La primera pedra

Escoltar

en directe a RAC1

Patrocinador
La primera pedra

El blog de La primera pedra Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Blog

Apps i tecnologia

Tecnologia, amb @VictorEndrino: Cordons elàstics KnotBone

23/05/2015

Passejar pel Mobile World Congress no sempre vol dir trobar mòbils, antenes, cables i empreses que t’ajuden a rendibilitzar les teves aplicacions. Al congrés de mòbils també s’hi exposen i presenten gadgets i andròmines que de vegades poc tenen a veure amb la telefonia.

VAMBA1

I aquí en tenim un exemple. Es tracta d’una empresa anomenada Nite Ize que ja fa uns anys que ocupa un petit estand ple d’invents per facilitar-nos la vida. Aquí tenim un dels productes més curiosos del seu catàleg: el sistema KnotBone de cordatge de vambes.

S’ha acabat haver d’anar cordant-nos i descordant-nos les vambes cada vegada que ens les posem o treiem, perquè amb aquests cordons de plàstic elàstic, ens els cordarem un cop a la nostra mida i ens n’oblidarem.

Estan especialment indicats per vambes de córrer, per les d’anar al gimnàs, i fins i tot per les de portar cada dia. O per exemple, per donar una nova vida a unes vambes que teníem oblidades a l’armari. Això és el que em vaig proposar amb unes de velles que no em posava, i que justament tenien parts de color taronja, com els cordons que vaig rebre jo de mostra.

VAMBA2

El que cal fer primer (no cal dir-ho) és treure els cordons convencionals i posar els cordons del KnotBone com més ens vingui de gust. Un cop posats els cordons ens hem de posar les vambes per ajustar la força amb què cordarem la sabatilla.

VAMBA3

A continuació cal posar la peça de plàstic que mantindrà el cordó fixat amb la força que nosaltres decidim, i per últim, posar-li la peça que manté units els extrems dels cordons.

VAMBA4

I ja tenim Les vambes cordades, i així les hem de diexar. A partir d’ara, ens posarem les vambes i ens les traurem com si ens poséssim uns mocasins.

VAMBA MOSTRA

Els cordons KnotBone es poden trobar per menys de 9 euros a Amazon i a altres botigues en línia. En poques setmanes es podran trobar a grans cadenes de botigues, com Media Markt o Forum Sport.

Imagen de previsualización de YouTube
Apps i tecnologia

Tecnologia, amb @VictorEndrino: Wuaki.tv, televisió a la carta.

22/05/2015

Fa molt de temps que es rumoreja que arribarà a les nostres llars Netflix, la plataforma més coneguda al món de continguts televisius per internet. Però sembla que la copsa no acaba d’arribar, i mentrestant no ens n’adonem que disposem a Catalunya d’un portal amb milers de títols disponibles, tant de sèries com de pel·lícules, documentals, contingut infantil, etc.

Wuaki.tv és una web on pots veure novetats moltes i molt bones sèries (et pots veure tots els capítols seguits, si vols), pots veure pel·lícules que acaben d’arribar al mercat del DVD/Blu-Ray, i pots rescatar clàssics contemporanis que no trobaràs enlloc més. Per exemple, l’altre dia li vaig posar al meu fill Regreso al Futuro i Regreso al Futuro II.

A Wuaki.tv es pot optar per una subscripció bàsica a la seva selecció de pel·lícules i sèries (l’anomenada Selection) o comprar/llogar les pel·lícules i sèries cada vegada que les vulguem veure. La subscripció a Selection et dóna accés a gran part de l’oferta (a una selecció), que cada mes va incorporant nous títols.

SELECTION

series

Les sèries, si no vaig errat, es poden veure totes amb la subscripció a Selection, i amb avantatges afegits. Per exemple, la darrera sèrie que han incorporat, The Game, es va estrenar a Anglaterra fa poques setmanes i les van passant setmanalment per la BBC, de manera que els seguidors han d’esperar-se sis setmanes a veure el desenllaç. Doncs a Wuaki.tv ja s’ha estrenat i hi han posat tots els capítols a disposició dels subscriptors, i en exclusiva per a l’Estat espanyol. De manera que aquí som els privilegiats que l’hem pogut veure acabar abans fins i tot que els propis anglesos.

El subscriptor de Wuaki.tv pot accedir a veure les pel·lícules i sèries des de l’ordinador, des de dispositius mòbils, des de televisors intel·ligents o a través de Chromecast.

En conclusió, Wuaki és una opció molt recomanable per als amants de les series, del cinema a casa (la majoria dels títols es poden veure en alta definició), per a les famílies amb nens i per als cinèfils que gaudeixen recuperant produccions antigues.

