Via lliure

Escoltar

en directe a RAC1

Patrocinador
Via lliure

El blog del Via lliure Suscripció al feed RSS

Articles per categoria Teatre

Emès el Dissabte 27-08-16

Emès el Dissabte 20-08-16

Emès el Dissabte 13-08-16

Emès el Dissabte 06-08-16

Emès el Dissabte 30-07-16

Emès el Dissabte 29-08-15

Emès el Dijous 27-08-15

Emès el Dissabte 15-08-15

Emès el Dissabte 08-08-15

Emès el Dissabte 01-08-15

Emès el Dissabte 25-07-15

Recomanacions

Teatre: “Els dies feliços”, “Aquellos días azules” i “Els nomes són de Mart…”

01/06/2014

Títol: Els dies feliços

Autor: Samuel Beckett

Direcció: Sergi Belbel

Intèrprets: Emma Vilarasau i Òscar Molina

Lloc i data: Teatre Lliure Gràcia (fins el 22 juny)

Imagen de previsualización de YouTube

Un paper d’aquells pels qui tota actriu (gran dama) voldria passar (Rosa Novell, Carme Sansa i Silvia Sabaté)

Beckett és molt exigent: encotilla molt. És una partitura.

Veiem el dia a dia d’una dona que està submergida de cintura en avall en un monticle de sorra. Immòbil.

És un text que pot semblar que no diu res. Fuig de tota lògica: Beckett té una lògica pròpia.

El que està clar és que és un text vitalista: la protagonista és feliç amb el que té.

Beckett fa comèdia. La tragèdia és tan extrema que dona la volta i Belbel subratlla la part comica, fins i tot fent que Vilarasau tingui un punt apallasat.

Menció especial a l’Òscar Molina.

.

Títol: Aquellos días azules

Autor i director: Marc Artigau

Intèrprets: Robert González, Jordi Llovet i Joan Solé.

Lloc i data: Círcol Maldà (fins el 8 de juny)

Imagen de previsualización de YouTube

Una obra que parla de la infància: ja es comencen a veure obres que parlen de la infància dels 90. Comencem a parlar de Bola de Drac, del Super 3…

Marc Artigau ha volgut parlar de la infantessa amb un collage de records, d’imatges, de cançons, de sabors (hi ha un moment en que podeu tastar els triangles de pa bimbo amb nocilla)… I tot això en forma de cabaret poètic sense caure en el tòpic.

Una reivindicació de la poesia com una forma per explicar coses molt quotidianes d’una manera bonica… Però té mala llet. Hi ha un humor negre gens gratuït.

Si no vam viure la infantessa als anys 80 i 90 entendrem alguna cosa? Sí, perquè hi ha llocs comuns a totes les infantesses: el primer petó, els genolls pelats, matar formigues a l’estiu o el primer cop que es mor un familiar.

Són d’aquells textos tan personals que acaben sent de tots.

Un espectacle molt cuidat, amb molt de ritme, no arriba a caure en cap moment i amb tres actors que demostren una complicitat admirable entre ells.

Val molt la pena acostar-s’hi.

.

Títol: Els homes són de Mart i les dones de Venus

Autor: John Gray (versió de Paco Mir)

Director: Edu Pericas

Intèrprets: Jordi Martínez

Lloc i data: Teatre Poliorama (fins el 24 de juny)

Ara sembla que vagi a parlar d’un llibre, però no, és l’adaptació teatral d’aquest llibre que es va publicar l’any 1992.

De fet, és un d’aquests casos en que si us fa mandra llegir el llibre, enlloc de veure la pel·lícula podeu veure l’espectacle que ha adaptat el Paco Mir, a partir d’una adaptació francesa que ja s’havia fet fa uns 8 anys.

És el mateix contingut del llibre però en forma de monòleg. De monòleg conferència. En el muntatge han volgut jugar amb tots els elements d’una conferència i Jordi Martínez fa el paper de professor amb tres pissarres al darrera. Només falta que reparteixin llibretes i llapis entre els espectadors.

A veure, el text és un clàssic de l’humor a costa de la guerra de sexes. No us diré que descobrireu nous punts comuns, però en això crec que l’espectacle és molt honest. El que sí és una obra de colze.

És el primer cop que Jordi Martínez fa un monòleg i ell reconeix que fa d’ell mateix. Ell ja té un personatge que és ell mateix, però no us penseu que va improvisant, està super dirigit i s’ensurt molt bé trencant la quarta paret, perquè ja us dic, el format és de conferència.

