es parla del contrari hi ha qui no entén que el votant del PSOE hagi estat tan insensat de no recordar-se dels ERO fraudulents quan ha anat a dipositar la papereta a una urna andalusa.

Les píndoles del món

Trias i Colau brinden pel Palau

24/03/2015

Víctor MondeloVíctor Mondelo, periodista d’El Mundo

El cas Palau es cola a les eleccions municipals i, per paradoxal que sembli, la gran perjudicada aquest cop no serà Convergència. El Suprem va ordenar ahir revisar l’absolució de l’excúpula d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona en considerar que l’Audiència va ignorar proves clau contra el socialista Ramon García-Bragado i el seu equip. L’Alt Tribunal obre la porta a castigar el presumpte tracte de favor del consistori socialista a Millet i companyia per construir l’hotel del Palau i amenaça d’enfonsar les ínfimes possibilitats d’èxit de Jaume Collboni per recuperar l’alcaldia.

Xavier Trias mai ha fet electoralisme amb aquesta qüestió i va arribar a defensar davant el jutge que donar suport al Palau “és una obligació de tot ciutadà de Catalunya”. Però en campanya tot s’hi val i una sentència contra el govern d’Hereu abans del 24 de maig reforçaria la imatge de Trias com a alcalde d’ordre i futur. Encara més motius per celebrar té Ada Colau, perquè l’antisistema ni tan sols esperarà una nova sentència per proclamar que el PSC és una casta tan corrupta com pot ser CiU. A Collboni només li queda pregar a santa Susana, a santa Susana Díaz.

Les píndoles del món

La transparència

11/03/2015

goulaJordi Goula, economista i periodista de La Vanguardia

El Tresor americà ha forçat la intervenció de la Banca Privada d’Andorra sota la denúncia de suborn als seus directius per blanquejar capitals del crim organitzat internacional. Tot just quan Andorra està deixant de ser un paradís fiscal per a Espanya, vet aquí que s’hi barreja un fet que és molt més greu que l’ocultació fiscal i molt més castigat socialment.

Perquè digui el que digui el president del petit país dels Pirineus, l’ombra de la sospita s’allargarà des d’ara i pot fer molt de mal a un dels sectors cabdals de l’economia andorrana, conjuntament amb el turisme i el comerç.

Precisament si alguna cosa no necessita Andorra en aquests moments és que es parli del seu sector financer. Ja hi va haver prou mullader amb els quartos que tenia en aquest banc la família Pujol i amb el “no” que va dir el seu president a la petició de declarar que li va fer la comissió d’investigació del Parlament, al·legant la seva estrangeria.

No se com acabarà això, però estic segur que Andorra haurà de fer alguna cosa per relligar la seva reputació en el món financer. Com a curiositat, val a dir que al web de l’entitat s’esmenta com un dels seus valors més sòlids la transparència. Deixem-ho córrer…

Les píndoles del món

Una comissió de ‘selfie’

10/03/2015

Quico SallésQuico Sallés, periodista de Nació digital

Malgrat tot, la Comissió del Frau i la Corrupció ha servit per diverses coses. Primer, per demostrar que com a mínim a la política catalana no li cauen els anells per portar la corrupció al Parlament i parlar-ne. Altres zones de l’Estat amb uns nivells de corrupció terriblement escandalosos neguen el debat i, el que és pitjor, no els cau la cara de vergonya.

En segon terme, la comissió ha servit perquè tothom quedi retratat. I tothom vol dir tothom. Compareixents i diputats. Ahir mateix van veure diputats massa prudents davant la murrieria d’Oleguer, la gansoneria de Mireia i el ianquinisme de pa sucat amb oli d’en Josep Pujol Ferrusola.

La comissió també ha servit per fer un exorcisme del que ha estat la política catalana dels darrers anys, de les elits i dels silencis del gran nombre de beneficiats de l’Administració en el temps de les vaques grasses. Comptat i debatut, amb la comissió Pujol el país s’està fent un selfie i no s’agrada. S’hi veu un país geperut, lleig, brut i amb certa indignació resignada. Aquest potser és el gran triomf de la comissió: i és que acabi com acabi, ni la política catalana ni el país tornaran a ser el que eren.