El preu de la subscripció oscil·la entre els 5 i els 7 euros en funció de l’oferta que et puguin fer si tens la sort de trobar-te amb comercials de Wuaki pel carrer o si alguna empresa t’ofereix la subscripció a preu especial. És qüestió de buscar oportunitats per internet.

Imagen de previsualización de YouTube

Aixo es un escandol

http://www.racalacarta.com/download.php?file=0517%2008h%20(Diumenge%2017-05-15)%20Aixo%20es%20un%20escandol%20(%20).mp3 Descarrega-te'l AIXÒ ÉS UN ESCÀNDOL: LA MADRE DE JOSÉ – EL CANTO DEL LOCO

17/05/2015

Heus aquí que avui tocarem un parell de temes importants: el de l’amistat entre mascles, i el de les hormones adolescents, que entren en estat d’ebullició al punt i hora que els passa una MILF per davant. Què dic en ebullició, es posa la maquinària en marxa allà baix que va Ferràn Adrià per esferificar-ho, tot allò, i li peta a la cara. No vulguis que això et passi mai, que ho he vist per l’internet i la cosa té pinta de requerir tres pots de KH-7 i dues pedres pómez per treure-t’ho de sobre. Una MILF, per tots aquells qui hagueu viscut a Saturn els últims vint anys, és, com les seves sigles indiquen, una mare a la que voldries convidar a una Fanta, i sembla ser que el vocalista del Canto del Loco està boig per endur-se la madre del tal José al bar de la cantonada. Escoltem la intro, a veure com encara l’assuntu de cara a explicar-li al seu millor amic que aquí hi ha hagut tomàquet, i no precisament de la marca Orlando…

Oye José, escúchame, que no lo hice queriendo, que yo te fuí a buscar y me lié, diu el tio. Típica excusa del mal pagador, i també del que t’ha fotut les banyes i tira pilotes fora. Quants cops haurem d’escoltar la típica frase del: jo t’anava a buscar a tu, però em vaig trobar no sé qui, del no sé qui al no sé què, i me lié. El me lié acostuma a voler dir que va acabar amb els abanderados als turmells en un descampat de mala mort on no hi treuen el nas ni les rates, per por del que puguin ser testimonis, amb vaia usté a saber quina lagartona de mig pèl. Lagartona a la qual, per cert, m’agradaria saludar i felicitar, perquè mentre ella està gaudint la vida i la joventut pels descampats foscos, nosaltres estem fent el pardillo a casa mirant el rosco de Pasapalabra. Que yo te fui a buscar y me lié, POR CIERTO, QUÉ DIA MÁS BUENO, diu el tio amb tota la catxassa. Comences malament, Dani Martín, si el que vols és amansir les aigües amb el teu millor amic José, però continuem escoltant allò que ens explica, perque l’amistat entre dos homes és important, però més important és el safareig, i sembla ser que aquí n’hi haurà del del bo…

Tal que la cosa va anar de la següent manera. El Dani Martín que arriba a casa del tal José, i surt la mare, que pel que veiem al vídeo, sembla la ninfòmana aquella que sortia a la sèrie de l’hotel 3 estrelles del Tricicle. O això, o ha passat pel barri xino i li ha caigut a sobre tota la roba que hi havia als estenedors del carrer. Surt aquella paia en lligacames i sostens de blonda barata: Bones tardes amics meus tots. Què se les ofrece? Clar, aquell adolescent, santa innocència, es queda amb la boca de pam, que li podies haver entaforat tres melons de cantalup a dintre, no sap com ni quan però ja és dintre del xalet, tu, amb aquella senyora espatarrada al sofà, que s’hi ha deixat caure com qui no vol la cosa. Sats aquella tàctica suada de fer veure que t’entrabanques? Ai, que he caigut damunt del llit i se m’ha obert la camisa. Que ho has vist? No. Doncs pera que ho torno a fer, a veure si em donen el Goya a la mejor secundaria amb les calces on fire. És ben trista tota aquesta picaresca de saldo, però acostuma a funcionar en un 90 per cent dels casos, perquè el tio, tot i que ens veu venir d’una hora lluny, prefereix fer-se l’orni, i a caballo regalado, o dona que se’t col·loca damunt del sofà panxa amunt com un pollastre a l’ast, no le mires el dentado. Revivo aquel momento que me hizo perder esos pocos papeles que yo pueda tener. No n’hi ha per menys, fill meu, a aquestes edats, que l’únic torrat que et menges és fent anar el google i el paquet de kleenex a la velocitat de la llum, tu diràs si no era allò per fer festa grossa. I la va fer!