Recomanacions

Teatre: ‘Un enemic del poble’, ‘La gran duquesssa de Gerolstein’ i ‘La sonnàmbula’

01/02/2014

Títol: Un enemic del poble

Autor: Ibsen (versió de Juan Mayorga i Miguel del Arco)

Director: Miguel del Arco

Intèrprets: Pere Arquilluè, Pablo Derqui, Mònica López, Roger Casamajor, Blanca Apilánez…

Lloc i data: Teatre Lliure – fins el 16 de febrer

Argument: El doctor Stockmann, encarregat del Balneari que gràcies als turistes és el motor econòmic de la ciutat, descobreix que les aigües estan contaminades. Cal tancar el Balneari per solucionar el problema, fet al que s’hi neguen els principals poders polítics i empresarials del poble.

Teatre monumental: gran format escènic i gran repartiment. D’un gran text se’n fa un gran espectacle.

Pere Arquillué s’emporta la funció, juntament amb en Roger Casamajor. Hi ha gent que critica les dimensions de la posada en escena. A mi no em molesten i trobo que aquesta monumentalitat no afecta als moments actorals potents com aquest duel entre els dos Stockmans.

En l’acte de l’assemblea fan servir un recurs que ja havíem vist en altres produccions: que és el de traslladar l’assemblea a la platea. Aquí hi un ús de càmeres i projeccions en directe que estan justificades.

Dos peròs:

La mà de Mayorga es nota molt, potser massa: hi aboca moltes idees que a Ibsen hi són més implícites i Mayorga les fa massa evidents. (L’actualització temporal funciona però els clixés sobre els periodistes venuts al poder em grinyolen: massa “teatre d’idees”)

Hi ha uns temes musicals a les transicions entre escenes que trobo sobrers.

És un gran espectacle que val la pena veure’l.

Imagen de previsualización de YouTube

.

Títol: La gran duquessa de Gerolstein

Autor: Offenbach (llibret de Henri Meilhac i Ludovic Halévy)

Director: Víctor Álvaro

Intèrprets: Anna Arena, Laura Pau, Monica Portillo i Albert Ruiz.

Lloc i data: Teatre Gaudí Barcelona (fins el 16 de març)

Argument: L’operetta ens mostra la incompetència i la inoperància dels soldats d’un exèrcit que fan la guerra per mer entreteniment de la duquessa que els finança. La duquessa, enamoradissa de mena, farà anar de corcoll els soldats sota les seves contradictòries ordres.

Una companyia molt jove: Cia Bratislava, van proposar a Victor Álvaro que els dirigís amb aquesta operetta.

És una operetta de grans dimensions amb dues hores de durada… aquí l’han reduït a quatre actors, una posada en escena mínima… de vegades massa mínima. (ja està bé fer servir la imaginació… però de vegades els espectadors agraïm veure recursos a l’escenari…). Només hi ha un piano (algun instrument més?…)

La direcció actoral és magnífica, ells ho resolen tot d’una manera exemplar, i és un divertimento, una astracanada, un “anem a riure” que funciona. Les músiques d’Offenbach hi conviden, l’argument surrealista i absurd també hi convida… és una opció d’aquelles d’anar a riure.

Imagen de previsualización de YouTube

.

Títol: La Sonnambula

Autor: Bellini (llibret de Felice Romani)

Director: Marco Arturo Marelli / David Oren

Intèrprets: Juan Diego Flórez / Patrizia Ciofi – Celso Albelo / Annick Massis / Eleonora Buratto

Lloc i data: Gran Teatre del Liceu (fins el 17 de febrer)

ARGUMENT: L’acció té lloc a un gran balneari dels Alps suïssos. Un músic que acaba de perdre a la mare, es casa amb una de les infermeres. Just després de la visita al notari, la matí següent la núvia apareix dormint a una habitació del balneari… una habitació ocupada per un foraster.

Bellini, com Rossini o Donizzeti, és un dels referents del bel canto: és a dir, música que posa a prova el virtuosisme dels cantants. Cal unes veus d’aquelles que tinguin una tècnica més que excel·lent, i melodies amb molt d’ornament.

És una producció de l’òpera de Viena i del Covent Garden de Londres, és molt maca de veure i fàcil d’escoltar.

Juan Diego Flórez i Patrizia Ciofi: jo crec que és ell qui s’endú la funció. És espectacular com la tècnica vocal va acompanyat d’una bona interpreació, tot i que tinc la sensació que el director els ha deixat fer: és una posada en escena molt pensada per a brillin els cantants, no els hi ha tret focus, al contrari: els ha deixat tots els focus per a ells sols.