Entrevista d'actualitat

“El màxim responsable de Gürtel és Rajoy”

06/03/2015

150306_Jose_Luis_Peñas

Foto: La Vanguardia

El regidor del PP de Majadahonda que va destapar el cas Gürtel veu Mariano Rajoy com “el màxim responsable” de la trama. José Luis Peñas es dóna per “satisfet” amb la decisió del jutge Pablo Ruz de portar a judici 40 imputats i no entén que la gent encara voti “aquest partit tan corrupte”. També denuncia que continua rebent amenaces, però no es penedeix “de res”: “Ho tornaria a fer”.    Continuar llegint

Les píndoles del món

El judici del cas Gürtel

06/03/2015

Enric JulianaEnric Juliana, director adjunt de La Vanguardia

El mes de novembre, dies abans d’un important debat parlamentari en què el Govern espanyol volia oferir respostes polítiques i jurídiques al fangar de la corrupció, el jutge de l’Audiència Nacional, Pablo Ruz, va assenyalar la ministra de Sanitat, Ana Mato, com a beneficiària d’algunes de les maquinacions de la trama Gürtel. No la va inculpar, però la va assenyalar. Com deveu recordar, la ministra Mato va haver de presentar la dimissió i aquell debat va ser un desastre per a Rajoy.

Tres mesos després, el jutge Ruz ha decidit obrir judici a 40 imputats pel cas Gürtel i posar una fiança de 245.000 euros al Partit Popular, hores abans de l’inici de la campanya electoral a Andalusia. El jutge Pablo Ruz ha posat la directa i vol deixar petja. Sap que hi ha hagut pressions perquè no s’endarrerís el seu relleu com a jutge suplent de l’Audiència Nacional. La magistratura espanyola tendeix a ser ideològicament conservadora, però en temps de turbulència vol preservar el seu prestigi social. En èpoques com aquesta, molts jutges volen ser amics del poble. El PP tindrà feina aquests propers mesos.

Les píndoles del món

Àngel Ros i Marta Camps

05/03/2015

Anna Gomez MarsolAnna Gòmez, sotsdirectora del diari Segre

Àngel Ros i Marta Camps formaven fins fa molt poc un tàndem perfecte a la ciutat de Lleida que ha durat onze anys per glòria del PSC. Ell feia tasques de lluïment i representació i la Marta, la feina més feixuga i a peu de carrer. La ciutat ha millorat molt en aquests tres mandats i semblava que la ventafocs de Catalunya es treia els complexos i apostava amb bona guia cap a la tecnologia i la innovació, sobretot agroalimentària.

Fa cosa d’un any el feeling es va trencar, sigui per manca de confiança de l’alcalde vers la seva mà dreta, que no va tenir paciència per esperar a succeir-lo quan arribés el moment, com diu ell, o per discrepàncies en com s’han de gestionar els diners dels ciutadans o quin ha de ser el full de ruta d’un partit d’esquerres, com diu ella.

Ahir, Fiscalia Anticorrupció i Antifrau es van desplaçar a Lleida per recollir informes, discs durs d’ordinadors i documents de tot allò que l’extinent d’alcalde denuncia.

Què passarà ara? Jo no ho sé. El que sí que sé és que la bola de neu pot tenir efectes a les properes municipals i que l’acabament de la disputa als tribunals perjudiqui Lleida, les seves institucions i, com és evident, la seva gent. Ara bé, el que també és ben clar és que la política no pot continuar així i que la transparència ha de ser sagrada en la gestió dels diners de tots els ciutadans.

Les píndoles del món

Els Kennedy de Queralbs

03/03/2015

Salvador Cot 2Salvador Cot, director del Nació digital

Escàndols de diners, embolics de faldilles, traïcions, patriarques, relacions perilloses amb xarxes corruptes, grans mansions, vanitat, pecats amagats i, sobretot, ambició política al màxim nivell… Els Pujol són el més semblant que tenim als Kennedy, amb una diferència substancial: la família més famosa dels Estats Units manté el magnetisme públic, de generació en generació i, per contra, els Pujol van perdent interès ràpidament. Ahir, al Parlament, la declaració de Pere Pujol, la tercera del dia, ja no va interessar ni tan sols als portaveus habituals, que van cedir el lloc als suplents.

I això que Oriol Pujol es va treure un conill del barret quan va dir, davant dels diputats, que ell coneix personalment un examant d’Alícia Sánchez-Camacho i que no se li ha acudit mai de convidar-lo a dinar amb un micròfon amagat a les flors. Més tard, el més polític dels Pujol Ferrusola es va permetre dir als periodistes, amb cara de murri, que l’examant en qüestió “segur que no és de l’Espanyol”. En fi, que l’espectacle ja no dóna gaire més de si. El serial dels Pujol continuarà als jutjats, aquí sí, amb emocions fortes.