La madre de José me està volviendo loco, y no la voy a dejar porque lo siento y siento todo. Quina contradicció, quina paradoxa del temps i l’espai. Tu què has de sentir, rata pinyada? Tu l’únic que sents és que la vas haver de guillar ràpidament abans no arribessin el marit i el fill, fill que per cert, és amic teu, i a qui estàs deixant en estat de catatònia permanent amb aquestes escandaloses declaracions. En què quedem, nen? No la voy a dejar porquè lo siento. Visca la Pepa, i espera’t que venen les excuses: Qué culpa tengo yo si la puerta no la he abierto? Que era la madre de José que queria que entrara dentro. I vaia si hi vas entrar, fill meu, només podries haver entrat amb més ímpetu si el mateix Tortell Poltrona t’hi hagués enviat disparant-te des d’un canó. Això es demostra a la següent estrofa de la cançoneta, quan no cal ser el detectiu Colombo per copsar que potser la mare del tal José sí que va més calenta que la gallina que va aprendre a nedar per fer-s’ho amb els ànecs, però a ell de fal·lera tampoc no n’hi mancava. Atenció a les proves incriminatòries finals…

Subí las escaleres del humilde chalet con su madre en mis brazos rodeándome. Demana-li a un adolescent que t’ajudi a carregar una cadira al primer pis, que ja veuràs on t’engega. Tot són ais, uis, em fa mal aquí, la mandra per allà. Ara bé, per carretejar una paia amb el forn preescalfat a 220 graus, que li entafores una pizza congelada sota el picardies i en dos segons et surt el salami carbonitzat, els falta temps, escolta, sembla que s’han cascat tres ampolles de Quina San Clemente de cop. A pes mort que se la va carregar, com una saca de patates, per dur-la a l’habitació que, assumeixo, era al primer pis, però que pel mateix preu podria haver estat fotuda a la baconada del Big Ben, que ell hauria pujat igual de ràpid, així li saltessin guspires de les cuixes i es luxés la cadera. Tumbado en esa cama vi a mi amigo José, en un portarretratos mirándome. Quin percal, la desvergonya total, el recopetín. Ell allitant-se amb la mare i el fill mirant-s’ho en fotografia, amb la cara de soca. Ahora no duermo bien, lo hice casi obligado, no sabia qué hacer. No sabies què fer? Obres la porta de la nevera, li passes una bossa de pèsols congelats, i que se’l posi allà on més servei li facin, i amb un bona tarda, senyora, quedes com un rei. Però què vols fer-hi, la carn és dèbil, sobretot la de burro. Fue un momento muy duro, él lo va a entender. Segurament. Després de passar pel psicòleg i trencar-te els morros. Remata Dani Martín, que és tard i vol ploure…

Mira tío entiéndeme, que no soy un mal tio, lo hice con cariño. Tu ves donant detalls, fill meu, perquè l’altre tingui malsons d’aquí a l’agost. No quiero que pienses que de ti me río, que me gusta tu madre José! Exclama. A més, no ho hem escoltat, però ja us ho dic jo, just abans d’aquesta declaració d’intencions de chichinabo, diu: Hasta las diez de la mañana dale que dale José! Com dient, chincha rabiña, i ara quan ta mare et faci un petó, ja saps on ha posat el nas abans. En fi, què voleu que us digui, que l’adolescència és dura no és cap secret, i amb amics com aquest, ja cal que us cordeu els cinturons i us prepareu pel llarg viatge a Ítaca, que ve a ser una metàfora pel dia que finalment se t’inflen els nassos, li fas una cara nova al Dani Martín, i madures de cop tal i com a ell li estan saltant els empastos. Tal com li salta a ell el queixal et canvia a tu la veu. Ja ets un home, felicitats. A la mare no li serà tan fàcil llegir-li la cartilla, però és que una mare és una mare, i se l’ha d’acceptar, tant si crema les llenties com si li agrada sortir al balcó disfressada de La Maña al Molino. En el fons, tot ho fan pel nostre bé.

Imagen de previsualización de YouTube
Entrevista

http://www.racalacarta.com/download.php?file=0517%2009h%20(Diumenge%2017-05-15)%20Entrevista%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Míriam Santamaria: “Catalunya té de tot per gaudir la meteorologia”

17/05/2015

Avui ens ha visitat la filla pròdiga de La Primera Pedra, la Míriam Santamaria per parlar juntament amb en Ramon Bartolí d’aquest temps boig que tenim al país.

Míriam Santamaria i Jordi Margarit

L’onada de calor estiuenca que hem patit aquesta setmana ha fet pujar els termòmetres a temperatures fins ara mai vistes en un mes de maig, amb registres de més de 35 graus. Divendres van baixar considerablement les temperatures, aquesta baixada ha estat motivada per una entrada d’aire continental europeu.

La meteoròloga ens ha explicat que aquesta calor “és inusual” i un indici clar que la calor cada vegada arriba abans. Tot i que és un episodi puntal, “el canvi climàtic és una evidència”, ha afegit Santamaria. Davant d’aquesta onada de calor, es recomana reduir les activitats al sol, beure més líquids i cuidar l’alimentació.