L’argument està una mica estirat? Sí… una mica bastant… és una anècdota que dura dues hores i mitja i això en el ritme es nota. Però trobo que aquesta temporada el Liceu està encertant en fer òperes una mica més “accessibles”. D’aquelles que els qui se les saben de memòria i busquen qualitat, la troben, i els qui volen introduir-se en el món de l’òpera, són títols fàcils d’entrar.

Truc per a menors de 30 anys: teniu les entrades a meitat de preu tres hores abans de començar. A la mateixa taquilla. I si teniu més de 65 anys o esteu a l’atur, també teniu descompte a taquilla tres hores abans.

Imagen de previsualización de YouTube
Recomanacions

Teatre: ‘Un jeta, dos jefes’, ‘Vània’ i ‘Pulmons’

19/01/2014

Títol: Un jeta, dos jefes

Autor: Richard Bean (versió Paco Mir)

Direcció: Alexander Herold

Intèrprets: Diego Molero, Mireia Aixalà, Jofre Borràs, Maria Lanau, Miquel Àngel Ripeu… una desena d’actors.

Lloc i data: Teatre Victòria (sense data de sortida)

A partir de Arlequino, servidor de dos amos de Goldoni.

Argument: Dino haurà de fer de guardaespatlles i ajudant de Mario (en realitat Maria, fent-se passar per Mario, el seu germà mort) i també de Sebastian (el nòvio de Maria) sense que cap dels dos amos se n’assabenti. A més a més, Sebastian i Maria són nòvios i és Sebastian qui ha matat a Mario, el germà de Maria.

Estrenada al 2011 al Teatre Nacional de Londres. Encara omple al Teatre Haymarket.

La clau era convertir una comèdia clàssica de Goldoni en una farsa anglesa situada als anys seixanta. Un jeta, dos jefes un paradigma de la comèdia anglesa: farsa sexual, corredisses amunt i avall, portes, ensopegades… entre Hotel Fawlty i Benny Hill.

Vaig tenir ocasió de veure-la a Londres fa un parell d’anys i vaig pensar: “Qui compri els drets d’això, té un èxit entre mans”. I vaig pensar: em sembla que és més divertida que Pel Davant i Pel Darrera.

La versió de Paco Mir és encertada, ha traslladat l’acció a un poble indeterminat de la costa mediterrània.

Un problema que es presentava sobre el càsting: trobar el protagonista. Un autèntic “home-orquestra” capaç de gestionar el ritme i suportar el major pes de la comèdia.

És un espectacle a més amb música en directe, 4 músics liderats per Amélie Angebault.

Imagen de previsualización de YouTube

.–.

Títol: Vània

Autor: Txèkhov (versió Oriol Tarrasón)

Direcció: Oriol Tarrasón

Intèrprets: Annabel Castan, Bernat Quintana, Pep Ambr`s, Mireia Illamola i Arnau Puig (LES ANTONIETES)

Lloc i data: Espai Lliure (Teatre Lliure) fins el 26 de gener

Les Antonietes amb la broma ja porten temps consolidats com una jove companyia i, el que és més important, amb estil propi. Ja vas trobant entre muntatge i muntatge elements comuns que ja saps que són marca de la casa, com ara no amagar-se entre cametes quan l’actor surt d’escena.

Han demostrat la seva traça a l’hora de versionar grans autors cap a aquest estil senzill, ràpid i, important, amb capacitat d’anar al gra.

Ho van demostrar amb Shakespeare, ho van desmotrar la temporada passada amb Ibsen i ara ho demostren amb Txèkhov i L’Oncle Vània: si una cosa està clara és que no tenen por, sí respecte.

Veureu un oncle Vània condensat però amb una essència txekhoviana, un “sembla que no passi res”, uns personatges avorrits de viure tancats a una finca decadent d’un poblet rus… tot el dia beben te i veient passar la vida.

.—.

Títol: Pulmons

Autor: Duncan Macmillan

Direcció: Marilia Samper

Intèrprets: Pau Roca i Carlota Olcina.

Lloc i data: Sala Beckett, fins el 9 de febrer

Una altra gent molt jove, Sixto Paz, la productora amb tot un equip liderat per en Pau Roca, presenta segon muntatge.

Pulmons, una obra d’un jove dramaturg britànic que en Pau Roca va descobrir fa un parell d’anys.

Argument: Una jove parella de classe mitja, de ciutat, hi ha un dia que es planteja tenir un fill… a la cua de l’Ikea. Aquestes coses sorgeixen quan menys t’ho esperes.

És una parella jove, però ben formada, preprada… i aquest és el problema actual de les parelles joves i ben preparades: que tot cal pensar-ho molt i si ho penses molt, gairebé acabes decidint que no cal portar un nou fill al món. Ni sentit de la vida ni hòsties.