Les píndoles del món

Oriol Pujol

03/03/2015

Albert GimenoAlbert Gimeno, redactor en cap adjunt a la direcció de La Vanguardia

El nou capítol de la família Pujol al Parlament de Catalunya es va tancar amb incerteses, polèmiques, coses que indignen a molts i qüestions que fan pensar que durant molt de temps, massa temps, les coses no han anat bé a Catalunya. Oriol Pujol va ser el convidat estrella de la jornada d’ahir. L’exsecretari general de CDC no va admetre cap irregularitat i, en canvi, va aprofitar el moment per engegar el ventilador de les queixes i del contraatac. Des de les crítiques al PP i a l’Estat fins a les confessions que el petit Nicolás va confiar-li informació confidencial, passant per una defensa de Podem per la persecució que pateix per l’Estat.

I així es va passar una altra pantalla en el videojoc de la lupa sobre les presumptes irregularitats de la família Pujol sense acabar de posar-hi fil a l’agulla. Hi ha massa coses que no quadren i que deixen massa incertesa als ciutadans. La participació de la dona d’Oriol Pujol en les deslocalitzacions de diverses multinacionals a Catalunya i la reconeguda relació empresarial d’altres fills de l’expresident amb el Govern. Tot plegat té una flaire sospitosa que emprenya molts i que preocupa els defensors del sobiranisme, malgrat que ahir la plana major de CDC estigués fent costat a l’exsecretari general del partit.

Les píndoles del món

Un debat electoralista

25/02/2015

Alejandro_Lopez_Fonta_50x50Alejandro López-Fonta, empresari

El debat de política general en un any electoral ha estat més aviat una successió de reverberacions electoralistes. Rajoy electoralitza amb fets: Espanya té el creixement econòmic més gran d’Europa, i una creació neta de llocs de treball. Aprofitant això, anuncia polítiques socials per donar suport directament als que més han patit la crisi, i les haurà de complir. Sánchez ha jugat a fer-li el discurs a Podem, i li pot passar com a Mas jugant a fer el d’ERC: perdre una gran part dels diputats. I si et recordes dels papers del Bárcenas, i no dels ERO de Griñán, perds tota la credibilitat. I Duran? Doncs continua, i fa bé, amb el “¿qué hay de lo mío?”. I Rajoy? Doncs sembla que finalment assumeix “lo suyo” com un problema d’Estat. En acceptar un diàleg polític, aprofitem-lo.

Entrevista d'actualitat

“Ferrusola es vantava d’actuar com a animadora dels negocis dels fills”

24/02/2015

150218_Ramon_Pedros

Ramon Pedrós, excap de Premsa de Jordi Pujol, insisteix que la família de l’expresident “tenia les portes obertes de la Generalitat” i que Marta Ferrusola actuava com a “animadora” dels negocis dels fills. Ara bé, reconeix que no té “proves judicials” per denunciar-ho. Pedrós també respon directament a la dona de l’expresident: “De cap manera els vull mal”. Continuar llegint

Les píndoles del món

El talonador

24/02/2015

Tian-RibaTian Riba, periodista

Jordi Pujol Ferrusola va començar a jugar a rugbi amb el Barça als 14 anys i va arribar a ser capità i a guanyar la Copa del Rei. Allà hi va aprendre a portar el pes del cognom perquè en alguns camps rebia més que els seus companys per ser fill de qui era. Aleshores el júnior ja tenia una personalitat desenfadada que presumia fatxenda d’un currículum amb 75 punts de sutura al cap.

Pujol Ferrusola era el talonador de l’equip, que acostuma a ser el jugador que se situa entre els dos pilars en una melé. I aleshores, enmig de l’aglomeració, talona la pilota cap enrere, perquè quedi sota la seva formació. Ahir el júnior es va tornar a posar la samarreta amb el número 2 i va jugar com si estigués a la Foixarda. I no es deixin enganyar. El talonador acostuma a ser algú fort, baixet i amb mala llet. I, encara que en una entrevista a El País del maig del 1983, Pujol Ferrusola deia “jo no atonyino, sóc el que rebo”, ahir va fer un triple placatge a l’Alícia, la Vicky i l’Artur, per molt amics íntims que siguin al tercer temps.

%s1 / %s2