A més, la calor ha deixat pèrdues de fins al 40% en la collita  de cereal en la producció d’ordi, del 30% del blat i del 40% en altres cereals. Les pèrdues de producció repercutiran a les butxaques del consumidor, “menys collita, més puja el preu”, “Els que ho notaran més són els pagesos”, ha afegit en Bartolí.

Aquesta setmana vinent les temperatures gaudirem de temperatures normals per l’època, “es notarà sobretot a l’interior del país”, ha dit Bartolí. A més, hi ha previsió de pluja que ajudarà a “netejar la pols que ha deixat l’onada de calor aquesta setmana”. No obstant això, Bartolí ha dit que: “Serà difícil salvar les collites, han quedat molt malmeses”.

Entrevista

http://www.racalacarta.com/download.php?file=0516%2009h%20(Dissabte%2016-05-15)%20Entrevista%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Josep Maria Cadena: “El periodisme és una forja on s’hi pot fer una clau per obrir, o una clau per tancar”

16/05/2015

Avui hem parlat amb el periodista i escriptor Josep Maria Cadena guardonat amb el Premi Nacional de Cultura 2015. Cadena ha estat reconegut “per la seva dilatada trajectòria en l’àmbit de la crítica d’art i especialment per la seva contribució a l’estudi, la difusió i l’anàlisi del periodisme gràfic català, des dels autors de les primeres revistes del segle XX fins als més contemporanis”, com ha anunciat Carles Duarte, el president del CoNCA.

Cadena ha practicat gairebé tots els gèneres informatius i d’opinió a la premsa diària, ràdio i ocasionalment televisió, però amb preferència en els mitjans amb suport de paper.

Aquest matí li hem demanat que ens expliques què és per ell la professió de periodista, Cadena ens ha dit que un periodista ha de ser: “Un home de fer feines, al servei de la societat. Nosaltres volem transmetre als altres la realitat, la pregunta resposta, la transmissió d’emocions ha de ser el que els mogui”.

El gran problema del periodisme segons Cadena és que: “ Moltes vegades se’ns acusa de treure titulars manipulats i treure declaracions fora de context. En determinats moments se’m va demanar editorials i articles on jo complís amb el que ells volien”.

En l’actualitat, l’aparició de les noves tecnologies ha permès la immediatesa i han aparegut nous canals de difusió com són les xarxes socials. Cadena creu que: “La immediatesa demana una gran capacitat de pensament”.

A més, hem volgut saber d’on prové el seu interès i coneixença pel món de  l’art. Cadena s’ha definit a ell mateix com a “autodidacta” i de seguida a afegit:  “Tinc més mancances que coneixements”. No obstant això, ens ha explicat que des de petit va sentir curiositat per l’art, mentre observava detalladament els quadres que tenia penjats a casa, i posteriorment amb les vinyetes de les revistes d’humor.

Finalment, descriu el moment polític actual com una falta d’entesa: “Hi ha mala idea i no se’ns entén o no se’ns vol entendre. No ens respecten els nostres legítims drets de manifestar-nos”.

Apps i tecnologia

Aplicacions, amb @victorendrino: Glovo. Encàrrecs exprès via mòbil.

15/05/2015

GLOVO

Arriba el servei que, com creixi, ja us puc assegurar que tindrà al darrere desenes d’empreses de missatgers per intentar destruir-la.

Alerta perquè arriba GLOVO, una aplicació gratuïta que t’ofereix el servei de fer-te l’encàrrec que tu li demanis (no, sicaris, no). I t’ho fan en menys de 60 minuts, i per un preu únic de 5,50€ (més el preu del que calgui comprar).

GLOVO MOVILS

És a dir. És el sant de la iaia i t’has oblidat de comprar-li les flors. Doncs demanes a Glovo que et vagi a comprar les flors i les dugui a la iaia per tu.

Que tu tens una còpia de les claus del cotxe però no pots sortir de la feina per dur-les a la teva parella, que les ha perdudes? Doncs hi envies un glover i ell te les passa a buscar i les durà al despistat del teu company.

Es pot anar a recollir una compra al mercat.

I això ho pots demanar a través de l’aplicació o fins i tot per whatsapp, a un número que ells et donen a la web. Aleshores t’atenen immediatament i en temps real i et fan l’encàrrec. Arriben a tot Barcelona ciutat.

Imagen de previsualización de YouTube

I per cert, qui tingui temps lliure es pot apuntar per ser glover i guanyar-se uns eurets.