Dos punts a favor:

1- Sobre el text: CONVERSA FRAGMENTADA

2- Sobre el muntatge: només un llit de matrimoni. Ni canvis de vestuari, ni efectes de so, ni tampoc molta música i atrezzo el mínim. És una petició de l’autor que la companyia ha respectat escrupulosament.

Molta naturalitat dels actors: són molt versemblants com a parella, fins i tot en els moments íntims. El llit de matrimoni té una presència molt important.

ATENCIÓ: TAQUILLA INVERSA. Es paga a la sortida el preu que considereu just.

Imagen de previsualización de YouTube

Recomanacions

‘Consell de família’, ‘La rosa tatuada’ i ‘Marry me a little’

14/12/2013

Títol: Consell familiar

Autor: Cristina Clemente

Director: Jordi Casanovas

Intèrprets: Lluïsa Castell, Pere Ventura, Georgina Latre, Marc Rius i Pep Ambròs.

Lloc i data: Sala Beckett (fins el 4 de gener)

ARGUMENT: Un matrimoni decideix formar una família que funcioni amb un perfecte sistema democràtic dins de la casa. Qualsevol decisió s’aprova per votació i cada setmana es celebra un consell familiar. El sistema trontolla quan els fills adolescents es senten insatisfets i amenacen amb marxar de casa. A tot això, el nòvio de la filla, un jove alemany, es mira el sistema des de fora.

És una comèdia que parteix d’una bona idea i té un  bon desenvolupament. És fins i tot una comèdia familiar de tall clàssic: comèdia de família com a gènere. Els italians en són uns mestres i ara teníem Un aire de família a la cartellera que també podriem col·locar en aquest àmbit.

L’argument guarda uns paral·lelismes amb l’actualitat però no es veu gens forçat. Els actors estan tots en en el seu punt: és un repartiment molt coral i molt ben portat, i destaca la posada en escena amb detalls que ho diuen tot: el regalim d’humitats.

PER A TOTA LA FAMÍLIA?

Sí, a més, durant les festes escolars de Nadal, si veniu en família (mínim 3 persones) us deixen les entrades a 12€ (només heu de presentar el llibre de família a taquilla).

-

Títol: La rosa tatuada

Autor: Tennessee Williams

Directora: Carlota Subirós

Intèrprets: Clara Segura, Bruno Oro, Rosa Cadafalch, Oriol Genís, Marta Ossó, David Mercè, Pepo Blasco… entre d’altres.

Lloc i data: Teatre Nacional (fins el 2 de febrer)

Per fi obrim la Sala Gran del Nacional… i ho fem amb un gran autor del teatre nord-americà del s. XX, Tennessee Williams. Un autor que com Arthur Miller o Eugene O’Neill, fa teatre de text, però és teatre-espectacle.

Imagen de previsualización de YouTube

ARGUMENT: En una comunitat siciliana propera a Nova Orleans, la modista Serafina della Rosa queda vídua, del disgust perd la criatura que estava esperant i l’únic que li queda és la filla adolescent que és a punt de graduar-se. Des que queda vídua la dona s’aïlla del món, es deixa, i per un instint matern protector i opressor creu que aconseguirà recluoure també la seva filla. Però la nena coneix un mariner que la durà a un altre port.

Immensa Clara Segura… ella és l’obra, tot i que a la segona part irromp Bruno Oro, un camioner que per accident arriba a la casa i trasbalsarà els insints reprimits de la Serafina.

Veiem com el somni americà d’aquesta comunitat immigrant es converteix en fum, veiem com les creences més fermes de cop poden caure’ns als peus, veiem insatisfacció, conflicte generacional i la impossibilitat de reprimir instints passionals…

És impressionant la química que desprenen plegats a escena, a més és quan l’obra pren una volada còmica que després del drama de la primera part s’agraeix.

És un espectacle “molt interessant”… però té dos peròs:

La posada en escena: bé, perquè és realista, malament, perquè no omple la immensitat de la Sala Gran. Aneu a les primeres files.

I un segon però: la durada de gairebé tot plegat se’n và a 2h 30m + 15 minuts de pausa.

-

Títol: Marry me a little

Autor: Stephen Sondheim

Director: Toni Martín

Intèrprets: Toni Viñals i Mone Teruel

Lloc i data: Teatre Lliure / Espai Lliure (fins el 22 de desembre)


Amb Xavier Torras a la direcció musical (i al piano en directe).

Imagen de previsualización de YouTube

El compositor d’espectacles com FolliesCompanyA little night music va fer servir temes descartats d’aquests treballs, entre d’altres, i l’any 81 va estrenar a Nova York el que seria el seu primer espectacle d’aquestes característiques.

%s1 / %s2