@victorendrino

Aixo es un escandol

- http://www.racalacarta.com/download.php?file=0510%2008h%20(Diumenge%2010-05-15)%20Aixo%20es%20un%20escandol%20(%20).mp3 Descarrega-te'l AIXÒ ÉS UN ESCÀNDOL – MIX DE PAQUITA LA DEL BARRIO

10/05/2015

Heus aquí que avui ens centrarem en una dona que mereix secció completa i megamix de cançons. Si no la coneixeu, permeteu-me que us la presenti, perquè les seves melodies són molt útils en situacions d’emergència. Un cop l’hagueu escoltat, apareixerà per sempre més en els moments de necessitat, tal i com apareix aquella espelma revinguda al calaix més tronat de casa quan hi ha una apagada general, o aquell torró de Xixona oliós una tarda d’agost al rebost de la cuina en ple diumenge, quan tenim ganes de dolç i està tot tancat i dius què cony, bon nadal, i feliç any nou, i t’ho casques allà, en calçotets i a ple sol, amb el gos mirant-te com dient: ja no es pot caure més baix, aquesta família ha tocat fons. Doncs precisament per quan hagueu tocat fons són les cançons de Paquita la del barrio, experta a trobar les paraules que busqueu quan la vida us ha donat llenya per tot arreu en qüestions sentimentals. Que no trobeu maneres originals per definir la vostra parella? No cal patir, teniu a un click del youtube a l’Arturo Pérez Reverte de l’insult!

Espectro del infierno, maldita sabandija, cuantodaño me has hecho. Oju que arriba la Paquita, amb aquella calma que té el ritme de ranxera, a poc a poc, però implacable, i encara no ha acabat. Ataca, Paqui!

Porque un bichorastrero, aunsiendo el másmaldito, comparadocontigo, se queda muychiquito. Rata de dos patas, te estoyhablando a ti, diu, per si l’aludit estava massa enfeinat mirant el Rosco del Pasapalabra i no s’havia percatat que la del Barrio se li acostava per darrere, preparada per buidar el pap. I que aquesta artista mexicana us aparegui per darrere, deixeu-m’ho dir també, ha d’impressionar. Tota ella és com una mena d’Omaíta de Los Morancos, cabell ros curt i crepat de Son Goku quan ha superat la fase del superguerrer que esculpeix cada matí, imagino, amb tres pots de laca i dos de nata muntada Pascual, vestit de lluentons i bijuteria de bazar oriental, i el diàmetre del planeta Saturn. Se la podria dibuixar perfectament amb un compàs, és una mena de King Àfrica versió tieta Pilar, farta dels homes i disposada a escopir granotes cada cop que un mascle se li posa a tiro. Com la hem de culpar, si segons explica, li han fet la vida impossible? Ella és bona persona, però ells van tibant de la corda, s’aprofiten de la seva paciència, i al final, passa el que passa…

Sí senyor, perquè si has de posar les banyes, més val que sobri que no pas que en falti, aquí no ens hi posem pas per poca cosa. Un cop ja ens hem posat de peus a la galleda, aprofitem la tarda sencera, i demà ja hi haurà temps per penedir-nos-en. La Paqui, però, no es penedeix de res, ans al contrari! Li falta entrar a casa amb un megàfon perquè el marit sigui conscient que li acaba de fer el salt tres cops. Tres, i per si anava fluix de la oïda, li deixa anar la seva frase marca de la casa. Me estàs oyendo, inútil?

Me estàs oyendo, inútil? Bueno para nada, pa purasvergüenzas. Que al català vindria a ser un estàs al cas, tros de penco? Que no vals ni per amagar-te al contenidor de la brossa orgànica. Sàpigues que potser la teva dona té prou papades com per fer-ne tres safates de mandonguilles, però al llit encara és àgil, i tipa i cuita que tu et passis les tardes fent solisombras al bar, ha decidit plantar-se damunt del matalàs del primer bandidu que li ha sortit al pas i fer tres salts mortals que ni el Gervasio Deferr amb un parell de termos de Nescafé a sobre. I és clar, ara aquell tio, que és un bitxo, en veure que la perd, tot són t’estimos i no passa res. El que passi o deixi de passar ara ho decidiré jo, diu la Paqui, que un cop li han tret la pols de la xemeneia, sembla ser que ho veu tot molt més clar…

I com que això d’allitar-se amb algú és com anar amb bicicleta, que un cop t’hi poses no és qüestió de perdre la pràctica, no fos cas que ens rovelléssim, la Paquita també és experta en tirar la canya a tort i a dret. Perquè les dones de tant en tant també ens llevem amb ganes de matraca, nenes, apunteu-vos com deixar-li ben clar a la parella que aquesta nit portem calces comestibles i que al llit s’hi acaba d’obrir el buffet self service…

No te hagas el educado, si estàs queriendoconmigo, atáscateahora que hay modo. Vine cap aquí i desenfunda, que avui estic de bones, i això només passa un cop a la vida, com el cometa Halley. Sí senyor, si algun cop aneu a Mèxic i voleu tema, heus aquí el vocabulari que heu d’emprar. Atáscateahora que hay modo. Quina expressió tan bonica i gràfica. De la mateixa manera que existeix el desatascador de tuberias, el que ara mateix necessitem és que se atasque tot plegat.

Piérdeme el respeto, demana la Paquita. És comprensible, tot sigui dit, la reticència inicial d’ell, perquè sabent com les gasta l’artista, qualsevol s’arrisca a baixar-se els pantalons. Aquesta t’enganxa amb el cul a l’oreo, i encara es treu la sabatilla i et deixa les galtes escalivades. De fet, al cap d’un moment, i com que ell no reacciona, la del Barrio ja comença a perdre la paciència i no es pot contenir…

De fet, aquest és un punt culminant al videoclip, quan ella és damunt l’escenari cantant, amb un vestit de lentejueles blanc, que sembla el ninot de Michelín brillant al sol, i un galant de pel·lícula li porta un ram de roses vermelles, que ella li fot pel cap sense contemplacions. Me estàs oyendo, inútil? Piérdeme el respeto!!! Ja ho veieu, companys, aquesta dona canvia d’idees tal com bufa el vent. Fa cinc minuts li estava dient el nom del porc, acte seguit l’engegava a regar i se n’anava de farra amb el carter, i ara li diu que es deixi de galanteries, i que té tres segons per despullar-se i mirar de trobar-li la fava del tortell, o s’exposa a que li caigui a sobre una pluja de nates li aplaudiran les orelles tres setmanes seguides. Ja ho diuen, que a les dones, qui les entengui, que les compri. Us farà més profit comprar-vos el CD dels greatesthits de Paquita la del Barrio, i mirar de desxifrar aquest Codi da Vinci en la tranquil·litat de vuestroshogares. Poseu fil a l’agulla, que no és tasca fàcil!

Imagen de previsualización de YouTube Imagen de previsualización de YouTube Imagen de previsualización de YouTube
Entrevista

http://www.racalacarta.com/download.php?file=0509%2009h%20(Dissabte%2009-05-15)%20Entrevista%20(%20).mp3 Descarrega-te'l

09/05/2015

El 28 d’abril, unes hores més tard que despagués la Progress-59 va entrar a l’òrbita equivocada i va deixar de respondre als enginyers russos. L’agència espacial russa va informar que la nau de càrrega Progress, va perdre el control quan viatjava a l’Estació Espacial Internacional (EEI), i  va caure aquest divendres en l’oceà Pacífic.

Aquest matí hem parlat amb Jordi Gutiérrez, professor i investigador de l’Escola d’Enginyeria en Telecomunicacions i Aeroespacial de la UPC per parlar d’aquest fenomen.

Li hem preguntat sobre el perill què suposa que els fragments de la nau caiguin sobre la superfície de la terra: “Hi ha perill, però mai una persona ha rebut l’impacta d’un objecte artificial”.

Ens ha explicat també que des del punt de vista ambiental l’impacta és “mínim”.

No obstant això, hi ha una certa preocupació per la saturació de l’espai: “ Estem embrutant no només la Terra sinó que hi ha dos milions de quilos de ferralla que envolta l’espai, matèria inactiva i inútil. Poden xocar entre elles, i aquestes col·lisions poden provocar un núvol perillós pels satèl·lits que han de funcionar”.

No hi ha ningú que estigui retirant aquestes escombraries especials, l’únic servei de neteja que hi ha és natural, ja que com ha expressat Gutiérrez, “anar a l’espai és molt car”. Ha esmentat també que: “Per sota dels 500 quilòmetres, l’atmosfera ajuda, però a més alçada els objectes no cauen perquè l’atmosfera és més tènue”.

Així doncs, estem davant d’una situació d’irresponsabilitat alhora de col·locar ferralla a l’espai: “S’ha produït un núvol de restes que potencialment és molt perillós”.

Finalment ha afegit que “Tot allò que passa a l’espai és difícil de demostrar. Potser hem traspassat un llindar i encara no ens n’hem adonat”

Aixo es un escandol

http://www.racalacarta.com/download.php?file=0503%2008h%20(Diumenge%2003-05-15)%20Aixo%20es%20un%20escandol%20(%20).mp3 Descarrega-te'l AIXÒ ÉS UN ESCÀNDOL: MAYONESA-CHOCOLATE

03/05/2015

Vinga va, ara que ja comença a fer escalforada i aquells qui es queixaven del fred comencen a emprenyar-se amb la bonança, perquè l’ésser humà és així, si la vida no és una vall de llàgrimes ja s’encarreguen ells que ho sigui, és moment de posar-s’hi amb una cançó de l’estiu que ho va petar a totes les discoteques ja fa més de quinze anys. Poca conya, que és un tema que va aconseguir el dubtós honor de figurar al ja mític Ibiza Mix, recopilatori salsitxero on, paradoxalment, cap grup era eivissenc, i segurament, si alguna d’aquestes peces s’hagués punxat a un club de prestigi de l’illa, el discjockey hagués hagut de fugir del país, rotllo Mortadelo y Filemón a la vinyeta final de la història. Gent jove que no sabeu què us manegueu, fa anys, abans que el reguetón fes la seva arribada triomfal a les nostres terres, això és el que es portava a la sala de salsa de les discoteques, altrament anomenada sala dels cafres, o racó calent…

I vinga, i som-hi tots a la pista, alguns amb ganes, d’altres amb aquella fe, com dient si hay que ir se va, però ir para ná es tonteria. Aguantant el cubata amb una mà, i tapant-te la cara amb l’altra, de la vergonya aliena que t’agafava; no ens posàvem una bossa del supermercat al cap perquè amb la calda que hi feia, en aquella sala, només ens faltava posar-nos plàstic a la cara per acabar semblant un torró de Xixona envasat al buit. Guaita quin ritme que tenen aquest grup, Chocolate Latino, de l’Uruguai. De qualsevol cosa en fan una celebració tu, n’hi ha una fent-se un colacao amb la minipimer, i això ja és motiu de hacer palmas y arriba y arriba i fot-li gasto com si no hi hagués un demà, allò es un visca la Pepa. Aquí a Catalunya això no acostuma a passar. Som gent sòbria que anem de cara barraca, només celebrem un cop l’any, el dia de la Diada, i l’esbojarrat ritual acostuma a constar de dos passos: 1. Posar la senyera al balcó. 2. Tancar finestres i persianes per evitar que amics i familiars sàpiguen que som a casa i pugin a gorronejar el tortell de crema amb les quatre barres que hem anat a comprar a la pastisseria a primera hora, amagant-nos pel carrer com si fóssim El Fugitivo. Anar a la plaça del poble a ballar sardanes i tornar a casa amb el cap de la mida d’un zepelí, opcional. Però no ens desviem del tema i escoltem què ens volen dir els Chocolate Latino, que estic convençuda que no serà un tema baladí…

Un tatuaje en la espalda, negra la minifalda, zapatos y el top. Quina descripció, quina minuciositat, digna d’equip del CSI. I com era ella? Minifalda, zapatos y el top. A Hércules Poirot li hagués agafat una feridura, però per aquests bandarres la definició ja és prou bona. Jamelga amb talons i top a la vista, arriba el periscopio. Què voleu que us digui, ella tampoc seria la Duquessa de Windsor per les seves maneres. Se asercó y sin desir nada, me agarró fuerte la cara, y a la pista me arrastró. Me agarró fuerte la cara, tu. Els temps estan canviant. Abans quan volies ballar amb algú, havies de xerrar una mica abans, o fer-li un gest subtil des de la pista, però sembla ser que ara n’hi ha prou amb acostar-te al paio en qüestió, enganxar-li el cap amb les dues mans i fotre-li una estrebada com aquell qui agafa un melón Bollo de la lleixa de la fruiteria. Al tanto ara amb la tornada, i la lírica emprada per tal d’explicar-nos que la dansa que es va posar en marxa allà va ser allò que vulgarment es coneix com arrambar el calçot a la pilota de Nivea i deixar que la gravetat segueixi el seu curs, coreografia més coneguda avui dia per obra i gràcia de Miley Cyrus…com el twerking!

Sí senyor, canalla, no us penseu pas que això del twerking ho heu inventat vosaltres! Aquest és un moviment que existeix des de temps immemorials! Si parem atenció, segur que als dibuixos de les Coves d’Altamira, entre animalons que corren, hi veuríem una troglodita lleugereta de cascos refregant el pandero per tot allò que li surt al pas i que faci punxa. De fet, no m’extranyaria que fos així com els humans vem descobrir el foc. Els amics de Miley Cyrus només la conviden a anar de càmping per si de nit s’haguessin deixat els mistos. Li donen quatre branques seques, un pal llarg, i de la refregada que li fot s’encén mitja vall de Salardú. Té l’entrecuix fet de ciment armat, aquella, d’altra manera no s’explica resistència al frec. Mayonesa, ella me bate como haciendo mayonesa, todo lo que habia tomado se me subió pronto a la cabesa. A la cabesa petita, s’entén. Quina frase tan desafortunada, és millor no pensar-hi massa si a aquesta hora voleu esmorzar tranquils. Ella me bate como haciendo mayonesa, no sé ni como me llamo, ni donde vivo, ni me interesa, tu. Què has de saber, tu, bandarra? Sempre s’ha dit que els homes no saben fer dues coses alhora, però és que si la primera cosa que estan fent implica l’us i gaudi de l’escamarlà, ja pots comptar-hi que els ploms estan fosos. No hay nadie al volante. És per això que Nostro Senyor ens va concedir a les dones el do de poder estar per tot, per tal que quan ell estigués fent de les seves, i això no m’ho invento, que és ciència pura i ho vaig llegir no sé on, la dona troglodita estigués controlant el perímetre, i a la que s’acostés algun animal perillós, poder-li fotre gasto amb la mà de morter. Primer, al marit homo sàpiens, després a l’amenaça imminent, ja fos un llop salvatge, un ós famolenc, o el cunyat que ve a tocar la pera en diumenge a la tarda, que pel cas és el mateix.

Me contaron mis amigos que me encontraron bailando solo, encanutado. Sí senyor, quin gran final de festa, borratxo com una cuba, perjudicat, que ja no saps si t’estas fumant un Camel o el pot de la nou moscada, repetint Soy mayonesa, amb els calçotets fets un quadre del Guernica. Et troba ta mare en aquest estat pel carrer, i et clava tres patacades amb la mà oberta que et posa els ronyons a funcionar. És veure ta mare quan vas així, corrent com corren les mares, que van que se les pelen amb passes curtes el bolso sota l’aixella, i del susto que et cardes fas un reiniciar el equipo instantani.  Les mares, tietes i iaies corren així, només fan servir de cintura cap avall, com els ballarins irlandesos. De cintura cap amunt miren de conservar la compostura per tal que no els surtin els caramels de la bossa i la barra de pa disparats. En fi, nens, què voleu que us digui, una mala tarde la tiene cualquiera, i una nit d’aquestes, totes les que vulgueu. Com a mínim aquest bandidu se’n va anar a dormir content, pel preu de quatre copes li van abrillantar les llantes i el capot gratis, i això és més del que podem dir molts, que tornem torrats i sense menjar-nos una rosca. Diners ben emprats.

Imagen de previsualización de YouTube
Entrevista

http://www.racalacarta.com/download.php?file=0503%2009h%20(Diumenge%2003-05-15)%20Entrevista%20(%20).mp3 Descarrega-te'l Amàlia Garrigós: “La ràdio continua sent el mitjà de comunicació més càlid i pròxim”

03/05/2015

“Hem estat anestesiats amb l’època dels grans fastos, però els valencians hem d’obrir els ulls, necessitem respirar”. D’aquesta manera la periodista Amàlia Garrigós defineix la situació que ha viscut el país valencià d’ençà del tancament de la ràdio i televisions públiques.  A continuació ha afegit: “M’ha costat molt pair el cop d’estat mediàtic que vam patir a València, on es van perdre més de cinc mil llocs de treball, la situació és dramàtica”

Aquest matí hem volgut parlar amb la periodista i ex treballadora de Ràdio 9 sobre el programa de ràdio “El Mural” del que n’és directora, una iniciativa de l’Escola Valenciana realitzada per un equip de treballadors i treballadores de RTTVV.

És un programa radiofònic mensual, d’una hora de durada, aquest parla de diferents temàtiques relacionades amb el valencià des de diferents àmbits i punts de vista. El nom del programa és una declaració clara d’intencions: un mural de veus, de geografia, de cultura, de política, de diversitat, de diàleg i de democràcia participativa.

La iniciativa de tornar-se a agrupar després del tancament de la ràdio i televisions públiques va ser de l’Escola Valenciana: “Em van oferir l’oportunitat de fer ràdio, treballem de manera altruista i voluntària”

Així doncs, El Mural vol demostrar que tot i el tancament de la indústria audiovisual valenciana, molts professionals segueixen amb més ganes que mai per construir una societat plural i digne.

La periodista ha definit el valor de la ràdio com: “L’animal de companyia que ha estat al meu costat al llarg de la meva vida”. Per Amàlia la ràdio continua sent el mitjà de comunicació “més càlid, pròxim i ràpid”.

Finalment,  Amàlia ha parlat del futur del poble valencià després de les eleccions del pròxim 24 de maig: “Hi ha una tendència de canvi, però els valencians segurament faran guanyar el PP, on la corrupció és gairebé marca de fàbrica”, ha dit fermament.

Pel que fa a la possibilitat de refer els canals públics valencians, Amàlia ha mostrat una postura una mica més optimista i confia amb l’oposició: “ És necessari un pacte civil, econòmic i polític. Són molts els canvis, però els equips polítics de l’oposició estan a favor de la recuperació”.

%s1 / %s2